El difunt, Benavent, narra, en primera persona, com van desfilant per davant seu persones molt vinculades al seu passat. Un passat que va desgranant a través d’uns relats independents que s’entrecreuen i que conformen un conjunt coherent.
Imagineu-vos que esteu morts, erts com una moixama, dins d’un taüt. I, des del cadafal florit d’un aparador envidrat dins d’una sala d’un tanatori qualsevol, la peixera mortuòria, assistiu al vostre propi soterrar, a les converses de les persones que s’han acostat a acomiadar-vos. Converses per parelles, per trios, o grupets més nombrosos que representen una festa de dol, com ha de ser. Millor dit, com és. Això és el que conta Antoni Martínez Bonet a Entre amics, una novel·la que explica el comiat pel traspàs del lletraferit Bernat Benavent, el fill del barber que, des de menut, feia versos mentre els amics jugaven a futbol pels carrers. I que es convertí en poeta de calbot, lletraferit de panxa en terra, venedor de finestres i portes d’alumini.
El difunt, Benavent, narra, en primera persona, com van desfilant per davant seu persones molt vinculades al seu passat. Un passat que va desgranant a través d’uns relats independents que s’entrecreuen i que conformen un conjunt coherent, que li permeten aprofundir en el significat d’unes paraules o conceptes que donen nom a cada capítol, a cada relat. Conceptes com ara la cobdícia, la xamba, la temperança, l’èxit, la conjura, la vergonya, la jugada… i, sobretot, l’amistat, un valor sempre a l’alça, que tots volem i idealitzem, i al qual l’autor li ret un senzill homenatge.
En “El Bac” veurem les banyes quilomètriques que dolen al poeta difunt com les ferides de la daga al cor. Unes banyes que va saber perdonar perquè Núria, la seua dona, s’ho mereixia.
Així coneixerem alguns personatges que l’han acompanyat durant la vida i que passen per davant seu per acomiadar-lo. Veurem desfilar Vicent Picó, la cobdícia, el voluntariós capellà que va esdevenir un delinqüent de sagrari, segons el van anomenar els titulars de la premsa del moment. Felip Nogués, la xamba, que prepara àpats a contratemps i, quan s’hi posa, beu com deu i menja com cinc i que, si no veu al davant plats i gots plens, cau en una desolació impertinent que el desbarata. Un home que tot el que guanya s’ho tira damunt passant per la gola. I que va tindre la sort que li va tocar la grossa. Clàudia Meseguer, la temperança, amiga de tota la vida, que tenia una figura que extasiava, però que tingué la mala sort de voler emportar-se al seu rodal Ximo Vidal, un home molt refractari als compromisos, catedràtic del no-res, bergant de got en mà i afeccionat a defugir les obligacions que l’estima o l’amistat comporten.
I una dotzena de dones més amb les quals el poeta tornà, a Núria, la seua dona, la traïció: “Núria em va trair sense miraments. Aleshores, vaig optar per tornar-li el que m’havia donat multiplicat per dotze. Una injusta manera d’equilibrar la balança”.
Clàudia, amb cinquanta anys i escaig s’acomiada de l’amic difunt amb unes paraules ben boniques: “Et vaig estimar, amic. Et vaig estimar. Et porte al rebost del cor, Bernat, on són els records dolços”.
Alfred Tomàs, l’heura rampant, un subjecte lligat a la confiança de ser, en pròpia dignitat, el més afortunat que ha viscut sobre la terra. I clar, això fa que l’enveja l’assetge com una gossa famolenca de desafavorits. Es va casar amb Maria Camí, també amiga del difunt, i han estat sempre enamorats. Sense fissures. Sense dubtes: “Són des del primer dia un transatlàntic tallant la mar amb una navegació certa, decidida i complaent.”
En “El Bac” veurem les banyes quilomètriques que dolen al poeta difunt com les ferides de la daga al cor. Unes banyes que va saber perdonar perquè Núria, la seua dona, s’ho mereixia. Núria, durant els seus esplendorosos anys de matrimoni, tenia un fum de proposicions que la podien marejar i descentrar. S’havia d’espantar del damunt les mosques a manotades. I, això, al poeta l’omplia d’orgull. “Orgull de mascle, però d’orgull”.
Felip Magí Noucelles, la transformació, qui va ser, en el temps d’estudiants a l’institut, l’amic que li va inculcar el verí de la poesia, que ha estat sempre a la vora dels desafectes de moltes causes. Que se li va virar la barca per portar-lo sobre les ones de la dissort, al cul de sac on es va estavellar per a no tornar a ser, mai més, ell mateix.
I, si seguiu llegint, us trobareu amb altres personatges interessants que passaren per la vida i la mort del poeta fill del barber que feia versos, que protagonitzen uns relats molt llegidors i que ens porten a un repàs de la vida de l’escriptor i, de passada, ens ajuden a descobrir algunes coses que va aprendre l’escriptor d’altres escriptors amics.
Andrea Nogués, la confusió, entrenadora d’un equip de bàsquet, professora de matemàtiques, exquisida lectora i millor poeta, es va creuar en el camí de la vida de Bernat Benavent per regalar-li la flama d’estima que el poeta no va desaprofitar. Com també s’hi creuaren Helena Benlloc, que va trobar en un simposi sobre les virtuts de l’alumini en la construcció; Marta Hervàs, una persona plena d’imaginació, amb una cultura i una intel·ligència immenses, i una dotzena de dones més amb les quals el poeta tornà, a Núria, la seua dona, la traïció: “Núria em va trair sense miraments. Aleshores, vaig optar per tornar-li el que m’havia donat multiplicat per dotze. Una injusta manera d’equilibrar la balança”.
I, si seguiu llegint, us trobareu amb altres personatges interessants que passaren per la vida i la mort del poeta fill del barber que feia versos, que protagonitzen uns relats molt llegidors i que ens porten a un repàs de la vida de l’escriptor i, de passada, ens ajuden a descobrir algunes coses que va aprendre l’escriptor d’altres escriptors amics: “vaig aprendre la lliçó més difícil d’aprendre per un lletraferit, com jo era, és la de la humilitat que van exhibir. La de la capacitat de portar el gran bagatge que tenen d’una manera planera, substancialment planera”.
