Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel (Praga 1890-Bervely Hills, 1945) és una novel·la que s’emmarca en el context del brutal genocidi del poble armeni. Una mena de llibre que apareix quan els escriptors comprenen que un dels objectius de la literatura ha de ser deixar petjada dels fets transcendentals que la humanitat no pot permetre que desapareguen de la memòria col·lectiva, és a dir, quan es fa servir la literatura com l’arma més útil per lluitar contra l’oblit. En el cas de Werfel no només l’escriptor dóna la paraula a tot un poble que volien silenciar, sinó que va un pas més enllà i ens anuncia el gran genocidi que patiren els jueus.
Adolf Hitler va fer la famosa pregunta “Qui se’n recorda ara dels armenis?” que donava carta blanca al seu exèrcit per matar “sense culpa ni pietat els homes, dones i nens de llengua o raça polonesa”, perquè ningú no els jutjaria.
Uns pocs dies abans de l’inici de la invasió de Polònia, el 22 d’agost de 1939, Adolf Hitler va fer la famosa pregunta “Qui se’n recorda ara dels armenis?” que donava carta blanca al seu exèrcit per matar “sense culpa ni pietat els homes, dones i nens de llengua o raça polonesa”, perquè ningú no els jutjaria. Tanmateix, el genocidi al poble armeni de 1915 no havia quedat tan silenciat ni oblidat com volia fer creure Hitler als seus homes, gràcies a la publicació l’any 1933 del llibre de Werfel, que ja havia sigut el més llegit al gueto de Varsòvia. L’escriptor de Viena havia anunciat el seu propòsit: “Aquesta obra es va concebre el març de l’any 1929 durant una estada a Damasc. La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni”.
El llibre no conta fil per randa el primer genocidi sistemàtic del segle XX, l’armeni, instigat per les autoritats turques dins els límits de l’imperi otomà en plena Primera Guerra Mundial. No, la novel·la no narra les peripècies d’un poble, d’unes persones, que amb menys drets que un criminal, que encara compta amb la protecció de la llei, es veuen expulsades d’un dia per l’altre de casa, de la faena, de tot el que havien creat amb molts anys d’esforç i de treballs. “Lliurats a l’odi! Llançats sense cap mena de preparació a les carreteres d’Àsia, condemnats a travessar milers i milers de quilòmetres de pols, pedres i aiguamolls. Sabent que mai no tornaran a tenir un aixopluc com cal…” No, el llibre no conta els detalls del genocidi. La novel·la de Werfel narra la gesta èpica de resistència de set pobles que s’organitzen i fan front a l’exèrcit otomà fins a aconseguir allò que volen. No es tracta, però, d’una gesta feta per soldats preparats per a la guerra que s’enfronten en els camps de batalla. No, al Musa Dagh, no disposaven de soldats entrenats, sinó que només comptaven amb pacífics camperols i artesans. I, malgrat tot, aquest grapat de gent de poble mal armada “no només aconseguí resistir amb valentia els atacs d’un enemic mil vegades superior, sinó que fins i tot ha aconseguit derrotar-lo en un desesperat combat a vida o mort”.
El protagonista d’Els quaranta dies del Musa Dagh és Gabriel Bagradian, un armeni de bona família que torna al seu lloc d’origen després d’haver fet una vida còmoda i contemplativa a París amb la seua esposa Juliette i el seu fill.
El protagonista d’Els quaranta dies del Musa Dagh és Gabriel Bagradian, un armeni de bona família que torna al seu lloc d’origen després d’haver fet una vida còmoda i contemplativa a París amb la seua esposa Juliette i el seu fill Stephan que seran també personatges fonamentals de la novel·la. En tornar se sent assaltat pels esperits de la seua infantesa com si l’hagueren esperat durant vint-i-tres anys d’absència entre els pins i les roques d’aquest encisador paisatge. Arrossegat per les circumstàncies es veu obligat a dirigir la sublevació i la supervivència d’un poble que no l’acaba de veure com el seu compatriota. Bagradian els reuneix, se’ls emporta a la muntanya i amb un heroisme indescriptible es defensa contra un exèrcit superior i el rebutja. La novel·la narra l’evolució de Bagradian, la seua integració en el seu poble i el seu paisatge i totes les contradiccions que aquest fet comporta.
Però en aquesta novel·la de mil planes no hi trobem només combats i resistència. Com en les grans novel·les totals hi podem trobar també les peripècies del rerefons del combat. La vida dels seus personatges amb els seus sentiments més nobles i els no tan nobles. L’amor, les enveges, els desitjos… Al voltant de Bagradian, la seva dona, i el seu fill Stephan, Werfel crea una serie de relacions entre una colla de personatges que són fonamentals per al desenvolupament de la trama. Així coneixem les seues vides privades, que ens permeten saber com vivia aquell poble i quins eren els seus costums, però també ens aporten reflexions sobre tots els temes que es plantegen en la novel·la, com ara: la neteja ètnica, el nacionalisme, el colonialisme… Tot narrat amb una prosa brillant que ens porta a un clímax argumental creixent en què, simbòlicament, el seu personatge principal, com un Ulisses qualsevol, abans d’acomplir els seus propòsits, caurà en un son profund. En el cas de Bagradian, però, aquest son el portarà a un final completament inesperat.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
