I tu, sols tu és el títol de la cançó del grup El Diluvi que dóna nom a l’últim recull de contes d’Isabel Canet Ferrer, amb pròleg de Flora Sempere –cantant de la formació. Un títol ben adient, que es troba a la base del conte que obre el recull i que assenta el to de les tretze històries que componen l’obra. Totes tretze tenen personatges femenins, de diverses edats i característiques, com a nucli central de la narració. El missatge que llancen, ben bé, podria ser el de la cançó d’El Diluvi, “Seràs la dona que vas voler ser”, perquè si hi ha un fil que uneix tots els contes és el de la voluntat de superació personal, d’arribar al lloc on elles volen estar, independentment que el final de la història siga més o menys trist.
Totes tretze tenen personatges femenins, de diverses edats i característiques, com a nucli central de la narració. El missatge que llancen, ben bé, podria ser el de la cançó d’El Diluvi, “Seràs la dona que vas voler ser”.
Quan s’escolta una cançó, un exercici recurrent és el d’imaginar quina història s’amaga darrere. Imaginem, com si d’una pel·lícula es tractara, els personatges i les seues vides, com riuen, ploren, o els espais que recorren. Tot allò guarnit amb els canvis melòdics i la veu que ho narra de fons, la lletra. I en bona mesura això és el que fa l’autora, qui afirma que aquestos contes “m’han permès apropiar-me de cançons que abans s’havien apoderat de mi. Ho considere un acte de justícia. Donar a qui et dona i tornar el que t’han regalat”.
La música és sentiment i I tu, sols tu és un recorregut pel més ample ventall d’emocions: l’alegria, la tristesa, l’angoixa que omplin aquestes cançons es transmeten als contes que conformen el llibre. Però la música no es troba només als fonaments d’aquestes històries, que incorporen fragments de la lletra de les cançons i les filen amb la narració. Aquesta té també gran rellevància per alguns dels personatges: l’escolten, toquen la guitarra, el piano…
L’autora dóna vida, a través de les tretze històries, a tretze cançons ben conegudes de grups del panorama valencià com són Gener, Tardor, Zoo o Obrint Pas entre d’altres. Formalment, cada conte s’obre amb el seu propi títol i la cançó que l’inspira. Aquesta revelació ens dóna no poques sorpreses, perquè les cançons, que cadascú quan les escolta fa seues, poden tenir moltes lectures possibles més enllà de la nostra. Això ens demostra Isabel Canet Ferrer, qui utilitza aquestes narracions per parlar, no només d’amor o desamor, temes musicals per excel·lència, sinó per apropar-se a conflictes socials tan actuals com ara el maltractament —“Sota el pont”—, la immigració —“Refugia’t en mi”—, així com la soledat o la complexitat de les relacions personals —“Talaia”— i, fins i tot, la depressió —“Manual de supervivència”. Un recull de contes per a públic juvenil i adult que, amb una prosa senzilla i clara sap conduir el lector cap una reflexió més profunda gràcies als recursos narratius que empra, com aquestos finals de vegades sorprenents, de vegades incerts.
L’autora dóna vida, a través de les tretze històries, a tretze cançons ben conegudes de grups del panorama valencià com són Gener, Tardor, Zoo o Obrint Pas entre d’altres.
“El número onze”, conte inspirat en “La vida sense tu” d’Obrint pas, és un dels que més m’han sorprès i impactat. Aquesta és, en la meua opinió, la narració més potent del recull. No només per la història que surt de la cançó sinó per la seua construcció en general. L’autora juga amb el que diu i amb el que es calla, construeix uns personatges complexos en poques pinzellades —encara que açò ho trobem a tot el llibre— i fa una narració àgil, plena d’interrogants i que culmina en un final que el lector atent segurament preveu, però no per això resulta menys impactant.
A més, aquesta lectura convida, implícitament, a escoltar cadascuna de les tretze cançons i a reflexionar com es relacionen narració, música i lletra. Una experiència quasi interactiva que apropa al lector menys versat en la música en valencià a conèixer altres grups i cantants.
