Pàgina 93, un personatge identificat com el crític / escriptor / jurat de premis / tertulià molt famós a nivell comarcal s’adreça a un personatge que respon al nom de Max Besora en aquests termes:
ei però si aquí no parles pas de cap musa només par-
les de violència extrema sense cap mena de sentit parles
sobre coses realment fastigoses històries de pervertits
violadors masclisme i assassinats estàs (…)
Més tard reprendré l’absència de puntuació, evident en aquest fragment com a bona part de la novel·la del Max Besora autor. Primerament descriuré breument l’estructura de l’obra i el desplegament argumental que s’hi fa.
La novel·la presenta tres parts, cadascuna amb unes característiques narratives diferents. Pel que fa a la trama, a la primera part Besora fa servir el recurs de vides creuades; l’argument, per tant, es sustenta en la presentació que cada personatge fa de si mateix i en la connexió, directa o accidental, amb la resta de personatges. A la segona part, dialogada i amb les formes d’un text teatral, es redueix els personatges a la meitat i l’argument, a una sola acció. La tercera es desentén de la trama i presenta un diàleg entre dos personatges que va de la metaliteratura a un discurs esbojarrat que desencarrila i, fragmentat, s’abandona.
Per tant, la trama, per insòlita i volgudament desatesa, no es resol més enllà de l’ocurrència. Per completar una primera idea d’això anterior, llegiu la contraportada, una sinopsi de l’autor que al meu parer resulta tímida. Un fragment:
La Musa Fingida conté situacions interessants, fastigoses i divertides al mateix temps! S’hi succeeixen baralles, assassinats i orgies de sang!
el factor provocador hi és, constant, damunt el sexe i la violència sense cap filtre, un extrem que desactiva tot parangó amb la realitat. Recomane de deixar-se provocar per obtenir una experiència lectora completa: llegir-la amb la pell fina o, si un ve de tornada de les avantguardes, entrar en la pell d’un lector pietós.
Si la sèrie B existís (estenc el terme més enllà del cinema a la literatura, a les telesèries i al còmic; el preferesc al de subliteratura o subcultura, i és oportú per reunir aquestes creacions en un de sol), si existís a hores d’ara bastaria amb les intencions de la contraportada per concloure que a les mans tenim una mostra de pulp, i a qui li agrade… Substituïda per altres passatemps en xarxa, el cas és que no és una opció popular en el mercat cultural. Per altra part, la sofisticació d’algunes creacions derivades impedeix de catalogar-les com a sèrie B: no són còmics, sinó novel·les il·lustrades; les telesèries, cinema de llarga duració; i a la ciència ficció per comunicar-se amb els extraterrestres convé rellegir Sapir-Whorf. Això si convenim que l’ingredient kitsch és imprescindible a la sèrie B. L’antítesi kitsch-sofisticació, sempre possible en el terreny de la creació, es resol en un homenatge, sofisticat com tot homenatge, al kitsch (verbi gratia: Pulp fiction).
La musa fingida, una mostra sofisticada més que ret honors a la sèrie B? No hi ha dubte que Max Besora és un d’aquells integrats d’Umberto Eco (observeu en fullejar-la la parafernàlia de la publicació a cura de l’autor). Ara bé, és un integrat amb un propòsit (rellegiu, si escau, l’encapçalament de la ressenya).
Qui haja estat consumidor de sèrie B, posem per cas, tant se val, del còmic dels 80, sap que la violència i el sexe sovint eren tractats de manera barroera o obscena, gratuïta o explícita, deformada o transgressora, i malgrat el descordat de la cotilla moral de bona part de la societat occidental a la segona meitat del segle XX, aquestes creacions mantenien dispost el factor provocador. I, si bé mancaven d’intenció pedagògica, convé no obviar la capacitat d’evacuar certs aspectes primaris de la personalitat de manera festiva i a temps d’evitar un tap repressor.
A La musa fingida, el factor provocador hi és, constant, damunt el sexe i la violència sense cap filtre, un extrem que desactiva tot parangó amb la realitat. Recomane de deixar-se provocar per obtenir una experiència lectora completa: llegir-la amb la pell fina o, si un ve de tornada de les avantguardes, entrar en la pell d’un lector pietós.
La proposta de Max Besora fa seu l’anhel subversiu de l’avantguarda, l’actualitza en extirpar la docilitat amb què l’ha narcotitzat el mercat durant dècades; una convulsió que remou no únicament la correcció política que interfereix la creació a dreta i a esquerra, sinó també les ensopides tintes de la literatura catalana.
I no tan sols damunt les baixes passions, el factor provocador està present en els aspectes estilístics i aconsegueix la màxima literària quan forma i contingut són cares de la mateixa moneda. Poc o res és gratuït ni descurat a La musa fingida: experimentació calculada. L’absència de puntuació respon a l’intent de maximitzar la fluïdesa en la presentació que cada personatge fa de si mateix, i està amidada a cada línia perquè les pauses esdevinguen naturals sense l’ús de la convenció. O l’absència d’un argument consistent, que obliga el lector a situar-se en el text literari una vegada exclosa la satisfacció llaminera d’un desenllaç compensatori. Entre d’altres.
La proposta de Max Besora fa seu l’anhel subversiu de l’avantguarda, l’actualitza en extirpar la docilitat amb què l’ha narcotitzat el mercat durant dècades; una convulsió que remou no únicament la correcció política que interfereix la creació a dreta i a esquerra, sinó també les ensopides tintes de la literatura catalana.
Com en tot homenatge sofisticat no hi ha una única lectura, l’humor omnipresent justifica llegir-lo. Ningú no ha mort per llegir un llibre, excepte a la novel·la d’Eco.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
