La Fundació és l’obra magna d’Isaac Asimov, mestre de la ciència ficció. Duna Llibres va començar la traducció de la trilogia en català, el 2022, amb Fundació. I a les darreries del 2023, va veure la llum el segon lliurament, Fundació i Imperi.
Al primer volum, Asimov ens situa en un món de canvi i transició. A les acaballes de l’Imperi Galàctic, que domina tot l’univers conegut, des de fa 12.000 anys. I a les beceroles del naixement de la Fundació, que aspira a ser-ne el relleu i preservar la civilització. La ciència, convertida en religió, deixa pas a l’hegemonia del comerç.
La guerra entre dues visions antagòniques: l’Imperi caduc, el control militar i colonial; i la Fundació, el poder de la ciència i del comerç. L’Imperi ha descobert l’existència de la Fundació, als confins de l’univers.
El punt àlgid de l’enfrontament entre els dos sistemes, “l’Imperi i la Fundació, entre el gran i el petit. Per conquerir un món, ells el subornen amb naus immenses que poden lliurar una guerra, però que no tenen cap mena d’impacte econòmic”. La Fundació, en canvi, aporta “aparells que no serveixen per a fer la guerra, però que són vitals per a la prosperitat i el benefici econòmic”.
El volum Fundació i Imperi aplega dos llibres més. Ens situa de nou en la guerra entre dues visions antagòniques: l’Imperi caduc, el control militar i colonial; i la Fundació, el poder de la ciència i del comerç. L’Imperi ha descobert l’existència de la Fundació, als confins de l’univers.
L’emperador Cleon II, l’últim del gran Imperi, envia un jove general a investigar aquells “mags” que comercien amb una energia poderosa i fora del seu abast. L’objectiu de la Fundació, la gran fàbrica d’energia creada al planeta Términus per Hary Seldon, és substituir l’Imperi en el control de l’univers. Ara bé, els grans líders del passat disten molt dels mediocres del present, i cada vegada és més difícil superar les “crisis”.
Amb reflexions i decisions perfectament aplicables a l’actualitat, perquè són atemporals, es basen en la natura humana. És un dels grans encerts d’Asimov: la creació d’una obra de ciència ficció, de canemàs futurista, però amb una psicologia i unes passions humanes universals.
Assistim a un joc d’intrigues i geopolítica galàctica, amb reflexions i decisions perfectament aplicables a l’actualitat, perquè són atemporals, es basen en la natura humana. És un dels grans encerts d’Asimov: la creació d’una obra de ciència ficció, de canemàs futurista, però amb una psicologia i unes passions humanes universals –l’ambició, l’engany, el poder, la rivalitat, la por, la venjança… Heus ací la seua dimensió de clàssic.
La Fundació obté les primeres victòries contra l’Imperi. Tot indica que els càlculs de Hary Seldon, basats en els principis matemàtics de la psicohistòria, són encertats i es van acomplint. Ara bé, hi ha un “imponderable”.
Un altre dels grans debats, o diguem-ne, possibilitats d’Asimov en la seua narració dels mecanismes del control de l’univers. Què passaria si algú fora capaç de desenvolupar una nova forma de control, no polític o ideològic, ni militar o comercial, sinó mental? La Fundació provava de dominar l’univers des de la ciència física, “representava una concentració de la ciència moribunda de la Galàxia sota les condicions necessàries per fer-la revifar”. Però existeix un altre món possible, “el món de científics psíquics, la contrapartida del nostre món, on regna la psicologia, no la física”.
Què passaria si algú fora capaç de desenvolupar una nova forma de control, no polític o ideològic, ni militar o comercial, sinó mental? La Fundació provava de dominar l’univers des de la ciència física.
El dilema i el debat és apassionant. Quin món vencerà? La ciència de la física o la ciència de la psicologia? La qüestió no es resol, quan acaba Fundació i Imperi. Resta per publicar un tercer i últim lliurament de la saga. Asimov demostra ser un gran demiürg, creador de mons. I de mons, no és possible crear-ne sense personatges redons i complexos. El psicòleg Ebling Mis, el misteriós El Mul, l’alcalde Indbur, el bufó El Magnífic, el viatger Randu, la valerosa Bayta…
La Fundació és un clàssic i deixa una empremta perdurable en l’ànima lectora. Aquesta empremta i bon regust no seria possible sense l’excel·lent traducció d’Octavi Gil, dinàmica i nostrada. Facilita la lectura i ens recorda la necessitat peremptòria d’oferir bones i variades traduccions al català dels clàssics universals, també de la ciència ficció. Una empresa en què Duna Llibres (Raig Verd i Mai Més) està reeixint, amb un catàleg ben interessant (www.dunallibres.cat) i una edició exquisida i de qualitat, de tapa dura i presentació acurada. Esperem, amb deler, la publicació enguany, de l’últim lliurament la saga amb el títol de Segona Fundació.
