La figura de Nellie Bly, pseudònim de la periodista estatunidenca Elisabeth Jane Cochran (1864-1922), ajuda a esvair les creences i lamentacions, més oportunistes que reals, que confinen la dona intel·lectual vuitcentista a l’interior d’una llar entesa com una presó. Lluny dels tòpics típics d’una lectura de la feminitat força reduccionista, sorgeix Deu dies en un manicomi. Aquesta obra és el recull d’articles que Bly –periodista que ha passat a la història per Around the World in Seventy-Two Days (1890) i que la va fer coneguda com la Phileas Fogg dels Estats Units– va publicar en 1887 i que donen compte de l’estada d’una setmana i mitja que va passar en el pavelló de dones del centre psiquiàtric més important de Nova York a final del segle XIX. Tant l’edició com la traducció són a cura de Carme Manuel, catedràtica de literatura estatunidenca a la Universitat de València, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i una autèntica autoritat intel·lectual envers la literatura dels EUA, com demostren una trentena de llibres publicats tant sobre història de la literatura com sobre escriptors i escriptores nord-americans.
En eixa societat anglosaxona que ella coneix i domina a la perfecció, la figura de Carme Manuel estaria a l’alçada de les cèlebres crítiques i intel·lectuals Vivian Gornick, Helen Vendler o Nina Baym. Al nostre ecosistema cultural, la seua veu i sobretot el seu treball posa l’èmfasi en les edicions i traduccions al català, i és ací on rau la seua fidelitat absoluta pel que fa a la creació i ampliació de la cultura als territoris de parla catalana. En altres paraules, gràcies al treball de traducció i al compromís de Carme Manuel, les i els autors estatunidencs –i darrerament també anglesos, ja que en aquests dos anys ha traduït i editat obres de Mary Wollestoncraft, Mary Shelley i Virginia Woolf– com ara Anne Bradstreet, poetes afroestatunidenques dels segles XVIII i XIX, Herman Melville, Pauline Hopkins, Claudia Rankine o Gerald Vizenor– parlen el nostre idioma i ens interpel·len per fer-nos créixer, fer-nos pensar i poder entendre’ns.
Partint d’aquestes credencials, no és difícil imaginar que amb aquesta edició i traducció de Deu dies en un manicomi ens trobem davant d’un volum que és innegablement suggeridor, força interessant i, fins i tot, gosaria afirmar que absolutament propici, atés que sembla haver ressorgit l’interés al voltant de la bogeria i la histèria femenina durant el segle XIX.
El volum obri amb un estudi introductori –un preliminar– que serveix per contextualitzar i informar el lector respecte al món periodístic del segle XIX nord-americà. En aquestes línies que ens preparen per a la lectura, aprenem que l’interés de Nellie Bly per les anomenades “incurables” de Nova York s’entén i es pot fer extensiu a les preocupacions d’altres països “per la institucionalització de la demència, com ara Anglaterra o França”, fet que posiciona el recull d’articles en un context global i transnacional que ens ajuda a comprendre millor l’obsessió secular per la “degeneració” mental humana. Els articles de Bly arrelen dins de l’evolució periodística de finals de segle i van lligats a un corrent sensacionalista i d’espectacle que concebia aquesta mena de reportatges com a “històries plenes d’emoció” per tal que “captaren l’atenció d’uns lectors de les classes socials més desfavorides amb un llenguatge planer i directe que poguera arribar a aquelles capes de la població immigrant que encara no el dominaven”, com ens explica Carme Manuel.
el recull forma part “d’una extensa xarxa d’escrits al voltant de la demència i dels intents reformistes dels centres de reclusió dels malalts mentals en el món occidental al llarg del segle XIX”
Així doncs, el recull forma part “d’una extensa xarxa d’escrits al voltant de la demència i dels intents reformistes dels centres de reclusió dels malalts mentals en el món occidental al llarg del segle XIX”. Ara bé, el volum de Nellie Bly presenta una característica profundament estatunidenca que el fa diferent a les expressions i exposicions que van fer de la bogeria femenina personatges com ara Jean-Martin Charcot a Leçons sur les maladies du système nerveux faites à la Salpêtrière (1885-1887). Bly, com a periodista dels Estats Units, fa servir un llenguatge planer que remet al plain style purità per tal de suggerir i no jutjar, contar sense proclamar i bastir una escriptura amerada en una suposada senzillesa que embolcalla molts significats, tal com va explicar Ernest Hemingway amb la iterativa teoria de l’iceberg. Per tal de confeccionar aquest treball, Bly practica un periodisme d’immersió que marcarà i establirà una manera d’entendre la investigació i com escriure-la que, fent servir aquesta escriptura aparentment diàfana però fèrtil en significats, mena a “exposar el que els grans poders polítics i econòmics oculten”, especialment tenint en compte que l’època en la qual Bly publicava els reportatges, havia quallat una consciència social crítica i “un convenciment cada vegada més arrelat que els manicomis funcionaven com a centres d’internament forçat, en especial per a les dones”, en paraules de l’editora.
El volum s’inicia amb una succinta introducció per part de la periodista on fa valer la seua tasca i, en un gest típicament estatunidenc, legitima la seua publicació tant pel capital simbòlic que aporta a la literatura i al periodisme –sovint indestriables en la literatura nord-americana– com per la seua aportació única als anomenats relats de manicomi o de demència que sorgeixen al llarg del segle XIX. La segueixen disset capítols on Bly porta de la mà les i els lectors pel seu periple d’(auto)internament, estada i fugida com a Nellie Brown –per tal d’esvair la seua vertadera identitat, al ser ja una coneguda periodista quan publica el llibre– al Women’s Lunatic Asylum de Blackwell’s Island.
Al llarg dels capítols, som testimonis de les seues denúncies envers el tractament vexatori que reben les internes –“[e]sguerrades, cegues, velles, joves, lletges i boniques, totes acabaven sent una massa d’humanitat inútil”– de les dinàmiques racials imperants als Estats Units decimonònics, que afegien l’alteritat religiosa (no prostestant) al component racista d’inferioritat –“[u]na velleta irlandesa s’ocupava de tota la feina”– així com a la realitat de la immigració imperant i com era –i és– tractada al país –“en el pavelló 6 hi ha tancada una francesa”, “[u]na jueva ben plantada parlava amb tanta dificultat el nostre idioma que no vaig entendre la seua història”.
D’aquesta manera, Nellie Bly s’erigeix en la veu també confinada d’aquestes dones desamparades i maltractades –“les criatures de Déu més desafortunades”, com ella les descriu– i insereix el relat testimonial amb aires sensacionalistes però efectistes dins d’un corrent intel·lectual avesat a l’estudi de la bogeria femenina. Demostra, així, de primera mà que, al remat, simplement es buscaven excuses barroeres per tal d’aïllar i internar qualsevol conat d’autonomia femenina que discrepara de les regles de gènere establertes al segle XIX. Com ens recorda l’editora del volum, cal no oblidar que “cap a 1850, més de la meitat de la població confinada en els manicomis nord-americans eren dones”.
perquè ens apropa una obra desconeguda dintre del nostre context, perquè ens ajuda a entendre millor com ha funcionat l’intent històric de la subjugació de la dona i perquè s’afegeix a la proliferació, al món anglosaxó, de tota una plèiade de narracions autobiogràfiques de dones, i d’alguns hòmens, que han estat internats de forma dubtosa
La traducció, edició i recent publicació de Deu dies en un manicomi de Nellie Bly és, doncs, un esdeveniment a celebrar per diversos motius: perquè ens apropa una obra desconeguda dintre del nostre context, perquè ens ajuda a entendre millor com ha funcionat l’intent històric de la subjugació de la dona i perquè s’afegeix a la proliferació, al món anglosaxó, de tota una plèiade de narracions autobiogràfiques de dones, i d’alguns hòmens, que han estat internats de forma dubtosa o sospitosa, i que s’estableixen com a correctius socials així com a productes culturals de denúncia i reforma. Al mateix temps, el testimoni en primera persona de Bly –una altra mena de confessió protestant passada pel tamís periodístic i, per tant, literari– anticipa obres força conegudes i properes com ara La bogeria (1899) de Narcís Oller, o més recentment Los renglones torcidos de Dios (1979) de Torcuato Luca de Tena i, fins i tot, Assaig sobre la ceguesa (1995) de José Saramago.
El darrer motiu de celebració és l’excel·lent tasca de traducció que ha dut a terme l’editora, utilitzant un registre lingüístic que trasllada aquella simplicitat estilística de Bly en la publicació original alhora que recrea un català occidental ple de matisos i que el lector, sobretot el valencià, pot veure i entendre com a propi, amb expressions nostrades com ara “sense armar una escama” (al capítol IV), entre d’altres. Res de nou per a aquells i aquelles que coneguen el mestratge i la precisió com a traductora de Carme Manuel, qui darrerament ens ha llegat una de les peces culturals més importants a la nostra llengua amb el titànic i impecable treball que ha significat traduir exquisidament l’obra poètica completa d’Emily Dickinson al català –fita que, amb molta probabilitat, en un altre país hauria merescut un premi de traducció d’eixos que en el nostre queden vacants.
En definitiva, amb la publicació de l’edició i traducció de Deu dies en un manicomi de Nellie Bly, l’editorial Afers, amb Vicent Olmos al capdavant, ens convida a capbussar-nos en el testimoni directe dels horrors gòtics que acompanyen el sotmetiment de la dona al segle XIX i ens llega una petita joia cultural que ens apel·la a continuar reflexionant al voltant de les complexitats de l’ésser humà. La veu de Bly ens commina i ens provoca en aquest sentit ja que, tal i com ens va assenyalar el mestre Joan Fuster, “un bon llibre sempre és una provocació”. Aquesta edició ben bé que ho acredita.
