Des de fa un temps, sembla com més va més habitual que alguns pobles tinguen tendes pròpies de «localismes» o seccions dedicades a productes que només consideren genuïns de la seua localitat. A Alcoi, n’existeixen més d’una d’aquestes tendes on pots trobar des de calcetins amb les dites representatives del parlar local, fins als dolços i begudes considerats autòctons. El que no sabem si és tan freqüent és trobar a les llibreries també un espai propi on es concentren els llibres d’escriptors o temes relatius al poble. Perquè també passa això a Alcoi. A la llibreria Detroit, una prestatgeria manté «Gisberts» i «Vilaplanes» d’altres temps que parlen de la seua petita pàtria i, per extensió territorial, fins i tot algun «I. Carbonell» localitzat al Comtat. Parlem d’aquest trio perquè són autors que mai desapareixen del taulell de novetats. Però a la prestatgeria també els acompanyen molts d’altres, potser no tan prolífics, que en algun moment de la seua obra també li han dedicat un treball a la ciutat dels ponts. És en aquest espai on vam trobar Els lluitadors de Francesc Gisbert, títol guanyador del Premi Enric Valor de novel·la el 2004.
A partir d’una situació actual, les protagonistes provoquen i generen un flux de memòria des d’on apareix la història més íntima de la família i el veïnat, que en altres temps configurava una extensió familiar
El relat d’Els lluitadors és un d’aquells exemples de la Història que s’escriu de dins cap a fora, és a dir, d’allò més particular a allò més general. És la vida vista des dels ulls de qui la genera i la fa possible i qui, massa sovint, la pateix amb totes les conseqüències. Perquè, per saber el que s’esdevé al món realment, no cal remetre’ns a les grans gestes ni als personatges que creien que tenien les regnes del seu temps a les mans, les mans que originen el temps són les que s’embruten i es clivellen.
A partir d’una situació actual, les protagonistes provoquen i generen un flux de memòria des d’on apareix la història més íntima de la família i el veïnat, que en altres temps configurava una extensió familiar. Les desgràcies d’avui en dia semblen diferents a les desgràcies de fa 70 o 80 anys; tot i això, és l’empatia entre les protagonistes de totes dues situacions la que provoca la narració i la comprensió.
Estem acostumats a sentir la veu dels esdeveniments històrics amb una perspectiva generalista i a vista d’ocell. En canvi, si la història té sentit és pel que suposa en les persones. La guerra és allò que passa al front, allò que acorden i signen els dirigents però, sobretot, és la fam que ha de passar la gent, és la por, l’astúcia forçada i indeguda, el buit…
Els lluitadors no són herois, són els habitants d’un espai físic i temporal a qui ha tocat de viure un moment que no han triat, però fan seu i lluiten per canviar-lo. Podrien ser d’onsevol i el sentit substancial no canviaria, però sí els efectes en l’entorn. És ací on es veu la destresa a l’hora de saber contar allò que es pretenia, fer possible que l’explicació dels successos des de la Segona República fins al final de la guerra donen significat a la configuració social i urbana d’Alcoi.
la Història que s’escriu de dins cap a fora, és a dir, d’allò més particular a allò més general. És la vida vista des dels ulls de qui la genera i la fa possible i qui, massa sovint, la pateix amb totes les conseqüències.
Una narració que no s’estructura com a secundària o paral·lela, sinó que s’erigeix com a tema principal per a situar el context de la República i la guerra com a marc d’un món que canviava a mesura que això passava. Són les repercussions que viu un poble a causa d’una situació política inestable, on sembla que poden canviar les tornes però, roda que roda, com diria també un alcoià: «els fotuts són els mateixos». Són els motius que donen sentit al fet que un poble tinga una configuració urbana determinada, que l’expansió de la construcció es donara en una determinada direcció, que les fàbriques hagen crescut amb aquella ubicació. I també la identificació d’aquell esperit emprenedor pel qual es caracteritzen els alcoians, que ho va ser perquè als de baix els va tocar espentar, o que no ho va ser encara més per als de dalt perquè els de baix van decidir que ja «no els alimentaven molles».
Meta-text o meta-història, el ben cert és que arran de la quotidiana història d’una emigrant amb una complexa situació (o potser tan complexa com la d’altres milers de joves emigrants) es dona a conéixer el passat del lloc (amb el sentit d’indret acollidor on hom pot sentir que és a casa) on decideix instal·lar-se. Un procés que, en certa manera, també permet a la protagonista narradora una reconciliació amb el passat. Al seu cas, la vida ha sigut la mostra d’allò que diuen «roda el món i torna al Born». Un personatge que ha tingut l’encert de representar-se en un dona per fer visible que també hi existien les lluitadores. A més, una persona que, per caràcter i influència familiar, ja portava l’afany de naixença, d’aquelles que «la punxa quan naix ja punxa».
Al capdavall, la novel·la il·lustra una forma ben trobada de relatar un període intens en la vida d’un poble que suposarà un canvi important. Històries que fan sentir l’orgull als descendents d’aquells participants que les portaren a terme com si, en alguna mesura, en formaren part. Motiu pel qual mantenen llibres com aquest en aquelles prestatgeries reivindicadores d’alcoianitat.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
