Històries del paradís és el primer llibre de Xavi Sarrià, escrit mentre continuava trepitjant escenaris amb Obrint Pas. Un recull de vint-i-dos relats que ocorren de manera simultànea en diferents punts del planeta, amb escenaris i veus que poques vegades poden contar la seua història. Com diria Bertolt Brecht: “Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes? Als llibres hi ha noms de reis. Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”. Si alguna cosa destaca en la disposició de les paraules de Sarrià, ja siga en els seus llibres o en les seues cançons, és la contextualització del moment polític i posar en el centre les vides de la base social.
ara, bunqueritzats en un jo d’autodefensa i d’exclusió que impedeix qualsevol acostament a l’alteritat. I és ací on els relats de Sarrià assenyalen: si tot el que no soc jo, són els altres, qui som nosaltres?
Per on palpitava el món el 2008? Va ser un any en què la societat occidental va perdre un dels pocs vels d’ingenuïtat que li quedava: la confiança que el poder –el govern, els bancs i les empreses– actuaven en benefici dels ciutadans. No és molt diferent de per on palpitem ara, bunqueritzats en un jo d’autodefensa i d’exclusió que impedeix qualsevol acostament a l’alteritat. I és ací on els relats de Sarrià assenyalen: si tot el que no soc jo, són els altres, qui som nosaltres? Un adolescent que s’amaga per por que li dispare per un company, una trapezista que fa equilibris per superar-se a si mateixa i defensar-se de la violència masclista, un ciutadà cansat del racisme inhumà, la vulnerabilitat d’un mosquit davant d’un informe de guerra, uns supervivents d’una matança, una formiga que es ven per a sobreviure a l’explotació del sistema, una dona que concilia soledat, treball i criança, un home humiliat per les seues idees però que salva un llogaret.
Diuen que diverses persones en la mateixa habitació, escoltant la mateixa música, sincronitzen els seus batecs, això és el que aconsegueix Xavi Sarrià amb les històries recollides en aquest llibre. A través de les veus dissonants que ens costa escoltar, ens sincronitza sota el mateix cel i davant del mateix horitzó. I ens acosta als silencis mediàtics de les vides en conflicte. La música, aqueix aglutinant d’emocions i catalitzador de consignes, es fa visible a través d’una escriptura rítmica i en alguns casos mancada de signes de puntuació. Aqueixa oralitat ens impregna en “Calfred”, on s’exalten les paraules, i els acords connecten els cossos —“serem lliures”, “algun dia serem lliures”—, la respiració i el bategar es fan un —“mentides”, “ens han mentit tota la vida”— i, mentre compassem la lectura amb un moviment de cap, recordem el líder polític que dona nom al grup que està tocant i que va participar en la independència de Ghana.
Les veus que tria per a cadascun dels seus relats ens posa en uns peus aliens, que no fan sinó parlar de nosaltres, del conjunt social, de l’universal: l’amor, la por, la violència, l’èxit, la vulnerabilitat. Ens dirigeix la mirada cap a un pensament col·lectiu que últimament ens costa imaginar
Fa poc vaig llegir una entrevista a Raymond Mar, professor de psicologia en la Universitat de York que ha fet un estudi sobre la importància de la lectura: “et submergeixes en el que és trobar-se al cap d’una altra persona. Simules una situació social. Imagines altres persones i les seues experiències d’una manera profunda i complexa”. El resultat del seu estudi va determinar que com més novel·les llegim, millor podem dona entendre les emocions dels altres: “cadascun de nosaltres només pot experimentar una petita porció del que se sent com a ésser humà viu en l’actualitat, però amb la lectura de ficció, veiem l’interior de les experiències d’altres persones. L’empatia fa possible el progrés, i cada vegada que eixamplem l’empatia humana, obrim l’univers una mica més”.
Xavi Sarrià ens desemmascara amb l’elecció dels seus protagonistes, ens recorda com d’estrany resulta que en una societat sempre imaginem, ens escoltem, des del marc blanc occidental. Les veus que tria per a cadascun dels seus relats ens posa en uns peus aliens, que no fan sinó parlar de nosaltres, del conjunt social, de l’universal: l’amor, la por, la violència, l’èxit, la vulnerabilitat. Ens dirigeix la mirada cap a un pensament col·lectiu que últimament ens costa imaginar. Aquest llibre és un espill, una reflexió sobre la veu que sempre ens conta la història, sobre la perspectiva des de la qual pensem el món. Històries del paradís ens ajuda a eixamplar la mirada més enllà de les nostres experiències, dels nostres prejudicis, i de segur que ajuda a donar-los més profunditat a totes les vides que quedaran i queden excloses per tindre feixistes controlant el poder.
Últimament no deixe de pensar que llegir ens pot salvar la vida.
