Sicília sense morts és el relat ficcional d’un fets polítics contemporanis que tenen un denominador comú, la corrupció política. A la novel·la se’n parla com d’un estigma social que se sosté fonamentalment en tres col·lectius: periodistes, empresaris i polítics. Dit això, us demanareu què pot aportar la literatura en relació a un tema sobre el qual la majoria estam fastiguejats. La resposta és lògica. La literatura aporta allò que el relat periodístic no pot recollir: el relat de les emocions i l’anàlisi interpretativa de l’escriptor en relació a les conductes dels personatges. Frontera, inspirat per Lampedusa, sosté la idea que la literatura és tot allò que es pot llegir entre línies. I és precisament d’aquesta font que s’abeuren les línies de Sicília, de la barreja de sentiments i conductes que entre línies Frontera aconsegueix trenar.
Del conjunt de sentiments que hom podria esperar no hi trobareu entusiasme, alegria, ni tan sols tristesa. El sentiment protagonista sense cap dubte és la venjança. La majoria dels corruptes es mouen pel desig de fer mal ja sigui perquè han trobat dificultats en el camí per aconseguir els seus interessos, per ressentiment en relació a un fets relacionats amb el passat….
no hi trobareu entusiasme, alegria, ni tan sols tristesa. El sentiment protagonista sense cap dubte és la venjança. La majoria dels corruptes es mouen pel desig de fer mal
I de la galeria de personatges que perfila, a quins reserva Frontera el sentiment de tendresa i d’afecte? Als personatges marginals, als qui viuen en els marges de la societat. A parer de Frontera, els marginals són aquells que aterren a Mallorca amb la il·lusió de trobar una feina digna, però topen amb una dura realitat. Però també aquells que es mouen en els límits de les convencions de gènere, els transsexuals. La certesa que estan sols els converteix en les víctimes més visibles d’un món que a penes se sosté i que Frontera s’encarrega molt bé d’emmarcar-los en un decorat de no-lloc propi de qualsevol zona turística de la conca mediterrània.
En acabar el relat la sensació del lector és que cap personatge ni cap col·lectiu té el domini absolut de res sinó que tothom és víctima d’un altre: el polític ha de menester el periodista, l’empresari ha de menester el polític, el periodista ha de menester l’empresari i els marginals es necessiten entre ells perquè són els únics capaços de demostrar-se afecte. Tot això transmet Frontera a Sicília, i ho fa entre línies i amb una forta càrrega de denúncia.
