He de confessar que feia molts anys que no llegia un premi sant Jordi de novel·la amb interès, i de cap a cap. Com també he de confessar que per més que critiqui una novel·la o una obra creativa, aquesta té una força continuada superior a la que pot constituir la meua ressenya més o menys escrupolosa o reflexionada. Al meu entendre, Confeti es una novel·la que abasta l’arc de tensió d’una vida completa d’un músic, i d’un dels seus crítics, dels que li escriuen les cròniques, pensada amb un esperit bon jan, un punt previsible i obedient, sense fer sang, sense deixar-se endur gaire pel torrent de la poesia o la rauxa, narrant el viure d’un home enfocat sovint per un flash lluminós, damunt d’un escenari, un home que es va fer a si mateix, segons diu la doctrina econòmica americana, que va redescobrir el show d’una orquestra, amb una cantant jove, com un fabulós negoci en la postguerra a Nord-Amèrica, pròspera i amant de novetats.
Contada amb la veu narrativa d’un desconegut crític musical que també prova d’acontentar el seu distret públic lector. Són els focs d’encenalls d’un home a segona fila que escriu cròniques i fins i tot prova una mimesi del personatge.
Tota la faula gira al votant d’un personatge: el músic Xavier Cugat, l’emigrant català que feu fortuna a les Amèriques. En efecte, hi ha esperits com Cugat que posseeixen un nas molt fi per entendre què vol la gent: comprèn què vol el públic nord-americà: ballar, divertir-se i, després de la severitat de la Llei Seca, beure algunes copes en un hotel de luxe. Ço és: somiar, riure, evadir-se, i sentir-se formar part de la nació més poderosa del món.
Confeti és contada amb la veu narrativa d’un desconegut crític musical que també prova d’acontentar el seu distret públic lector. Són els focs d’encenalls d’un home a segona fila que escriu cròniques i fins i tot prova una mimesi del personatge. La veu narrativa de l’Abbe Lane és prou clara, però s’assembla prou i massa a la del crític. Fet i fet, la veu narrativa predominant és prou distanciada per a no tractar el nus de les emocions del músic en les actuacions en directe, una autèntica electrificació emotiva que explicaria l’addicció del personatge a la seua vida itinerant d’artista que sempre és de gira i viu sovint en un hotel. La bombolla emotiva constant, en podríem dir.
Una indagació sobre com es basteixen les memòries de les celebritats mundanes. El narrador sosté que Cugat fou un mentider intencionat, un inventor conscient de si mateix, com Dalí, per exemple.
El rovell de l’ou de la novel·la és una indagació sobre com es basteixen les memòries de les celebritats mundanes. El narrador sosté que Cugat fou un mentider intencionat, un inventor conscient de si mateix, com Dalí, per exemple. Una mena de faedor de records inventats que li permeten crear un personatge.
La novel·la evoca una família nombrosa originària de l’Empordà que emigra a Cuba a finals del segle XIX. Un dels capítols més suggeridors mostren un jove Xavier Cugat que viatja a Nova York, amb una mà al davant i una mà al darrera, per tocar-hi el violí i triomfar com un músic virtuós i solitari.
Vivaçment ensuma les palpitacions del temps i en una metamorfosi sobtada esdevé un director d’orquestra cèlebre, sovint amb una dona de formes volubles cantant cançons sentimentals arranjades per ell mateix.
En pic descobreix la gallina dels ous d’or, Xavier Cugat és una màquina de fer dòlars adaptant les cançons cubanes que absorbeix del seu ambient. El talent musical és semblant a la seua gràcia per relacionar-se amb gent diversa, caure bé al seu públic i descobrir noies encantadores, fins a la seua subtil decadència.
El novel·lista l’encerta en triar un punt de vista distanciat, ponderat, que no entra amb el ganivet a la boca per assassinar el músic amb tupè que ja no té ànima sinó caixet.
L’altre assumpte ben enfocat és l’educació sentimental del personatge, emmotllat en els tòpics del mascle llatí, gelós, possessiu i dominador, que sol concebre la dona com un trofeu de caça a qui cal vigilar.
La lectura demostra un treball de documentació exhaustiu de tota l’època en què Cugat desenrotlla la seua professió. El lector es pot fer una matisada idea de tot un temps i un espai prou evocadors. Les diverses tonalitats del personatge són recollides amb prou morositat pel narrador distanciat i precís que acompanya en lector fins a les darreres pàgines.
La lectura demostra un treball de documentació exhaustiu de tota l’època en què Cugat desenrotlla la seua professió. El lector es pot fer una matisada idea de tot un temps i un espai prou evocadors.
Cal consignar que el narrador és més persuasiu quan escriu des de la documentació llegida que no pas quan inventa o imita el personatge. Comptat i debatut, al personatge Xavier Cugat, mostrant i ocultant a parts iguals, quasi tot se li perdona –la senilitat una mica esmaperduda, la gelosia crònica, la manca de pudor– perquè en públic adopta el rutilant paper de l’home feliç que sempre somriu, que amb els seus músics fa xarbotar el públic ansiós d’onades d’emoció sacsejadora. Ben garbellat, Cugat és un creador d’una obra evanescent com ho són els confetis o els focs artificials; ens queden els seus discos però la seua gràcia més fina rau en les seues actuacions en directe. Per això el narrador prova amb certa fortuna de fixar algun record d’aquelles vesprades de música que s’han perdut per sempre.
Jordi Puntí ha resolt prou satisfactòriament un repte majúscul: retratar el moviment de la il·lusió musical, de l’efervescència de la copa de cava que s’esbrava abans de ser engolit, dels moviments de l’ànima presta a oblidar-se. Amb l’olor de la suor del treball de documentació, el llibre de Xavier Cugat és una petita bíblia de la felicitat del diner guanyat amb la música. Entenem Cugat com l’emigrant d’or que s’enyora de la seua terra natal al capdavall de la seua vida, el seductor a qui totes les dones abandonen, el creador d’un estil que s’acaba amb ell. Un gran creador retratat per un narrador a l’ombra, en segon pla. Un debat entre l’escriure d’amagat i el mostrar-se fins a la desaparició fugaç.
