Helena Janeczek, nascuda a Munic el 1964, d’ascendència judeopolonesa i resident a Itàlia des de fa més de 30 anys és una escriptora que, tot i haver-se iniciat publicant un recull de poemes en alemany —Ins freie (1989)—, va adoptar l’italià com a llengua literària a partir de la narració Lezioni di tenebra (1997) amb la qual guanya el premi Bagutta Opera Prima i el Premi Berto. El 2002 publica la novel·la Cibo i el 2011 Le rondine di Montecassino, on combina ficció amb no-ficció a propòsit d’aquella batalla del 44. El 2017, publicarà la tercera novel·la, on també barrejarà fets documentats amb la ficció. Es tracta de La ragazza con la Leica, recentment traduïda al català per Oriol Ponsatí-Murlà i editada dintre de la col·lecció El Balancí d’Edicions 62 amb el títol de La noia amb la Leica.
Tot just abans de de la Guerra d’Espanya, i en haver conegut el fotògraf hongarès Endre Friedmann (que serà conegut com a Robert Capa), aprèn a fer servir la Leica amb la intenció de fer-se fotoperiodista.
La noia amb la Leica, títol potser manllevat de la fotografia homònima d’Aleksandr Rodsdtxenko del 1934 on apareix la fotoperiodista Evgenia Lemberg, és Gerda Taro, aquella noia «més encantadora, més viva i divertida que s’hagués trobat mai en l’univers femení» morta als 27 anys en ser aixafada pel mateix blindat on anava mentre enregistrava imatges de les tropes republicanes al front de Brunete.
Gerda Taro —Gerta Pohorylle de nom real, alemanya filla de polonesos—, s’hagué d’exiliar juntament amb els seus amics de Leipzig a París tot fugint dels escorcolls i detencions dels nazis. Allà tracta de guanyar-se la vida mecanografiant per encàrrec qualsevol mena de paper («la nostra Gerda fa sonar la Remington com Horowitz un Stenway»), fins que, tot just abans de de la Guerra d’Espanya, i en haver conegut el fotògraf hongarès Endre Friedmann (que serà conegut com a Robert Capa), aprèn a fer servir la Leica amb la intenció de fer-se fotoperiodista.
La noia amb la Leica respon a l’interès que ha despertat darrerament la figura i personalitat de Gerda Taro en determinats historiadors de la fotografia i en certs ambients feministes, tot volent reivindicar l’obra d’una dona sovint reduïda a ser la companya de Robert Capa. El lector inicia la lectura pensant que tindrà al davant el panegíric o una aproximació biogràfica a l’ús, però aviat troba que la protagonista, tot i ser-hi sempre present, ho és per absència, perquè la narració es decanta cap als personatges que ben bé podrien semblar-nos, d’inici, secundaris, en tant que són l’entorn de la Taro. Tot i la profusió de gent que l’autora fa desfilar (des de Benjamin a Neruda, o des de Heminway a Cartier-Bresson) hi ha tres figures (Willy Chardack, Ruth Cerf i Georg Kuritzkes, l’amiga íntima i dos dels seus pretendents) que agafen protagonisme en la mida que Janeczek els dedica la pràctica totalitat del llibre, on es rememora, en una mena de flash-back permanent la vida de cada un d’ells i la petjada que els va deixar la fotoperiodista.
Amb rigor documental però des d’un punt de vista personal, estableix una hipotètica reconstrucció de la vida dels diferents personatges amb la llibertat literària necessària per magnificar-ne la memòria.
Gràcies a aquest recurs, el de mantenir la presència de Gerda Taro des de l’absència, Janeczek aconseguix una narració que, a més d’engrescadora, s’hi fa llegir, un relat amb veu pròpia on, amb rigor documental però des d’un punt de vista personal, estableix una hipotètica reconstrucció de la vida dels diferents personatges amb la llibertat literària necessària per magnificar-ne la memòria —«cervell i memòria són una mateixa cosa, la integritat de la memòria fonamenta la integritat de tot ésser humà (…) cadascú recorda el que necessita, el que l’ajuda a mantenir-se dempeus»). Potser és per això que l’escriptora dedica l’epíleg (que duu el mateix títol que el pròleg) a Csiki Weisz —l’amic hongarès de Capa que li revela els negatius i les còpies—, el qual, amb els alemanys a les portes de París, confecciona tres capses compartimentades i folrades de diferent color per posar-hi els negatius de la Guerra d’Espanya captats per Capa, Taro i Seymur, i amb elles a dintre d’una motxilla (la famosa «maleta mexicana» apareguda fa uns pocs anys) fa el trajecte des de París fins a Bordeus en bicicleta per lliurar-los a alguna persona que pogués salvar-ne les imatges i guardar-ne la memòria.
