Al llarg de les pàgines del llibre captarem efluvis com:
Els humans, per art i acció d’Eros, déu de l’Amor, poden caure enamorats, atrets entre si, al mateix temps que el susdit déu pot lamentar-se que ell mateix no puga sentir ni assaborir eixes vivències, eixes experiències, de la vida, de l’amor, de la mort… Els déus no tenen reservats estos fets, en són immunes, són petris i duradors, tenen vida eterna. No com els miserables humans. No com, per exemple, Enees, qui, tot i la seua valentia demostrada, caurà vençut en la desfeta de Troia, o ensorrat –mai no millor dit: caurà entre la sorra de les platges de les costes de Cartago–, arrossegat per les ones embravides de la mar en un naufragi tremendament atzarós, en el seu viatge de fugida. Eixe patiment, superat, no cal dir-ho, per la seua demostrada destresa, li reportarà el sobretítol d’heroi. Heroi per partida doble: per ser fill de déus –condició, tot siga dit, sinequanon per al títol–, en este cas Enees era fill d’Afrodita/Venus, i per ser el més valent de tots, en este cas, de la seua família i dels supervivents de la desfeta de Troia.
Què feia Enees entretingut als braços de la reina de Cartago si tenia reservat el destí de crear i fundar el poble més poderós del món? Per què no corria a col·locar els fonaments de Roma?
Què feia Enees entretingut als braços de la reina de Cartago si tenia reservat el destí de crear i fundar el poble més poderós del món? Per què no corria a col·locar els fonaments de Roma?, és que no ho sabia?, no li ho havien profetitzat?… Eros en tenia la culpa. Eros sempre en fa de les seues, ara: enamorar Enees i la reina de Cartago, i, per tant, retardar la faena de la fundació de Roma. Grossa malifeta; només perdonable a un déu, a un intocable.
Però, com és això d’eixa faena de la fundació de Roma?… L’autora del llibre farà un salt en la Història per dir-nos que és Octavi August, l’emperador per antonomàsia –primer emperador, des de l’any 27 a C. fins al 14 d C.–, qui busca joglars que canten les seues proeses, o els orígens excelsos de la seua ciutat i estirp, Roma. “Quan l’emperador (August) mira algú fixament, li agrada que abaixi els ulls, com si estigués davant del sol”… “El poder de Roma s’enforteix gràcies a les seues tradicions i als herois”… En Virgili, en Publius Virgilius Maro, l’emperador trobarà el poeta adient, qui atacarà les nostres oïdes amb allò d’“Arma virumque cano Troiae qui primus ab oris / Italiam fato profugus Laviniaque venit…” / “Cante les armes i el baró, que, des de les costes de Troia, seguint el seu destí, va ser el primer en arribar a Itàlia i a les platges de Lavínia…”, amb el títol ressonant de l’Eneida. No sols August, també tota Roma, tot l’Univers conegut, tindrà en les seues mans i coneixement allò que anhelava, allò que delitava: una història, un referent, un espill d’herois i somnis.
Assistim a un banquet de descàrregues emotives: “per què abandones una ciutat que ja està construïda (Cartago) per buscar-ne una que està per fer?”…”cadascú els seu propis desitjos els anomena “déus, fats” (que no ens deixen viure la vida que volem)”…
Tanmateix, Virgili és poeta, no guerrer. Cantarà, més aviat, amors, sentiments…: “Per fi descanso de la profecia”, diu Enees, passant els dies entre els braços de la reina de Cartago. I Virgili, un home que ve del camp i que sap que mai no tornarà a treballar o viure de la terra, sent, per això mateix, una poètica enyorança del camp i el canta sempre que pot.
Nosaltres, lectors, assistim a un banquet de descàrregues emotives: “per què abandones una ciutat que ja està construïda (Cartago) per buscar-ne una que està per fer?”…”cadascú els seu propis desitjos els anomena “déus, fats” (que no ens deixen viure la vida que volem)”… “no tens ni una llàgrima per al meu dolor”… “per què l’amor entre dos efímers humans no sorgeix mai amb idèntica intensitat; estranya paradoxa dels humans, l’agulla de la balança de l’amor mai no reposa equilibrada”… “tant de bo Eros no hagués apuntat cap a mi les seues fletxes”… Però la realitat era que els guerrers cartaginesos, envejosos, ordien matar l’estranger Enees, qui aspirava a crear una ciutat on les lleis foren més fortes que les espases.
Si L’infinit dins d’un jonc, darrera obra d’Irene Vallejo, era pujar al cel, esta obra anterior, El xiulet de l’arquer no alcança l’alçada d’aquella, tot i ser un cant a la bellesa, a l’enyor, a la revisió dels nostres pensaments sobre la guerra, l’amor, la potència, el temor, la solidaritat…
Virgili sap i ha aprés que els poetes, tal com deia el gran Homer, sempre “cantaran els nostres patiments”, patiments tornats “música”, en boca d’un home vingut del camp, qui sap que la bellesa roman del tot en les accions generoses i commovedores dels humans: “Vaig cantar pastors, camps i herois”…
Si L’infinit dins d’un jonc, darrera obra d’Irene Vallejo, era pujar al cel, esta obra anterior, El xiulet de l’arquer no alcança l’alçada d’aquella, tot i ser un cant a la bellesa, a l’enyor, a la revisió dels nostres pensaments sobre la guerra, l’amor, la potència, el temor, la solidaritat… I farem una observació sobre l’edició, hi apareixen expressions atrevides com “reconeixe’l”, “esclar”, “sisplau”, “ens en anirem”…: no en direm res més.
