Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací.
Decidir no ser mares i construir la vida d’una altra manera és una opció més, com a dones. Qui pot assegurar que el fet de ser mare ompli i compensa una dona més que qualsevol altra cosa? Fins a quin punt, i a quin preu?
L’escriptora mexicana Guadalupe Nettel –que tracta sovint de la maternitat en la seua literatura– deia recentment: «moltes dones de la meua generació van decidir no tenir fills i demostraren que es pot tenir una vida absolutament plena i molt lliure».
La maternitat és una responsabilitat aclaparadora, una demanda brutal i exigent, i en alguns casos un risc biològic i un esforç econòmic que acaben asfixiant. Sobre aquesta qüestió reflexionen Katixa Aguirre en la seua novel·la Las madres no, l’assagista xilena Lila Meruane en Contra los hijos, l’escriptora i periodista Júlia Bacardit, en El preu de ser mare, i last but not least, Marta Orriols en la seua darrera novel·la Dolça introducció al caos, publicada per Periscopi, a l’igual que Aprendre a parlar amb les plantes, que fou guardonada amb el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2019.
Vull tenir fills? Vull ser mare? És una pregunta que les dones, si les condicions biològiques i socials els ho permeten, es fan en algun moment. La vida és sempre una successió de decisions, i la de les dones potser encara més. Tothora cal escollir, i sovint les dones decideixen amb cert temor de ser jutjades o valorades segons cada gest. Triar, però, no té perquè ser trair. Triar és un dret i, sobretot en aquest cas, un signe de salut mental i emocional, de progrés individual i col·lectiu.
Vull tenir fills? Vull ser mare? Aquesta és la pregunta que es fa la Marta un cop s’assabenta que està embarassada del Dani, la seua primera parella estable.
La Marta i el Dani ronden la trentena, viuen junts, projecten el seu futur des d’un present ple de possibilitats, s’estimen i tenen feina, encara que podrien i voldrien millorar-ho. Fa no res que han llogat un pis junts a Barcelona. Objectivament les condicions no són dolentes. Però la Marta, que treballa com a reportera gràfica, viatja sovint per raons de feina, i ser mare significaria renunciar-hi. El Dani, per la seua banda, feineja majorment des de casa…
Tot això s’esquerda quan la Marta queda embarassada i li comunica al Dani que vol avortar. A partir d’aquell moment l’autora ens capbussa en un mar de contradiccions, dubtes i indecisions
Comparteixen pis, gos, gustos i amistats, moltes de les quals ja han format una família. Biològicament ells també s’han fet grans, però sembla que allargassen una dolça joventut… «Encara caminaven pels carrers amb aquella necessitat d’acostar-se molt l’una a l’altra. Es reien de l’estampa que formaven abraçats, el braç d’ell envoltant la cintura d’ella, la figura contundent que dibuixaven, les mans agafades amb urgència, l’alegria líquida i el desgavell de cames i peus mirant d’adaptar-se a la marxa conjunta. Fumaven tots dos. Els cigarrets a les mans afegien un punt més de complexitat en aquell caminar junts, les rialles entre volutes de fum i aquella condició indestructible de qui se sap enamorat».
Tot això s’esquerda quan la Marta queda embarassada i li comunica al Dani que vol avortar. A partir d’aquell moment l’autora ens capbussa en un mar de contradiccions, dubtes i indecisions d’una parella i dels dos individus que la formen, a través de les seues emocions.
Les seues pulsions més íntimes, els desitjos, les frustracions, els dubtes… Tot aflora de sobte i simultàniament. La Marta sap que ser mare canviaria, capgiraria la seua vida personal i professional, i tampoc no té gens clar que siga aquest el seu desig com a dona. El Dani, que va perdre el pare quan era un xiquet de cinc anys, pensa que a través de la paternitat podria compensar el dolor i el buit ocasionat per aquella pèrdua.
I mentrestant, en la vida i en la novel·la, caminen junts, però divergents. Els dies transcorren, s’acosta la data de la intervenció per a interrompre l’embaràs, la pressió augmenta i hi ha moments en què sembla que tot es trencarà. Els seus passats reprenen força en el relat: comptes pendents, conflictes personals per resoldre, frustracions punyents… Saben que potser no busquen el mateix, però s’estimen i es valoren l’un a l’altre i fins a aquell moment no havien sentit res de semblant cap dels dos. El que encara no saben és si seran capaços de salvar allò que tenen renunciant a allò que, de moment, no tindran.
Aquest estira i arronsa pel qual transiten tots dos a la deriva i un final una mica obert, és l’essència de Dolça introducció al caos, una trama, m’arriscaria a dir, massa dilatada en l’espai i el temps
Cap al final de la novel·la la tensió arriba al seu punt àlgid i quan sembla que tot esclatarà i cadascú marxarà pel seu costat, arriba una vida nova lluny de Barcelona que, també de moment, els salvarà: aquella oportunitat que la Marta tant cobejava i esperava, una vida professional a Alemanya i alhora trobar una zona neutral, el punt zero des d’on poder començar de nou tots dos.
Aquest estira i arronsa pel qual transiten tots dos a la deriva i un final una mica obert, és l’essència de Dolça introducció al caos, una trama, m’arriscaria a dir, massa dilatada en l’espai i el temps. A voltes fa la sensació que la història és una goma elàstica que ha cedit i perd força. Potser un relat –més que una novel·la– hagués pogut causar el mateix efecte, o millor encara.
Això sí, amb Dolça introducció al caos –títol d’una cançó del grup de rock Extremoduro, i fabulosament manllevat per a l’ocasió– Marta Orriols ha posat el dit en la nafra, perquè a les dones els dol i pesa encara avui decidir sobre el seu cos i les seues vides, un dret adquirit fa a penes quatre dies, i encara… Aquesta és l’ànima d’una novel·la que, tret de moments puntuals, està resolta amb bon ritme i tensió.
