D’ençà que el 1995, amb la publicació de Paper reciclat, fera el pas dels estudis acadèmics a la prosa assagística, Enric Balaguer ha anat acumulant llibres amb una perseverança i coherència inqüestionables. Títols com ara Ressonàncies orientals (1999), Contra la modernitat i altres quimeres (2001), La totalitat impossible (2006), La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (2010), Constel·lacions postmodernes (2015) o El desert i altres palpitacions del nou segle (2016) en donen bona fe. Esment a part mereix en la seua producció el diari La casa que vull, del 2009, on se’ns mostra la vessant més íntima i creativa de la seua producció. És precisament amb aquest diari que El llibreter Mendel i altres relats guarda més relació, en tant que hi comparteix la mateixa cosmovisió i arrelament geogràfic: la vall de Guadalest. En aquest nou llibre, tanmateix, l’autor va un pas més enllà, i confereix a la seua escriptura una major narrativitat, aconseguint insuflar vida a una nodrida galeria de personatges. Tot i això, la veu de l’assagista malda per emergir en forma de comentaris i valoracions on no es difícil besllumar idees recurrents en els seus assajos: la recerca d’autenticitat, de sentit i de pau espiritual en la naturalesa i en la religiositat oriental, l’actitud positiva davant la vida, la crítica a la desnortada societat actual, vulgar i banal a parts iguals. Narració i reflexió hi van sempre del bracet, fins a conformar una mena de narrativa d’idees. La recurrència reflexiva, a més, es condensa en alguns capítols, com ara els dedicats a Jung al Tibet, o a Amos Oz, que podrien haver format part perfectament del seu diari o d’algun dels seus llibres d’assaig.
L’amor a la literatura sols és comparable al que senten molts dels personatges per la seua terra, viscuda de manera íntima, sensorial, quasi eròtica, com revela un altre dels personatges: «L’olor del terreny, la sentia pròxima a la del forment, a la del rent del pa… Devia ser la sensació de l’origen del món. Tenia, sí, una retirada amb la del sexe…»
Contra aquesta corrua d’afliccions i maldecaps contemporanis, la literatura esdevé el més segur antídot. Les reflexions sobre la lectura i l’escriptura recorren tot el volum des del relat inicial des d’una vessant més humana que purament crítica, que posa l’èmfasi en el seu poder sanador. Després de llegir el poema Sensation de Rimbaud, un dels personatges ho descriu així: «Quelcom s’havia mobilitzat en el meu interior. Tenia a veure amb jugar, recordar, imaginar, desitjar, estimar… Allò era cant, veu i silenci, llançats contra el no res». L’amor a la literatura sols és comparable al que senten molts dels personatges per la seua terra, viscuda de manera íntima, sensorial, quasi eròtica, com revela un altre dels personatges: «L’olor del terreny, la sentia pròxima a la del forment, a la del rent del pa… Devia ser la sensació de l’origen del món. Tenia, sí, una retirada amb la del sexe…».
Comptat i debatut, El llibreter Mendel i altres relats és un llibre híbrid, que es mouria entre les fèrtils fronteres de la narració, el memorialisme, i l’assaig: digueu-li, si voleu, autoficció, ara que el terme està tan de moda. Etiquetes a banda, és d’aquesta confluència d’estratègies literàries d’on extrau bona part de la seua singularitat, de la seua força de convicció, i en definitiva, de la seua veritat.
