Quan parlem de por, i més en plena tardor, és habitual pensar en pors visuals, tangibles, explícites, compartides: pel·lícules de terror, monstres, fòbies, sang i fetge, adrenalina. I tanmateix, si mirem endins, les pors que experimentem més sovint són més íntimes i més abstractes. Són aquelles que no ens atrevim a dir en veu alta –a voltes no gosem ni desxifrar-les per a nosaltres mateixos. Són els nusos a la gola o a la panxa que ens avisen que la nostra essència, allò que som a un nivell més profund, està en perill.
Quines pors pot sentir una xiqueta que aparentment ho té tot? La protagonista de La por té una mare extremadament bonica, refinada i joveníssima i un pare que no és jove però sí elegant i a més fa bona olor. Viuen tots junts en un pis senyorívol amb mobles de fusta bona, importacions tecnològiques pioneres al poble, totes les joguines que una filleta pot voler i una criada que fa olor de llima i la porta a classes d’anglés i francés. Els pares de la protagonista no són pobres com els de les altres xiquetes de l’escola: són moderns, van ben vestits i viatgen a l’estranger per feina. A ella no li ha de faltar res, li fan notar.
La por és un nus, i potser per això Esperança Camps ens presenta una història plena de nusos que hem d’anar desfent a través dels ulls d’una xiqueta que creix envoltada de luxes i alhora privada d’allò que més desitja: l’amor incondicional de sa mare
La por és un nus, i potser per això Esperança Camps ens presenta una història plena de nusos que hem d’anar desfent a través dels ulls d’una xiqueta que creix envoltada de luxes i alhora privada d’allò que més desitja: l’amor incondicional de sa mare. La novel·la s’obri amb un inici desconcertant i tot seguit ens aboca a un univers infantil i alhora profundíssim, ple d’imatges que ens acompanyen mesos després de llegir-la, com la paret salada del trast de l’escala. És una col·lecció d’escenes d’infantesa amb una aparent innocuïtat que va enfosquint-se i mostrant progressivament les cares més traumàtiques d’una realitat quotidiana. La pressió estètica, la violència de gènere, els abusos de poder o la negligència emocional són només algunes de les denúncies que La por posa damunt de la taula amb sensibilitat però sense pal·liatius.
L’autora fa avançar el relat amb un magistral equilibri entre la visió infantil del món i una prosa angoixosa, duríssima i punyent però bellíssima, quasi lírica. Aconseguix una fita que no està a l’abast de tothom: mostrar el món dels adults des del punt de vista d’una criatura sense caure en el parany d’infantilitzar els personatges o –més perillós encara– qui els llig. Amb salts temporals molt ben executats, ens fa veure créixer la protagonista i ens va regalant bocins d’informació sobre ella i sobre el món que l’envolta, sovint emmascarats en forma de detalls que percep la xiqueta. Uns detalls triats amb una gran lucidesa, perfectament plausibles per a la veu narrativa triada i nogensmenys infal·libles a l’hora de remoure consciències i emocions en el públic lector adult al qual s’adreça.
Uns detalls triats amb una gran lucidesa, perfectament plausibles per a la veu narrativa triada i nogensmenys infal·libles a l’hora de remoure consciències i emocions en el públic lector adult al qual s’adreça.
Al meu parer, un dels trets que fan destacar esta novel·la és la capacitat de reflectir el dolor derivat de la manca de vincles afectius familiars sans i segurs sense entorpir el desenvolupament de la trama. És més: diria que la trama és indeslligable de la psicologia dels personatges. L’altre punt fort que en remarcaria és el final, que lliga les dos línies temporals presents en el relat i el tanca de manera ben satisfactòria. Esta mestria no sorprén venint d’una veu literària consolidada i amb una trajectòria tan dilatada com la d’Esperança Camps Barber (Ciutadella, Menorca, 1964), amb un palmarés que inclou, entre d’altres, el premi Ciutat d’Alzira de novel·la o el de la Crítica dels Escriptors Valencians.
Per a enfrontar-se als nusos de les pors cal sempre valentia. La por és una lectura breu (175 pàgines), però no necessàriament fàcil ni lleugera. L’estil intimista de l’obra s’aconseguix en part amb el joc anteriorment esmentat de detalls innocents que donen un caràcter molt marcat a la novel·la, però també amb llicències en l’ús de la puntuació, dels temps i de les persones verbals que poden confondre públics lectors poc habituats al gènere. A més, l’atmosfera amb què Camps ens corprén no fa concessions a l’alegria: fins i tot les escenes ostensiblement jovials –un dia d’estiu a la platja o una ensaïmada per a berenar– venen revestides del tel amarg que vertebra els nusos de La por. Així i tot, jo recomane que vos atreviu a enfrontar-vos-hi si vos hi veieu amb cor. En un món ràpid, visual i ferotgement extern, parar-se a mirar endins i arriscar-se a desfer els nusos de la por és tot un acte de resistència. Fer-ho amb la prosa preciosa d’esta novel·la és un acte d’amor cap a u mateix, cap a la pròpia essència.
