Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací.
Josep Usó és un «reincident», en aquest tema de guanyar el premi «Ciutat de Sagunt». Efectivament, ja l’havia assolit el 2007 amb Els retrobats i els perduts i ara ho ha tornat a fer amb El carrer era de terra. I ho ha fet amb tota la raó, perquè estem davant d’una obra només aparentment coral, que quan en comences la lectura sembla que serà una mera descripció, molt ben aconseguida per altra banda, d’una sèrie de personatges que només tindran en comú la seua pertinença, durant uns pocs anys de la «segona postguerra», a un mateix carrer vila-realenc, el conegut sempre com el Barranquet, amb independència de quins siguen el nom o noms «oficials» que el designen. Però a poc a poc anirem descobrint que aquest fet és només aparent perquè, al seu darrere, ens adonarem d’un fil, lent al principi i més accelerat com més avança la narració, que va unint i travant les parts, fins a arribar a l’estrany, i ben interessant, deus ex machina final, que ens revelarà el contingut unitari del conjunt.
I la meua recomanació s’adreça principalment a tot el record de la vida en la immediata postguerra als masos del Maestrat i els Ports, on les famílies es trobaven literalment entre dos focs, el del maquis i el de la Guàrdia Civil
La veritat, no és aquesta la primera vegada que Josep Usó recorre a una «estratègia» semblant. En un dels seus primers llibres, Amor amarg (Pagès Editor, 2002) l’autor vila-realenc ja ens planteja una visió perifèrica d’un fet únic, la justa mort d’un marit maltractador per una esposa maltractada, enfocada des de les distintes visions de les persones que els envolten, i que ens duran a descobrir la «veritat objectiva» a partir dels diferents retalls. Potser la personalitat científica de l’autor, llicenciat en ciències químiques i amb tota una vida dedicada a la docència, de la qual s’acaba de jubilar fa ben poc de temps, puga tenir alguna cosa a veure amb aquest enfocament «d’anàlisi microscòpica». Doncs bé, El carrer era de terra no deixa de ser un nou intent, aquest molt més elaborat i treballat, d’aplicar aquest mateix mètode a la vida d’un carrer.
De fet, quan en comences la lectura, «escoltes» un xiquet, Pepet, que t’explica les seues vivències, lògicament infantils; i, de seguida, una dona que ens fa conèixer els seus problemes econòmics i familiars, i les qüestions laborals de Manuel. I, en llegir-ho, intueixes que l’autor t’està mostrant unes pinzellades sobre les diferents famílies que habiten el tal Barranquet, però que els contactes entre elles seran merament els d’un veïnatge interrelacionat en major o menor mesura. Però que equivocats que estem, en pensar-ho!
Potser la personalitat científica de l’autor, llicenciat en ciències químiques i amb tota una vida dedicada a la docència, de la qual s’acaba de jubilar fa ben poc de temps, puga tenir alguna cosa a veure amb aquest enfocament «d’anàlisi microscòpica»
Lògicament, amb els meus comentaris el que pretenc és incitar-vos a la lectura de l’obra, però de cap manera mostrar-vos pistes sobre la seua articulació i el seu final, déu ens en guard! Per això vull recomanar-vos alguns dels fragments que considere més interessants d’una novel·la de lectura àgil i ben distreta, en la qual Josep Usó no pretén desvetllar-nos grans cabòries, sinó oferir-nos una lectura, aparentment senzilla, que ens permeta situar-nos plenament en aquell Vila-real dels anys cinquanta del segle passat, i compartir-hi les cabòries, alegries i preocupacions d’alguns dels seus veïns. I la meua recomanació s’adreça principalment a tot el record de la vida en la immediata postguerra als masos del Maestrat i els Ports, on les famílies es trobaven literalment entre dos focs, el del maquis i el de la Guàrdia Civil, sense que en moltes ocasions puguen trobar, ni ells ni el lector compenetrat amb el seu patiment, el desllorigador que els permetera eixir d’aquesta cruel disjuntiva. O quan ens trobem per primera vegada amb Vicentet, que «el cas és que patia allò que, amb el temps, s’ha arribat a conéixer com a síndrome de Down, però que quan ell era xiquet, tothom anomenava “ser mongòlic“». I ens trobem també cara a cara amb la terrible realitat que patien en l’època els «diferents», tancats amb clau i forrellat a la casa familiar, negada quasi l’existència cap als mateixos veïns, per més que el cas d’aquest xiquet, en un primer moment, sa mare «es va negar a tenir-lo tancat a casa»… amb totes les conseqüències que d’aquest fet se’n derivaran, i que tanta influència tindran en la posterior projecció de la trama.
Com aquestes històries, podria parlar-vos de moltes altres, perquè el sentit coral de Josep Usó el du a introduir, en els respectius «petits capítols» de l’obra, fins a 16 diferents «personatges principals», d’algun dels quals parla en una sola ocasió. En d’altres pot arribar a dedicar-los l’atenció fins a cinc vegades, com serà el cas de Pepet, un dels personatges claus en la resolució de la trama: no el perdeu de vista en cap moment. I tots, xiquets, homes i dones, llauradors i menestrals, rics, alcaldes, capellans i bisbes, guàrdies civils, tots ens van duent, en una acció cada vegada més sorprenent i accelerada, cap a un final, ja us dic que un autèntic deus ex machina absolutament imprescindible. Llegiu, llegiu El carrer era de terra, que val la pena i segur que el gaudireu!
