Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Alguns autors no han tingut sort amb el circuit dels premis literaris. Quim Soler i Ferret, pilar del col·lectiu Ofèlia Dracs, n’és un exemple flagrant de les Lletres Catalanes i el poeta Joan Todó (que significativament mai ha guanyat cap premi, segurament perquè no s’hi deu haver presentat) traça ara la trajectòria gairebé esperpèntica de Soler en relació als guardons en un volum mig ficció mig assaig (literalment, no barrejat) titulat La verda és porta (Godall Edicions). Molt recomanable, per cert. N’hi ha d’altres que tenen la sort d’endur-se el guardó anhelat amb la primera novel·la, tal com li ha passat al sociòleg Vicent Flor en el polèmic Joanot Martorell d’enguany. Es mereixia ser premiat aleshores Quim Soler? No es mereixia ser premiat ara Vicent Flor?
Les deliberacions d’un jurat literari són de geometria variable i es produeix una química incerta: hi conflueixen mirades, interessos, bagatges ben diversos i, de vegades, d’aquesta pluralitat de gustos, acaba sortint distingida una obra que és la que aconsegueix el consens de tots plegats. La més «rodona» per dir-ho d’alguna manera. El que resulta fonamental, i com a periodista literària he de confessar que sempre havia tingut els meus dubtes —uns dubtes que s’han esvaït els darrers anys després de formar part en diversos jurats—, és que no estigui el peix venut per endavant. En aquesta deliberació de la XLIII edició que es va allargar més de dues hores, via zoom, puc donar fe que no va ser així, i que personalment vaig defensar l’obra de Carles Font, el pseudònim amb què es va presentar, sense conèixer qui s’amagava rere aquest nom, és a dir, sense prejudicis de cap mena.
història senzilla narrada de manera honesta i reflexiva, sense artificis estilístics, vessaments lèxics, ni trames borgianes, tret d’una petita intriga per saber què passa a un dels personatges centrals, Diogo
Què té de bo El carrer de baix? A les antípodes d’un Quim Soler —juganer, experimental, picant—, aquesta novel·la ofereix una història senzilla narrada de manera honesta i reflexiva, sense artificis estilístics, vessaments lèxics, ni trames borgianes, tret d’una petita intriga per saber què passa a un dels personatges centrals, Diogo, que acaba morint en circumstàncies tràgiques. Però, ep!, això ho sabem d’entrada, i la història es va descabdellant de manera retrospectiva a ritme llegidor. El puntal d’aquesta obra, doncs, és la seva veritat, el fet que poua en una experiència punyent, és una història, ras i curt, que reclamava a crits ser explicada i que ens interpel·la. Una història, a més, que ens proporciona la radiografia d’una època en què es «juga amb infants» i s’acaben «ferint» xiquets que ja estan «trencats» per les seves circumstàncies familiars. I tot plegat per la incompetència de les institucions. En aquest sentit, cal reconèixer la valentia de l’autor d’abordar una problemàtica social absent en la literatura catalana actual.
Però anem al gra: El carrer de baix està narrat en primera persona a mode de confessió. És la veu d’un editor que es responsabilitza d’un nano, Diogo, a qui els pares han abandonat i que arrossega una mala experiència amb les anteriors famílies d’acollida. És un «xiquet trencat», doncs, que acaba alhora fent miques el pare. El Carrer de baix és una història d’amor, d’un amor que no s’explota gaire a nivell literari, el paternofilial, que s’acaba convertint en una passió, en el sentit grec de pathos, de patiment, que acaba fagocitant la resta d’amors. També sentim, de manera puntual i a través de cartes la veu rabiosa de Diogo, que Flor ha recreat amb una curiosa barreja d’argot i català literari.
Al voltant d’aquesta trama, El carrer de baix desplega la mirada d’un narrador que reflexiona sobre la societat que l’envolta, tot assenyalant altres xacres socials, com ara el conflicte entre productors i distribuïdors que està provocant l’empobriment de la pagesia sense que ningú mogui un dit. La novel·la no deixa de retratar l’individu en aquest segle XXI, que se sent impotent davant d’unes estructures kafkianes, però tampoc pot fer res per canviar-les. Tampoc es detecta cap impuls de lluita, sinó el pes d’aquesta impotència depriment a les espatlles. Ja sabem que, després del fracàs de les grans ideologies al segle XX i el triomf salvatge del liberalisme, poc marge d’acció té l’home que intenta mantenir un comportament ètic que per desgràcia se li acaba girant en contra. El narrador, per tant, és un perdedor, però no de qualsevol mena, sinó diguem-ne cisellat. «La majoria de perdedors són homes que s’han fet a sí mateixos», diu la cita de Richard Ford que obre la novel·la.
tot un paisatge que sembla un personatge més de la novel·la: especialment apareixen la ciutat de València i la Vall de Gallinera, un paradís salvatge on el protagonista es refugia entre els seus llibres contra l’hostilitat del món
La novel·la també desplega una mena de mapa de geografies sentimentals, tot un paisatge que sembla un personatge més de la novel·la: especialment apareixen la ciutat de València i la Vall de Gallinera, un paradís salvatge on el protagonista es refugia entre els seus llibres contra l’hostilitat del món. Aquí coneix Joan, un professor d’institut amb qui l’uneix una gran complicitat, però greument malalt. Són dues geografies oposades que també retraten els canvis produïts a les grans ciutats, víctimes de l’especulació immobiliària, mentre que les zones rurals es converteixen en indrets on sobreviuen uns habitants un pèl particulars, al marge de la societat, amb tota la llibertat que implica aquesta situació. I per acabar la mort, sempre present, contemplada amb un cert estupor des d’una vida poblada pels morts enyorats i que no és altra cosa que un exercici de supervivència, de qui dia passa any empeny. Pessimista? No ho diria, més aviat es podria connectar El carrer de baix amb el corrent existencialista d’un Albert Camus, reactualitzat després del cop de la pandèmia de COVID-19, de la qual l’autor també es fa ressò.
