Fabrizio del Dongo era el segon fill d’un marquès italià ferotgement enemic de Napoleó. Però Fabrizio discrepa del seu pare: ell és partidari de l’emperador. Tant és així, que no dubta a presentar-se a la batalla de Waterloo.
La Casa dels Clàssics, dins la col·lecció Bernat Metge Universal, ens forneix ara un dels grans títols de la novel·lística de tots els temps. La cartoixa de Parma, de Stendhal, hi va del bracet amb unes altres obres mestres com ara Cap al far, de Virginia Woolf o Robinson Crusoe, de Daniel Defoe. Sobre aquestes dues obres ja vaig dir la meua al seu moment, així doncs, serà coherent que faça el mateix amb monsieur Stendhal.
La cartoixa de Parma ve precedida per uns elogis superlatius. Giuseppe Tomasi de Lampedusa, per exemple, la va anomenar “el cim de la narrativa universal” i va reblar: és “la més gran de totes [les novel·les] que s’han escrit mai”.
Comprenc l’entusiasme de l’autor d’El guepard. La peripècia de Fabrizio del Dongo és realment notòria. I dic Fabrizio perquè és l’opció que ha triat el traductor, Ferran Toutain. Stendhal en va dir Fabrice, però si els personatges se suposa que són italians –raona Toutain–, no és més coherent italianitzar també el seu nom? Així ho ha fet ell, en tot cas.
La batalla de Waterloo: alguns arbres que no deixaven veure cap bosc. Inaugura així el sentit modern de les guerres, que no tenen res a veure amb l’heroisme ni l’orgull insensat.
Fabrizio del Dongo era el segon fill d’un marquès italià ferotgement enemic de Napoleó. Però Fabrizio discrepa del seu pare: ell és partidari de l’emperador. Tant és així, que no dubta a presentar-se a la batalla de Waterloo. Són els capítols 3 i 4 del llibre, els més cèlebres i citats –fins i tot pels qui no han llegit la resta del relat. Fabrizio s’hi presenta amb un uniforme d’hússar que no és seu, es fa passar per soldat francès i hi deambula procurant no prendre mal. En un moment donat algú crida “L’emperador!”, però quan ell s’hi gira ja no veu res.
I això és per a Fabrizio la batalla de Waterloo: alguns arbres que no deixaven veure cap bosc. Inaugura així el sentit modern de les guerres, que no tenen res a veure amb l’heroisme ni l’orgull insensat sinó amb una mena de desconcert íntim i una certa frustració metafísica.
A ell li costa experimentar alguna cosa semblant a l’amor. “La naturalesa m’ha privat d’aquesta mena de deliri sublim”, es diu.
La resta del llibre ens va mostrant el camí que seguirà Del Dongo en la seua conquista de l’amor. Guapo, jove i ben plantat, desperta passions –com ara les de la seua tia Gina, que n’està completament enamorada– però a ell li costa experimentar alguna cosa semblant a l’amor. “La naturalesa m’ha privat d’aquesta mena de deliri sublim”, es diu.
Siga com siga, acaba a Parma, on també viu Gina, amistançada amb el comte Mosca. Allí el nomenen vicari. A pesar d’això, no té cap problema a saltar-se el cinquè i el sisè manament. I és que no ha conegut l’amor, però sí les aventures de llit. “Tinc sentiments amorosos –ens confessa- , igual com tinc gana a les sis”. A la seua tia li ho explica amb mots més elevats: “Estava enamorat de l’amor”; i ella, que es fon davant el nebodet, es mossega els llavis.
“El cim de la narrativa universal”? Comprenc Lampedusa. Aquesta novel·la està escrita en un estil agilíssim i molt ben travat, amb giragonses sorprenents de la trama.
La conducta de Fabrizio el porta directament entre reixes: va matar un comediant a qui li volia furtar la parella, de qui s’havia encapritxat després de contemplar-la dalt d’un escenari. Engarjolat, s’enamorarà de veritat de la jove Clelia, filla del governador de la presó, a qui veu fugaçment alguns moments del dia al pati on hi ha la torre que l’empresona.
El final d’aquesta novel·la, que Stendhal, com en altres llibres seus, dedica To the happy few, és apoteòsicament romàntic. No el revelaré, òbviament, amb la secreta esperança que els lectors d’aquesta crítica, després d’acabar-la, senten la irreprimible ambició de no poder passar la resta de la seua vida sense llegir La cartoixa de Parma. Qualsevol escriptor que parle d’un llibre i es conforme amb menys no mereix aquest títol.
“El cim de la narrativa universal”? Comprenc Lampedusa. Aquesta novel·la està escrita en un estil agilíssim i molt ben travat, amb giragonses sorprenents de la trama.
¿I no llegim els clàssics precisament per això, per recordar que en el passat s’han fet tantes grans coses sense les quals tot intent de comprendre el present és una vana il·lusió?
