Una novel·la breu, molt breu. En l’edició de Bromera té 144 pàgines compaginades amb un cos de lletra generós. Es pot llegir, per tant, en una estoneta, d’una tirada. Però és que, a més a més, el punt de partida i el desenvolupament són molt senzills.
Mai no em deixarà de sorprendre l’habilitat que tenen algunes persones per a bastir amb ben pocs elements una obra d’art. Penso ara mateix en el dibuixant que amb quatre ratlles aconsegueix un retrat fidel de qui té al davant. Un exemple extrem: els retrats que feia Andreu Alfaro sense alçar el llapis del paper, amb una sola línia contínua. En podeu trobar alguns amb Joan Fuster de model en què Alfaro copsa no sols la imatge sinó fins i tot l’essència de l’assagista. Són d’aquelles coses que semblen fàcils de fer però que només els escollits són capaços d’assolir. I si no formeu part de la colla d’escollits, és millor que ni ho intenteu. El que dic es pot aplicar a qualsevol disciplina artística, també a la literatura. És el cas d’Erri de Luca amb Les regles del mikado.
D’entrada, és una novel·la breu, molt breu. En l’edició de Bromera té 144 pàgines compaginades amb un cos de lletra generós. Es pot llegir, per tant, en una estoneta, d’una tirada. Però és que, a més a més, el punt de partida i el desenvolupament són molt senzills i De Luca ens els explica en la premissa amb què comença el llibre:
presento les dues persones que dialoguen al començament d’aquesta història.
Ell és un home vell i solitari acampat a la muntanya. Hi passa llargs períodes, inclús a l’hivern. Ella és una gitana jove que ha fugit del campament i de la família.
Sabrem que la jove té quinze anys i que fuig de la família “per culpa d’un matrimoni acordat amb un vell de cinquanta anys”. Parla cinc idiomes, però no sap llegir —no sap llegir llibres, però sí les línies de les mans.
Els personatges —ni aquests dos ni cap altre de la novel·la— no tenen nom i al final de la premissa se’ns diu que la història té lloc durant el segle XX. Poc més endavant sabrem que la jove té quinze anys i que fuig de la família “per culpa d’un matrimoni acordat amb un vell de cinquanta anys”. Parla cinc idiomes, però no sap llegir —no sap llegir llibres, però sí les línies de les mans.Arriba a Itàlia passant la frontera amb Eslovènia i, per tant, esdevé una immigrant sense papers. L’home vell que l’acull en la seva tenda és un rellotger fill d’una dona russa que es guanyava la vida a Nàpols fent classes de rus “als comunistes que el partit enviava a la Unió Soviètica”.
A la senzillesa del plantejament inicial de la novel·la, s’hi uneix una senzillesa estructural apuntalada sobre la base de la comunicació entre els dos personatges, una comunicació que, això sí, se’ns presenta amb tres formats diferents. En la primera part, que comparteix títol amb el general del llibre i és la més extensa —n’ocupa més de mig—, el que tenim és una llarga conversa entre el vell napolità i la jove gitana. És un diàleg estricte, sense cap incís per part del narrador —de fet, és una novel·la sense narrador—, amb la qual cosa les paraules ragen amb una fluïdesa extraordinària i tenim la sensació com a lectors que res no està mediatitzat perquè són els personatges els que parlen sense cap element extern que els controli.
L’home vell que l’acull en la seva tenda és un rellotger fill d’una dona russa que es guanyava la vida a Nàpols fent classes de rus “als comunistes que el partit enviava a la Unió Soviètica”.
Les altres tres parts que completen la narració tenen uns títols del tot descriptius. En primer lloc, “Cartes”. Han passat els anys i la ja no tan jove gitana s’adreça als responsables de la Fundació Mikado, creada pel vell rellotger, perquè fa temps que no rep cartes seves i en vol tenir notícies. Els conta com ha evolucionat la seva vida i com ella mateixa s’ha anat transformant, sobretot gràcies al fet que va aprendre a llegir i va començar a estudiar.
Des de la fundació li contesten i, a banda de donar-li alguna informació sobre les disposicions del president —el vell rellotger— li demanen que els faci arribar les cartes que ell li havia enviat. Ella només els en copia la darrera. En la tercera part del llibre, “El quadern”, el vell escriu un text que la jove només llegirà en cas que el trobin mort.
Una llarga conversa entre el vell napolità i la jove gitana. És un diàleg estricte, sense cap incís per part del narrador —de fet, és una novel·la sense narrador—.
Finalment, en la darrera part, “Una altra carta”, la jove gitana dirigeix una carta al vell quan ja sap que és mort. La suma d’“El quadern” i “Una altra carta” ens dona les claus interpretatives de tota la trama, amb un desenllaç que jo m’atreviria a qualificar de força sorprenent.
Deixeu-me dir que la brevetat i la senzillesa —soc conscient que he dit senzill unes quantes vegades— d’aquest text d’Erri De Luca amaguen una bateria de missatges que em fan sentir espiritualment compromès i profundament identificat: la connexió intergeneracional, l’acceptació de la diferència, el rebuig de la violència, la capacitat d’empatia i d’acolliment… Tanco aquestes ratlles amb una reflexió del vell rellotger sobre la guerra:
La guerra: té lloc per aquest motiu i per aquest altre. Però després, quan la tens a sobre i al teu voltant hi ha destrucció, camps de concentració, fosses comunes i deportacions, no hi ha cap perquè que s’aguanti ni que sigui capaç de justificar-ho.
La guerra aniquila, devora, i un cop s’ha posat en marxa no necessita cap motiu.
M’agradaria pensar que tots els qui ara mateix m’esteu llegint signaríeu aquestes paraules.
