Reus, durant els anys vint i trenta del segle passat, va exhibir una vitalitat extraordinària. L’impuls experimentat per les empreses exportadores de fruita seca va dinamitzar l’economia i, alhora, la vida política, social i cultural. Aprofitant aquesta bonança i fugint de la crisi europea posterior a la primera guerra mundial, un grup de traductors alemanys i suïssos s’hi va establir i va contribuir a impulsar els negocis, a més d’aportar aires europeus a la cultura local. El punt de trobada d’aquests traductors va ser una pensió, La pensió d’alemanys, que Montserrat Corretger ha convertit en el títol d’una novel·la publicada recentment per l’editorial Afers.
En la ploma de Corretger, Reus esdevé una finestra oberta al món des d’on es poden contemplar els principals fets històrics d’aquella època convulsa. La dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil espanyola o l’ascens del nazisme es descabdellen, ara i adés, a través de la mirada intel·ligent i lúcida d’aquest grup de traductors.
El gran marc històric de la novel·la es construeix mitjançant el conjunt d’històries individuals dels personatges reunits en la pensió. Els esforços del traductors per assolir les seues aspiracions professionals mentre tracten de fer-se un lloc dins la societat reusenca
El gran marc històric de la novel·la es construeix mitjançant el conjunt d’històries individuals dels personatges reunits en la pensió. Els esforços del traductors per assolir les seues aspiracions professionals mentre tracten de fer-se un lloc dins la societat reusenca, les seues inquietuds personals i íntimes, les relacions entre ells i amb destacats homes i dones d’aquell temps, van desplegant-se en escenes amb abundosos diàlegs de reflexió sobre la política, la societat o la cultura del moment des d’una versemblança històrica admirable. Aquesta és, sense dubte, una de les grans virtuts de l’obra: la “veritat històrica” és recreada des de la ficció.
El retrat del temps adquireix gran nitidesa gràcies a les descripcions acurades d’espais, ambients i personatges, enriquides amb un detallisme veraç. “La dona observa Stamm amb el vestit fosc, de caient perfecte damunt l’armilla que mig amaga la corbata gairebé negra de setí, a joc amb les puntes del mocador que guaiten amb gràcia al tall de la butxaca superior de l’americana.” Gran coneixedora del període històric, Corretger es va ben documentar i va arribar a reunir més d’un centenar de fotografies, que en alguns casos són descrites o es reprodueixen en la novel·la i la doten d’autenticitat. “El grup és molt divertit i Ernst l’eternitza amb la seva càmera intentant no moure-la malgrat el sacseig involuntari de les rialles que el sobten. Dagsi s’aixeca d’un bot, pren el gran fulard a Ali, obre els braços, gira el cap a la dreta del fotògraf, i somriu dolçament”. Aquest recurs narratiu obeeix a una estratègia d’acompanyar la ficció de rigor històric absolut.
és la “veritat literària” la que s’imposa en aquesta obra de caràcter coral. Les veus dels personatges que deambulen per la narració, tan variades i distintes, ens submergeixen en els encerts i desencerts, en els anhels i frustracions, d’unes vides que aspiren a transcendir la quotidianitat
Amb tot, és la “veritat literària” la que s’imposa en aquesta obra de caràcter coral. Les veus dels personatges que deambulen per la narració, tan variades i distintes, ens submergeixen en els encerts i desencerts, en els anhels i frustracions, d’unes vides que aspiren a transcendir la quotidianitat. Així, el matrimoni d’Otto i Gregoria, propietaris de la pensió, proporcionen un espai acollidor als ostes per fer-los sentir a casa fins i tot quan la malaltia trunca les seues rutines. O Maria Alberta, la neboda de Gregoria, que abandona la seua Castella natal, on l’esperava un futur “de profit” tenint cura de la llar, per matricular-se en un col·legi de Reus a fer el batxillerat perquè vol ser mestra. Entre els traductors, el suís Ernst, treballador eficient, home culte d’ideologia progressista, malda per trobar una companya que dissipe la seua soledat i repetidament ha de acceptar les atzagaiades del destí. Horms és un altre dels traductors, ideològicament antagonista d’Ernst, que viu pendent de la pujada del nazisme a Alemanya, seduït pels propòsits polítics de Hitler. Freygang, que s’enamora d’una jove del país, molt més jove que ell, i té la sort de ser correspost. I també Victorià, mestre de llengua catalana, acusat de separatisme i traïció a l’Estat, que viu pendent de l’evolució política i acull amb entusiasme la República.
Els escenaris de la novel·la són tan diversos com els itineraris vitals dels personatges. Hi trobem Salou o Tarragona, com també els Alps del Jura i la Suïssa alemanya, però entre tots destaca una ciutat de Reus plena d’atractiu, “una ciutat daurada, amb carrers de terra, palaus setcentistes i edificis moderns, alguns de gran estil, amb abeuradors per a cavalleries i carros, curulls de verema, de sacs boteruts i de bocois tothora balandrejant per les llambordes o el sòl polsós.” El saló del Círcol o de l’Olimpo, el teatre Fortuny, la cafeteria del Continental, el Passeig de la Boca de la Mina o de Mata són alguns dels nombrosos espais d’una ciutat amb llustre propi.
Ara bé, la ciutat que enlluerna a primeria de segle, amb la guerra del 36 es transformarà completament. La guerra ho trasbalsarà tot. El drama, tan ben contat per Corretger, proporciona les pàgines més corprenedores de la novel·la i aboca a un final d’una fonda intensitat. Tot plegat converteix La pensió d’alemanys en una novel·la d’aquelles que creixen a mesura que avança la lectura i, en acabar, ens plantegen la conveniència de la relectura, a fi de captar els múltiples matisos i el detalls que afloren en cada passatge, per sota dels fils narratius.
