Josep Lluís Peiró va nàixer a Muro (El Comtat), l’any 1947, i fa faltar a les primeries del 2020, sense poder veure publicada la seua novel·la, La Placeta de les Xiques (Edicions del Sud).
Es tracta d’una opera prima, única i pòstuma, estructurada en seixanta-sis capítols. Per a una novel·la de 216 pàgines en són molts i, lògicament, són d’extensió breu. De vegades, títols curts i senzills (Nous projectes). D’altres, recullen una frase del text (Carmesina jeia immòbil sobre el llit). De vegades recorden les indicacions de les novel·les renaixentistes, d’altres repeteixen algun vers de cançons conegudes (Què volen aquesta gent?). Em fa l’efecte que Josep Lluís Peiró va gaudir molt mentre escrivia i acudien a la memòria, i al teclat, un fum de coneixements i records.
Hi ha capítols que són escenes, ni tan sols seqüències, només escenes cinematogràfiques, cosa que dóna un ritme molt àgil a la narració.
La novel·la és molt cinematogràfica. Hi ha capítols que són escenes, ni tan sols seqüències, només escenes cinematogràfiques, cosa que dóna un ritme molt àgil a la narració. En començar a llegir vaig copsar de seguida la gran comunió entre el caràcter nerviós de Peiró i la seua escriptura: àgil, concisa. I sobretot, la gran estima pel cinema. Una curiositat relacionada amb el cinema és el tabac. Com fumen alguns dels personatges! Peiró escriu com si ens contara una pel·lícula que ell està mirant en una pantalla de cine, una pel·lícula de l’era clàssica amb els contrastos que fa el fum del tabac amb els grisos del cinema en blanc i negre. A més, per l’època en què es desenvolupa la història literària encara es fumava fins i tot a les consultes mèdiques, com podem llegir en La Placeta de les Xiques.
A poc a poc, capítol rere capítol, sabem que Carmesina és de Buenos Aires; que de menuda va patir abusos de son pare; que passa per una teràpia de psiquiatria; que se’n va a París –la ciutat on va nàixer oficialment el cinema, diu Peiró–, on entra en contacte amb la vida de disbauxa dels anys seixanta del segle passat; després a Barcelona, on s’inicia en la prostitució; i finalment, a Alcoi, a la Placeta de les Xiques, que dona nom a la novel·la.
Al pròleg, probablement si no l’últim text, sí dels últims, que va escriure Isabel-Clara Simó, qui va faltar uns dies abans de Josep. Ella també remarca les imatges literàries i “el just fluir del temps”.
Tot i ser la primera novel·la de Peiró, els diàlegs tenen una frescor, una naturalitat i una credibilitat que poques vegades es troben en obres escrites per autores i autors prolífics o d’aquells que se’n diu “amb ofici”. A més, no canvia el registre ni el lèxic: el narrador sempre és el narrador, el narrador és el creador absolut que no cedeix als personatges res que altere la coherència sobirana del text, del qual Peiró és amo i senyor.
Em referiré ara al pròleg, probablement si no l’últim text, sí dels últims, que va escriure Isabel-Clara Simó, qui va faltar uns dies abans de Josep. Ella també remarca les imatges literàries i “el just fluir del temps”. Ens recomana que “no ens perdem el món d’Alcoi” present en la novel·la. Certament és impossible passar per alt les expressions procedents del món del tèxtil: fer més viatges que una llançadora, no perdre passades, traure la mala veta, màquina avant…
Una novel·la, en definitiva, per a gaudir de la lectura.
