A El lleopard de les neus, Peter Matthiessen, autor i protagonista, acompanya l’eminent zoòleg George Schaller a l’Himàlaia amb l’objectiu d’estudiar l’animal que dona títol a l’obra. Corria l’any 1973 i la criatura en qüestió encara habitava en el territori del mite, car mai havia estat descrita, científicamente s’entén, ni fotografiada ni filmada. Les raons de Matthiessen eren unes altres, terapèutiques.
Una defensa del poder de la narració quan els humans desfilen com funambulistes per aquests intersticis de la realitat. “Per què no?” és el primer impuls que du a la creació d’un relat. L’aparença simple de l’interrogant és en realitat un dubte fals.
A un episodi memorable, entre molts que ofereix el llibre –no és únicament un llibre de viatges, o d’aventures o de divulgació científica, hi són els tres gèneres i algun més–, un grup de xerpes, mentre beuen te enmig del no-res, enceten una conversa a propòsit del ieti amb la fascinació solemne de qui viu arrapat a les muntanyes. Matthiessen, amb la desubicació pròpia d’aquell que s’exposa a un viatge iniciàtic, incloses les incomoditats que pot sentir un novaiorquès al Nepal, reclama l’atenció del zoòleg per denunciar la superstició dels autòctons. Mr Schaller li respon “per què no?”. L’argumentació completa la trobareu al llibre, però resumidament consisteix a no acceptar la negació en absència de proves científiques. A hores d’ara trobareu documentals a qualsevol plataforma que no estalvien en l’exposició més íntima del lleopard de les neus.
Així doncs, podem concloure que entre el mite i la ciència hi ha un espai que ocupa la criptozoologia: un territori on a falta d’evidències, sobren les experiències.
Comptat i debatut, quan s’ultrapassa la fita, de vegades una línia finíssima, que separa l’experiència de la comprovació, desapareix la narració perquè el buit l’ocupe el mètode científic. D’igual manera entre el mite i la cultura popular, quan la fe és reemplaçada per un “és increïble però està passant”, això és, per l’experiència. El calamar gegant de Franco Genovesi és una defensa del poder de la narració quan els humans desfilen com funambulistes per aquests intersticis de la realitat. “Per què no?” és el primer impuls que du a la creació d’un relat. L’aparença simple de l’interrogant és en realitat un dubte fals perquè la resposta sempre serà afirmativa, l’impuls que ens fa humans –l’antropologia em du a l’afirmació, no l’atreviment. En aquest aspecte, és ociós recordar els mil·lennis d’avantatge de l’oralitat respecte del negre sobre blanc.
A l’obra de Genovesi l’espècie, el calamar gegant, és una coartada o, si voleu, un mcguffin, un mcguffin de 14 metres de llargada i mitja tona de pes que reuneix un currículum comparable, des d’una perspectiva antropocèntrica, al del lleopard de les neus: mite –kraken–, experiència –relats de navegants–, ciència –Architeuthis. I Fabio Genovesi un funambulista de la prosa. De quina altra manera podem interpretar un currículum que reuneix activitats com són la de guionista de cine, dramaturg, crític musical i literari, traductor, novel·lista o col·laborador en les retransmissions del Giro d’Itàlia?
Amb aquesta destresa ressegueix –una vegada superat l’estadi mític, si bé no del tot esborrat– la fascinació que el calamar gegant ha suscitat en personatges històrics (?) que, des del segle XVI fins al XX han provat de demostrar l’existència del kraken. Un propòsit que els va fer, des de la seva condició d’antiherois –capellans, rates de biblioteca, visionaris de saló…– emprendre viatges iniciàtics fins al punt de convertir-se en personatges de la ficció que combatien.
Que du a la pràctica sobre una corda fluixa en alternar el subgènere d’aventures amb episodis autoreferencials, familiars o aliens, sense miraments, ni narratius ni de coherència argumental. I en el desgavell, la gràcia.
Quan el pretext –tots els significats hi valen, l’etimològic sobretot– existeix, no importa quina fesomia prendrà el kraken finalment, perquè allò que compta és el relat que ens proposa. Aquesta és la tesi Genovesi i que du a la pràctica sobre una corda fluixa en alternar el subgènere d’aventures amb episodis autoreferencials, familiars o aliens, sense miraments, ni narratius ni de coherència argumental. I en el desgavell, la gràcia: acordats en el mateix plat l’essència del mite i la proximitat de l’estupefacció local, en aquest cas italiana o, per extensió, mediterrània, molta en qualsevol dels casos.
Pot resultar ingenu dedicar esforços, a hores d’ara, a reivindicar els superpoders de la narració; ara bé, és el “com” –i no el “què”, una qüestió que un lector avesat despatxarà expeditivament, si és el cas– un argument que m’és suficient per justificar la lectura d’El calamar gegant, especialment per a qui a en la confusió de gèneres i/o en la indefinició argumental troba una butaca de lectura acollidora. Una condició que se’n ressenteix a l’hora de posar el punt i final, quan l’autor manifesta un temor alarmat respecte de la deshumanització que pateix una societat hipertecnologitzada i sotmesa a un capitalisme que, de tan desaforat, reclama un nou substantiu que el definesca; i demana parar una atenció concomitant, com d’antuvi, en la natura. Ressons dels temors que el segle XIX produí en Thoreau, si bé sense transcendentalisme. Perquè és a la natura on trobarem la matèria de què estan fets els somnis, si més no de la fabulació. L’alternativa ja la coneixem en paraules de Sam Spade a El falcó maltès de John Huston, el vil metall. Un temor respecte del qual, qui signa aquestes paraules, no té una opinió del tot formada.
