Goethe és un clàssic i quan el llegim podem percebre el principi de la seva bellesa expressiva, de la seva capacitat monumental, literària. Un clàssic sempre ens diu coses noves i actuals i aquesta novel·la és un retrat de la nostra època, difusa, que lliga amb totes les altres èpoques ja viscudes. Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) va ser funcionari de la Cort de Weimar, un fet que li va facilitar el contacte amb persones destacades de l’alta aristocràcia. Va gaudir d’un gran prestigi, arran del gran èxit i del gran impacte que va tenir Les desventures del jove Werther (1774), obra percussora del romanticisme alemany.
Les afinitats electives va ser publicada el 1809. La història comença amb el senyor, amb l’amo de la finca, fent veure que treballa amb uns empelts al viver. En el moment que desa els estris, arriba el jardiner, el treballador real. L’escena i tots els altres capítols que vindran a continuació estan escrits amb una prosa elegant, plàcida, magistralment estructurada, com una gran obra de teatre, amb uns diàlegs extensos, propis de la influència escènica, que serveixen per fer grans descripcions de paisatges, de la natura que els envolta. Els diàlegs, com si fossin debats, marquen visions, criteris, grans revelacions, entre homes i dones, que acabaran determinant els fets.
és el gran argument: la dificultat de l’amor, les conseqüències, el conflicte. Goethe era un gran moralista, sensible i molt lúcid
Hi domina la psicologia dels personatges, la passió i la repressió, amb asseveracions que et remeten a una realitat amagada, sota una campana d’aigua que continua ressonat. Els protagonistes inicials, la parella d’hisendats que gestionen la finca, amb gran capacitat d’influència sobre la seva vida i la vida dels altres, entren en conflicte quan s’acaben enamorant, a la vegada, d’altres persones que apareixen a la casa. Aquest és el gran argument: la dificultat de l’amor, les conseqüències, el conflicte. Goethe era un gran moralista, sensible i molt lúcid, amb una escriptura al servei de la trama, amb una prodigiosa capacitat de narrar les transformacions, a partir de les emocions que experimenten i pateixen els protagonistes.
El paper femení és fonamental en aquesta obra. Charlotte, en una situació privilegiada, amb tots els drets que podia assumir com a dona casada amb un home ric i refinat, acaba determinant algunes decisions. Eduard, com a hereu, com a descendent del patrimoni, es deixava portar per les emocions i també pel criteri que anava fixant la seva dona.
Goethe escriu la solemnitat de la realitat. Demostra una capacitat immensa per descriure els estats emocionals, en situacions extremes, d’exaltació o tensió, d’eufòria o de dolor
L’amor i les aparences socials van marcar una època. En el fons, aquestes aparences es podien interpretar com una excusa per justificar la por a ser lliures. La historia ens parla de l’atracció i de la magnitud dramàtica que acaba generant. Goethe escriu la solemnitat de la realitat. Demostra una capacitat immensa per descriure els estats emocionals, en situacions extremes, d’exaltació o tensió, d’eufòria o de dolor. L’equilibri no és possible. El prodigi de Goethe és la moderació, un estil que va arrelant, pas a pas, que va fent com si no fes res. Aleshores quan desplega tota la seva brancada es torna pertorbador, immens: “El destí ens concedeix els desitjos, però ho fa a la seva manera, per tal de donar-nos alguna cosa que els superi”.
Fa unes descripcions sobre les vides dels personatges, tant ben escrites, que et preguntes per què ningú no ho havia escrit abans. Llegint-lo sembla que estigués llegint un descendent literari de Shakespeare, com si fos un preludi al món fosc i tenebrós de Nietzsche i Freud. Al llarg del relat s’observa una certa crítica al progrés, contra la idea de transformar els espais agraris i els emplaçaments, per fer-los més productius i més rendibles. Es desprenen moltes reflexions en les pàgines d’un clàssic. Els personatges, a més, es reuneixen a la nit, i llegeixen llibres en veu alta, provocant debats existencials, sobre ciència i natura, sobre química i afinitats, sobre emocions i pensaments. En un d’aquests diàlegs es parla de les afinitats entre realitats que s’acaben separant per unir-se amb altres elements. Les afinitats variables o els afectes de l’amor ens parlen de caràcters, de destresa, de paciència, de renúncies. Un aspecte és el tracte, la confiança i la precaució que tenen els principals protagonistes d’aquesta doble historia d’amor.
És memorable el capítol sobre la col·locació de la primera pedra de la nova casa familiar, amb el parlament majestuós del paleta i el simbolisme final de la copa que no es trenca. Gairebé sembla una novel·la idealista, amb els seus canvis i dificultats, les seves crítiques tant contraposades. Les descripcions dels espais, dels boscos, dels estanys, dels rius, del turons, són concretes i puntuals, ajustades a l’argument. És en moments de màxima ebullició romàtica quan apareix la natura. Situa les passions en un espai rural, però també en un espai històric, i també en un espai de cada ésser, que determinarà el desenllaç. Goethe també ens parla dels dispendis de les classes altes, de l’exageració i dels capricis, dels grans menjars, de les festes, de les batudes de caça que organitzaven, mentre hi havia homes que demanaven caritat pels camins. Sempre el mateix home i sempre la mateixa pobresa. Magnífica traducció de Carlota Gurt, remarcant el ritme i la fluïdesa al servei d’aquest clàssic. Un clàssic monumental.
