Al lector d’una societat secularitzada com la nostra potser li costarà d’entendre la importància del sagrat. Més enllà del valor estètic, de la bellesa inherent a l’objecte o al temple en qüestió, des de les societats més arcaiques trobem símbols que esdevenen objecte de culte precisament per la seua condició de hierofania, que diria Eliade.
La menorà jueva, el canelobre d’or que Déu va manar construir a Moisés segons conta el llibre de l’Èxode, n’és un bon exemple. I una bona novel·la que potser ajude a comprendre’n la veneració, amb totes les seues contradiccions, és El canelobre enterrat, de Stefan Zweig. Publicada el 1937 i traduïda al català per Carme Gala el 2017, El canelobre enterrat narra el periple de la menorà des de l’any 455 dC, en què els vàndals saquegen Roma, i la perseverança del poble jueu per recuperar-la i retornar-la a Jerusalem.
Quan els vàndals esbudellen la ciutat vencedora del món, un grup d’ancians decideix fer romeria per a acompanyar el seu objecte sagrat i, sobretot, perquè un infant veja el canelobre i en done testimoni a les generacions properes.
El pelegrinatge del canelobre és també el camí etern del poble jueu; el símbol sense terra continua el seu viatge errant, vençut i perseguit per les desgràcies, com el poble que el venera. Per això quan els vàndals esbudellen la ciutat vencedora del món, un grup d’ancians decideix fer romeria per a acompanyar el seu objecte sagrat i, sobretot, perquè un infant veja el canelobre i en done testimoni a les generacions properes. L’escollit serà Benjamí Marnéfeix, de set anys, com set són els braços del canelobre, que viurà una nit que el marcarà per sempre. Perquè des d’aquella nit se’l considerarà l’elegit de Déu per a salvar el sagrat, i aquest propòsit el perseguirà fins al final de la seua vida. Ja vell, Benjamí s’assabentarà que l’emperador Justinià s’ha apoderat del canelobre i decidirà viatjar a Bizanci amb l’esperança de recobrar-lo.
Així, de la mateixa manera que l’exclusió i l’aïllament són la clau de la seua supervivència, la menorà s’erigeix com a símbol d’unitat del poble jueu, com a mostra de la seua fe desperta. Una fe no exempta de contradiccions que Zweig retrata perfectament al llarg de la novel·la; les contradiccions del poble sofrent que viu a l’espera de la redempció, del miracle diví, i tanmateix no pot evitar dubtar en moments de defalliment.
A través de les dues veus protagonistes, el rabí Eleazar, el que sap llegir els signes del cor, i Benjamí el de l’amarga prova, l’escriptor mostra l’esperança, la perseverança i la paciència, però també l’enyorança, el desconcert i la impotència d’un poble acaçat per les desgràcies. El rabí Eleazar, savi entre els savis, confessa que no té resposta a les preguntes de l’infant curiós que no comprén la duresa de Déu amb el seu poble. Sentencia que “no hi ha res més sagrat que la vida” i, tanmateix, es resigna enfront de la injustícia perquè Déu els ha ensenyat a suportar-la. Com quan el nen Benjamí no entén cap a on camina la nit de la romeria, però clissa el meravellós i l’excepcional de la situació i, en un instint irrefrenable per retenir el canelobre, perd el braç.
L’esperança, la perseverança i la paciència, però també l’enyorança, el desconcert i la impotència d’un poble acaçat per les desgràcies.
La ploma de Zweig no decep: al costat de l’agudesa en el retrat psicològic dels personatges, l’escriptor amaneix la narració amb descripcions bellíssimes que doten la novel·la d’imatges sublims. És corprenedora l’escena en què l’infant descobreix el món més enllà del call i veu per primera vegada la mar. Davant aquella immensitat “per primera vegada el nom de Déu se li ompli de sentit i de forma”.
El sentit de la fatalitat jueva, l’esperança infinita en allò que no arriba o la pèrdua de confiança en un Déu de vegades poc misericordiós són, doncs, qüestions que desfilen per tota la novel·la. Rere les pàgines també traspua el temps cíclic; el triomf de Titus, dels vàndals, de Justinià, mostren la història que hi torna sempre contra els hereus de l’adversitat. I que hi tornaria, només uns anys després de la publicació de l’obra, amb una ferocitat i una barbàrie de sobra conegudes.
Els relats La llegenda del tercer colom i Raquel disputa amb Déu completen el mosaic dibuixat per l’escriptor. En les tres històries Zweig cisella una bella narració a cavall entre la ficció i la realitat, la llegenda i la història, en què deixa la porta oberta a l’esperança. Malgrat tot, el vol del colom, la paraula de Raquel i la llum del canelobre, enterrat en un lloc secret, mantenen viva l’esperança del poble. Perquè el lloc més obscur és el lloc en què pot aparéixer la llum.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
