Una dona, la protagonista i narradora d’aquesta novel·la, viu aïllada a causa de dotze escalons: els que hi ha entre la porta de casa seua i el carrer. És una dona d’edat avançada –sense arribar a ser anciana–, amb mobilitat reduïda, que viu en un edifici sense ascensor. A més de no poder sortir al carrer, viu sola. Després de la mort del seu germà, amb el qual va viure tota la vida, l’única família que té és un nebot amb el qual últimament no manté relació per causes que, d’entrada, no sabem.
dos nivells narratius flueixen amb molta naturalitat i el pas d’un a l’altre es produeix sense fissures, sense forçar la narració. Vicent Usó ha demostrat en moltes ocasions que domina a la perfecció les tècniques narratives, i aconsegueix donar un to d’aparent senzillesa a una novel·la més complexa del que sembla
Un dia veu per l’espiell de la porta com van a ensenyar a una jove parella el pis de l’altra banda del replanell, on fins no fa molt vivia un pintor. Al cap d’una estona, se sent un crit esgarrifós i els veu sortir espantats. A partir d’aquest fet es va descabdellant el monòleg de la dona que conforma la novel·la, el destinatari del qual no coneixerem fins al final. Un soliloqui que avança en un doble pla explicant, d’una banda, els fets que s’han produït durant la tarda de l’acció principal, amb la intriga tant per part de la protagonista com del lector de saber què ha passat al pis d’enfront; i de l’altra, els records del passat sobre els quals la narradora va tornant un cop i un altre.
Aquests dos nivells narratius flueixen amb molta naturalitat i el pas d’un a l’altre es produeix sense fissures, sense forçar la narració. Vicent Usó ha demostrat en moltes ocasions que domina a la perfecció les tècniques narratives, i aconsegueix donar un to d’aparent senzillesa a una novel·la més complexa del que sembla. Els diversos elements d’intriga, tant pel que fa al present narratiu com al passat de la protagonista que es va desvetllant, estan perfectament dosificats. Els fils argumentals van avançant de manera discontínua, es deixen i es reprenen, mantenint les expectatives del lector amb eficàcia, i sense perdre el pols narratiu en cap moment.
més enllà de ser un artefacte tècnicament reeixit i dels elements d’intriga amb què juga, és una novel·la sobre un drama humà molt present en el nostre entorn social: la soledat de la gent gran
Dotze, tanmateix, més enllà de ser un artefacte tècnicament reeixit i dels elements d’intriga amb què juga, és una novel·la sobre un drama humà molt present en el nostre entorn social: la soledat de la gent gran. Al capdavall, la protagonista —de la qual no se’ns diu el nom, com de cap altre personatge, potser per remarcar l’anonimat que ens marca en la societat actual— sent interés pel que passa al replanell perquè busca una manera de fugir de la seua solitud, i pel mateix motiu retorna al passat, perquè a la gent gran que està sola només li queda mirar enrere. “Ja no queda cap persona que em lligue al món. Cap ni una. Tan sols fantasmes”, afirma. Uns fantasmes que miren des dels retrats. I és que els retrats també tenen un protagonisme especial a la novel·la.
Vicent Usó ens ofereix una narració breu però intensa, continguda i molt treballada, que tracta un tema humà i social sense caure en el sentimentalisme. Dotze, a més, combina amb habilitat elements provinents de diversos gèneres, des de la novel·la de misteri fins a la psicològica. Sens dubte, una nova mostra de la maduresa que com a narrador ha assolit l’autor.
