Hi ha llibres que són en ells mateixos un breu compendi de la història d’Europa. Sens dubte, la novel·la que avui ens ocupa n’és un dels més clars exemples: una petita joia que ens transporta a uns temps convulsos amb flaire d’actualitat. No debades, Joventut sense Déu (Jugend ohne Gott), d’Ödön von Horváth, va ser publicat en Amsterdam l’any 1937 davant la impossibilitat de publicar-la a Àustria, d’on l’autor va haver de fugir l’any següent com a conseqüència de l’Anschluss.
La novel·la, estructurada en capítols brevíssims, ràpides reflexions, frases contundents i diàlegs efectius, llisca amb una facilitat que l’allunya de tota solemnitat.
Aquesta virtut és inseparable de la biografia del mateix autor. Fill d’un diplomàtic ennoblit i una aristòcrata hongaresa, naix a Fiume el 1901 i viu a cavall entre Viena i Berlín, fins que les seues obres engreixen els índexs de llibres prohibits pel nazisme. El 1938 l’infortuni ens arrabassa un escriptor prometedor. Mentre passeja pel París que acull el seu exili, esclata un tempesta, una branca li cau al damunt i escapça la seua carrera. Deixa enrere una vintena d’obres de teatre i quatre novel·les. Joventut sense Déu és l’única traduïda a la nostra llengua, gràcies al bon quefer de l’editorial Fonoll.
La novel·la, estructurada en capítols brevíssims, ràpides reflexions, frases contundents i diàlegs efectius, llisca amb una facilitat que l’allunya de tota solemnitat, que pot resultar massa lleugera en una primera ullada. Però conté molts elements que la fan un testimoni vivíssim d’un fenomen que el 1938 encara no havia mostrat la seua cara més brutal, tot i que havia marcat ganyotes de ferotgia. Hi subjau una invitació a la reflexió més que a l’heroisme. Presenta un personatge atrapat en una conjuntura històrica del feixisme, que dubta en veure’s empès als límits de l’obediència, que ens interpel·la: «Quan s’abomina el caràcter i l’únic que es tolera és l’evidència, la veritat se’n va i ve la mentida».
Un professor que veu com els seus alumnes es contaminen de violència i patriotisme, com els ensinistren en l’autoritarisme, com els arrosseguen cap a l’entrenament militar.
El narrador protagonista és un professor que veu com els seus alumnes es contaminen de violència i patriotisme, com els ensinistren en l’autoritarisme, com els arrosseguen cap a l’entrenament militar i cap a una despersonalització que comença per la despersonalització dels altres, que continua amb la identificació de la discrepància amb la dissidència i que clou amb l’assenyalament del contrari com a enemic. Però que també assisteix amb estupefacció al fet que els xiquets accepten aquests rols i competeixen per destacar-s’hi. Què fer davant d’això? Quina posició triar? Inclinar-se per la resistència o optar per una neutralitat que es demostra impossible? Al darrere, els temors de perdre la feina i la pensió futura, la por de no poder ajudar els pares, l’ombra de l’experiència de la crisi.
Una lectura àgil que no hauria de faltar a les biblioteques dels instituts del nostre país, ni a les pròpies.
Però no tot és fosc en la novel·la. Von Horváth —torne a dir que és encara 1937— s’hi permet uns brins d’esperança. Més enllà de les desfilades militars, dels exercicis tàctics i del cinisme col·laboracionista d’alguns personatges, hi apareix la vida amb la seua sembra d’amors, de contradiccions i de casualitats; i els xiquets no hi són immunes. Llàstima que la mateixa casualitat ens va privar d’un autor cridat a ser una veu contundent contra la barbàrie, com testimonia la seua obra clarivident.
Una lectura àgil que no hauria de faltar a les biblioteques dels instituts del nostre país, ni a les pròpies.
