Viure deu ser com anar en bicicleta, no s’oblida i de tant en tant caus a terra. Caus i t’alces. Ser dona és també això, caure i alçar-se. Tensem la corda i un dia es trenca. La vida és això, ens han dit: caure és habitual i aprendre a alçar-se és una fita diària.
I una mica sí que ho és, però és un risc pensar així perquè t’hi acostumes, ho normalitzes i acabes sent capaç de conviure-hi. És aquest batut d’emocions, d’idees, sentiments i contradiccions allò que Glòria de Castro reflecteix perfectament en la protagonista de L’instant abans de l’impacte, una novel·la que fou finalista del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana el 2020 i Premi Llibreter 2022. Una protagonista de la qual, encertadament, no sabem el nom, i aquest anonimat universalitza el personatge i li dona força. L’autora, a més, afegeix un ingredient infal·lible: l’humor, molt d’humor, i un altre de dolorós i silenciat: la resignació.
A través de petites notes que pren en un dietari, la protagonista d’aquesta història ens ho revela, plaf!, com una bufetada. Treballa en el departament de màrqueting d’una gran companyia telefònica, i després de dues baixes de maternitat i amb una jornada reduïda, veu com la retiren de totes les tasques importants i creatives i com s’ha de presentar a la feina cada dia sense tenir absolutament res a fer.
Ella, anònima, resignada, una mena d’antiheroïna, desgrana el dia a dia de les contradiccions i les decepcions, sense a penes forces per fer que res canvie, només començar a escriure aquest dietari… I com que no mou fitxa, i no va més enllà, la mouen els altres per ella, és a dir, el seu marit.
Aquesta dona anònima que escriu les seues dèries diàries ens recorda que hi ha gent angoixada, resignada i descoratjada, ella ho és, i en té motius. És víctima d’un assetjament laboral anorreador; el seu marit —ai, el seu marit!— és un figura que va a la seua, un pive argentí amb cabells llargs i somnis de roquer que parla català, poc creïble, una mena de Piterpan que du l’egocentrisme incrustat en l’ADN, molt creïble, i ja em perdonaran els argentins, però n’he conegut uns quants i la manera com Glòria de Castro retrata aquest home, amb mà ferma, ironia i una mica d’indulgència, però sense caure en la caricatura, és una radiografia demolidora.
una dona a punt de complir els quaranta anys, esgotada i desmotivada, que sobreviu a un cúmul de situacions malauradament massa comunes i palpables
Contada a patir d’una estructura similar a la del dietari: quatre estacions i entrades numerades, des del dia 0 al 354, més un ara inicial i un final, L’instant abans de l’impacte és una història plena de quotidianitat, on l’autora desmunta els tòpics més inesperats amb un llenguatge àcid i esmolat. Costa imaginar com en el dia a dia caiem en tants llocs comuns, en tants tòpics, i en tantes trampes comercials. Amb tot, no espereu trobar en aquest llibre cap superdona, sinó una dona a punt de complir els quaranta anys, esgotada i desmotivada, que sobreviu a un cúmul de situacions malauradament massa comunes i palpables.
Al llarg d’aquesta mena de dietari —amb entrades encapçalades per títols que anuncien els productes o els bons hàbits “saludables” que la protagonista ha deixat de consumir perquè considera que pot viure amb molt menys— ensumem una crítica envers el capitalisme i el model de vida consumista de la societat contemporània. I és ací on la novel·la es torna més punyent, divertida i interessant, en aquest punt de “desobediència consumista”, d’insubmissió, perquè, al marge de la història estrictament domèstica —que a estones trau de polleguera i demana a crits una rebel·lió— tot allò que l’embolcalla dona molt de joc i deixa en l’aire multitud de temes. La protagonista viu una vida rutinària i fins i tot depriment, però encara li queda espai per a la presa de consciència, per a la dissidència, i tot això suscita el debat sobre el model de vida actual, des de la perspectiva de ser dona i mare treballadora, i tot el que comporta.
la novel·la es torna més punyent, divertida i interessant, en aquest punt de “desobediència consumista”, d’insubmissió
Però no només el capitalisme ferotge rep ganivetades esmolades en aquesta història, també ho fa la “felicitat” que pot arribar a dur implícita la maternitat i la vida en parella: una vida per tenir, silenciosament, cura de tot i de tots. La protagonista de la història ho verbalitza: “les dones sempre hem estat educades per ser anònimes i ocupar el mínim espai possible”, i voilà que ella mateixa acaba acceptant el mobbing que li fan a l’oficina, i arraconada i en silenci, hi passa els dies, la vida… Mentre veu com el seu company deixa la feina que “l’anul·la com a persona” i reprèn els seus somnis d’estrella del rock.
Rocambolesca, decadent, aquesta situació desesperant, una mena de laissez faire, laissez passer escandalós, la descriu i relata l’autora amb píndoles breus, carregades d’humor negre, com dards verinosos que busquen un blanc. Àcida, fins i tot corrosiva, de Castro despulla les contradiccions i el ridícul de la condició humana sense compassió. A tal punt, que en ocasions la protagonista sembla estar fent un tractat. Un tractat, però, carregat d’humor, amb la distància necessària per poder parlar d’una realitat crua i dolorosa —viscuda en primera persona per l’autora, qui també va patir assetjament laboral— sense caure en la llàgrima o l’insult.
No debades, en acabar la novel·la —una experiència real hiperbolitzada, ficcionada, i enriquida amb les històries d’altres dones— Glòria de Castro va deixar la seua carrera de vint-i-cinc anys com a creativa publicitària, i se’n va anar a viure a Mallorca amb la seua família, on fan una vida més tranquil·la.
