Poeta i escriptora andorrana, Teresa Colom va néixer a la Seu d’Urgell, l’any 1973. Les seves produccions, en matèria de poesia –6 reculls–, ciència ficció –1 novel·la– i fantasia –1 recull de contes–, contribueixen a la bona salut de la literatura a Andorra.
La senyoreta Keaton i altres bèsties es va publicar l’any 2015 i ha estat traduït al francès i al castellà. Es compon de 5 contes fantàstics amb maternitats improbables i personatges asocials. Malgrat el context relacionat amb el naixement, la vida i la joia, Colom reivindica eloqüentment la mort com a realitat.
Dona solitària, instintiva, animal, solidària, humana, mare improvisada, diferent, tenaç, perseverant, discreta, sana, silenciosa, soltera, criticada, incompresa, lliure, salvatge.
En el conte de “La senyoreta Clock”, Colom atura el temps. En una setmana, la senyoreta Clock parla i camina mentre envelleix apressadament. La mare està obsessionada pel pas del temps, la vellesa. L’arribada inesperada d’un bebè trasbalsa llur relació afectiva. Filla i mare, sota el físic omnipresent de l’àvia, inverteixen els rols mitjançant el procés de “parentificació”. Per a Alexandra Moins, psicòloga clínica, es tracta d’una relació d’acaparament: els pares dipositen totes les seves angoixes en l’infant. És així com aquest esdevé mare o pare dels seus progenitors.
En el segon conte fantàstic, “Caterina”, la naixença és aquàtica i animal. La panxa immensa de la Caterina evidencia l’oceà que porta a dins. Situació poc probable en el món real però no menys angoixant. El bebè del nostre conte no té una aparença deforme ni animal, tampoc és agressiu, mes les seves habilitats l’allunyen del marc social. Desconcerta la seva autonomia i emancipació, a diferència de la mare, una dona d’aparença sotmesa, discreta i taciturna. La senyora Clock i Caterina són dues mares reservades, fins i tot subjectes a la voluntat del seu cercle social, dels seus marits curiosament inexistents. Les seves filles persegueixen la llibertat.
“El nen de Mortson” ve al món amb un peu de porc a la plaça de la mà dreta. La mare sucumbeix a les complicacions del part i el pare, davant d’uns esdeveniments inesperats i incapaç d’acceptar la morfologia “porcina” del nounat, se’n desfà covardament. Acabem retrobant-hi la senyoreta Keaton que dona títol al llibre. Dona solitària, instintiva, animal, solidària, humana, mare improvisada, diferent, tenaç, perseverant, discreta, sana, silenciosa, soltera, criticada, incompresa, lliure, salvatge, viu en l’anonimat, apartada del poble i prescindint d’un referent masculí. És una mare subrogada que accepta fer-se càrrec d’en Roc, el petit amb una mà porcina. La història posa de manifest l’ansietat social, la solitud.
La maternitat trasbalsa, Colom la converteix en un món cruel, de vegades injust, fosc, animal, salvatge, sòrdid, lúgubre… contrari a la imatge ordinària de la maternitat, percebuda com a alegre i serena.
El conte “El fill de l’enterramorts”personifica la Mort, sempre omnipresent a les històries de Colom. Ventre de lloguer, aquesta quart part és totalment improbable. Després d’un moment de vacil·lació, la Mort autoritza el naixement d’un nadó a l’interior del ventre de la seva mare difunta, enterrada en una fossa comuna. La Mort decideix alimentar-lo a partir de matèria subterrània. Mare-terra nodridora. El cordó umbilical està fet de teixit humà, organismes morts i vius, aire, aigua… la fossa comuna és l’úter, la Mort és la gestació i l’enterramorts esdevé d’una certa manera la llevadora que rep el nadó –Woody– a la superfície, un cop escopit per la terra. Davant de l’ímpetu de la Dona-Mort, l’home continua reduït a una alternativa. Hi retrobem dues dones que s’improvisen mares, la senyoreta Keaton i la Mort.
“La Maison Desirchamp” és el cinquè i darrer conte, en el qual no assistim al naixement de la criatura. El nadó és retrobat sota la neu, congelat i viu. L’estat sòlid és fràgil ja que corre el risc de fondre’s. La seva especificitat podrà adaptar-se a una vida tal com és concebuda tradicionalment –roba, calefacció, menjar? Totes les dones de la Maison Desirchamp, no havent tingut mai fills, es distreuen jugant a nines amb aquest nadó atípic, un ésser fred que somriu. L’únic que no sembla prestar-li cap interès és l’home de la família. Mares desaparegudes, desconegudes… la del petit Woody, a l’inici de la història, és present amb el seu cos difunt a la fossa comuna, la de la criatura congelada és anònima. La valentia dels nadons és notable, davant de qualsevol adversitat. Demostren una gran capacitat de resistència. Llur perseverança alliçona uns adults porucs, preocupats i ansiosos. Colom evoca qüestions existencials que ens impulsen a lluitar per seguir vius: “Continuo furgant en la naturalesa humana, en l’anhel de supervivència […] exploro els límits de l’existència.”
Davant d’aquesta autèntica revolta emocional que retrona en els cossos deformes i les ànimes rebels, Colom estaria pretextant el gènere fantàstic per clamar i reivindicar el reconeixement de la dona.
Les qüestions recurrents de l’autora també giren al voltant de la presència predominant de la dona. Mare biològica, mare adoptiva, filla, germana, àvia, tieta, cosina, nora, besàvia, vídua, sogra… tots els vincles familiars hi són! Així com d’altres marcadors en femení: la mar, la vida, la mort, la natura… Escenografies i estats que permeten a l’autora destacar la funció femenina. La força de la mare és instintiva, superant els límits de la raó. La maternitat trasbalsa, Colom la converteix en un món cruel, de vegades injust, fosc, animal, salvatge, sòrdid, lúgubre… contrari a la imatge ordinària de la maternitat, percebuda com a alegre i serena. Durant la gestació, les representacions idíl·liques de l’imaginari parental s’aniran desconstruint. Davant d’aquesta autèntica revolta emocional que retrona en els cossos deformes i les ànimes rebels, Colom estaria pretextant el gènere fantàstic per clamar i reivindicar el reconeixement de la dona.
