Les dones que, com Gemma Ruiz Palà, vam ser xiquetes a la dècada dels vuitanta, ens vam nodrir culturalment amb les sèries del moment: Falcon Crest, Dallas, Dinastia… I, tal com ella conta, idealitzàrem les protagonistes d’aquelles històries: “les Lauris”. Aquelles dones riques que bevien bourbon, viatjaven i anaven de festa en festa. Jugàvem a ser elles i ens empassàvem el relat que desprenien aquelles històries plenes de misogínia, opulència i abús de poder. Aquelles Lauris no es pareixien gens a les nostres mares, perquè elles eren “sols” això: mares. I no havien tingut, segons el nostre criteri, vides de pel·lícula. Ara bé, què és una vida de pel·lícula? Si ens aturem a furgar en el passat de les dones que tenim al voltant, trobarem que, com ocorre tantes vegades, la realitat supera la ficció.
Contar-nos la vida de dones que han sigut mares, en alguns casos biològiques i en d’altres, no. Cuidadores, en qualsevol cas, de les persones que les envolten. Dones silenciades.
Aquesta ha estat la proposta de l’autora. Contar-nos la vida de dones que han sigut mares, en alguns casos biològiques i en d’altres, no. Cuidadores, en qualsevol cas, de les persones que les envolten. Dones silenciades. Enginyeres, artistes, comptables, científiques… en potència que no ho foren en acte. Dones a qui es va negar l’opció de decidir, perquè ser mare suposava fagocitar la identitat pròpia. Així ho veiem en dones de la novel·la nascudes a les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta. Però, Gemma Ruiz Palà va més enllà i posa, també, el focus en generacions posteriors, mostrant-nos quantes batalles queden encara per lliurar.
Les nostres mares és un recull de relats amb nom de protagonistes femenines que, en conjunt, conformen una novel·la d’històries entrecreuades. Cada història és autoconclusiva però les relacions que van esbrinant-se entre les protagonistes fan una sensació de xarxa –de “clan de la cicatriu”– que engrandeix l’experiència de la lectura.
Dones de la novel·la nascudes a les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta. Però, Gemma Ruiz Palà va més enllà i posa, també, el focus en generacions posteriors.
Lali, Anita, Gabriela, Dolors, Bet, Isabel, Lana, Montserrat, Mireia i Dora. Totes elles plenes de bagatge i recorregut, ens mostren històries amb diversos temes: des de la migració a l’homosexualitat, passant per la drogoaddicció i la violació, entre d’altres. Les acompanyarem en el pòsit que ha deixat i deixa en les dones la ignorància sobre certs aspectes: el plaer sexual femení, l’endometriosi, el dret a l’avortament lliure… I la petjada que la por, en línies generals ens ha dibuixat a la fisonomia. Por, com la dels anys noranta, per exemple, a patir les conseqüències que patiren les xiquetes d’Alcàsser –“El llop era ser lliure”–, o la por a no tastar “l’orgull de passejar el teu amor a la faç del món” pel fet d’estimar una altra dona. Por a tindre l’impuls de decidir ser cantant, pintora, enginyera, etc. Por a perdre la identitat imposada, la de ser mare, –“no li havien ensenyat a desfer el camí per reprendre’l un cop complerta la missió…”– I por, també a la pròpia maternitat.
Un recull de relats amb nom de protagonistes femenines que, en conjunt, conformen una novel·la d’històries entrecreuades. Cada història és auto conclusiva però les relacions que van esbrinant-se entre les protagonistes fan una sensació de xarxa.
El clan de la cicatriu és decisiu en la història. Com déiem, totes les històries s’hi troben creuades. Trobarem les protagonistes de cada relat tenint rellevància en les altres vides. Perquè, per sort, les dones parlem amb dones. Aquesta és l’argamassa que ens fa sobreviure. El clan de la cicatriu se’ns presenta de diverses formes al llarg del relat. En el cas de Lali i Anita, el citat clan es materialitza a les reunions dels Tuppers com una mena d’espai-temps paral·lel i acollidor; un altre clan serà el que es forma a la fonda de Montserrat, que dona una llar a Dora, Lana i la Montserrat mateix; el “xàrter de l’avortament” cap a Londres es converteix en el clan de la cicatriu de Dolors; Bet, convoca el clan de les seues amigues com també ho va fer sa mare amb el seu propi clan: “les rescatadores”. I tots els clans es retroalimenten i mesclen com una promesa de fi de festa conjunt.
Quan ens endinsem en Les nostres mares, inevitablement, pensem en les pròpies i les recordem, les reivindiquem o ens reconciliem amb elles. Perquè elles mai van emprendre el seu viatge, com deia Gloria Steinem.
Gemma Ruiz Palà ens regala un viatge deliciós i dona vida a protagonistes que, difícilment, desapareixen de la memòria del lector. I aquest, potser era l’objectiu: introduir-les dins del relat del qual foren extirpades. Perquè, com diu l’autora : “Ja podem sortir tota la humanitat d’aquella copa de carn sagrada que és l’úter, ja. Que la que compta (…) és la de metall insípid que alça l’heroi (…), la d’ells, la dels nostres pares”.
Però, això, ha de canviar. Per elles, perquè “Sense elles, què nosaltres?”
