“No ens amagarem: la gent està molt sola. Les dones se senten aïllades, al marge. Els homes se senten apartats, sense rol. Hi ha molta gent que no pot dormir, que necessita ansiolítics. (…) No amagarem res”
Així comença el pròleg Jenn Diaz, deixant sobre la taula el principi vinculant d’aquesta recopilació de relats de Marta Orriols: no ocultar res, deixar que l’ull del lector entre en la quotidianitat dels personatges, en la seua excepcionalitat i les seues misèries, que passe per les portes de la incomoditat, la soledat i les crisis. Que el lector siga còmplice d’una vida real.
Anatomia de les distàncies curtes, de Marta Orriols, és un recull de dènou relats que no sols atrapen perquè narren històries amb personatges de carn i ossos, sense “disneyitzar”, sinó també perquè ho fa amb una texturització, un ritme i una estratègia lingüística que sobresalta o que fa riure amb la mateixa naturalitat que la vida: “La Yolanda, com la iaia Angelina, és un cordó umbilical que l’uneix al gris del barri, a l’abandó del pare i a l’alè alcoholitzat de la mare, i cada record és una engruna més d’agressivitat quan la penetra gairebé com una obligació.” Aquest és el Marc de “Sísif a la novena planta”, un home que vol deixar el passat enrere: “Davant la gran vidriera amb les mans a les butxaques. Així pren totes les decisions. Lluny queden ara les feines del túnel de rentat…”
un recull de dènou relats que no sols atrapen perquè narren històries amb personatges de carn i ossos, sense “disneyitzar”, sinó també perquè ho fa amb una texturització, un ritme i una estratègia lingüística que sobresalta o que fa riure
Parlar de la vida amb homes i dones de veritat és parlar de tristor, com la que provoca la pèrdua que narra en “Princesa”, on el rosa acaba sent un sentiment més que un color, o en “Emmagatzemar muntanyes”, on una capsa és l’últim vincle amb un ser estimat. És parlar de penediments: per una infidelitat, per una paraula no pronunciada a temps, o per unes “Dècimes de segon” que marquen una vida i l’omplin de culpa. Però el camí que marca Orriols, també està ple d’erotisme, el que provoca la casualitat d’una pluja, un autobús que no passa i una “Cadira”: “La mira adormida. No sap com es diu i, no obstant això, reposa nua sobre la seva cadira Barcelona”; o d’amors inesperats: “Les parets de casa l’Elena vibren absorbint una vida a la qual no estan avesades”, que conta en “Tots els colors”.
Marta Orriols porta la mirada des de l’amplitud i la màgia dels seus cels, als complexos culturals d’una societat. Així ho mostra amb els amos de “La piscina”: “On s’és vist que un mosso negre et vingui a dir que has de fer? Era d’aquests, el senyor Dalmases, i dels que es casen amb senyores amb fantasies de dones de classe alta”. I així, en “No amb majúscules”, ens atrapa amb una història sobre les treballadores domèstiques: “Metòdica i amb expressió diligent, la Rosa obri la porta d’una llar que no és la seva i, amb el caminar cansat d’un cos que reté líquids i pateix digestions pesades, es dirigeix a la cuina com cada matí”.
si alguna cosa m’enlluerna en Anatomia de les distàncies curtes és com sap col·locar la càmera, jugant amb la llum, la profunditat i el ritme narratiu per a traure les nostres zones ocultes
Com a escriptora de relat curt, Marta Orriols em recorda els que per a mi són els grans en aquesta matèria, com ara Lucia Berlin, a la qual s’assembla per la seua claredat i la seua síntesi narrativa i per la complicitat que provoca la translació rítmica de la ironia a la tendresa; a Lorrie Moore, pel to, la perspectiva i aquella interpel·lació en la seua estratègia comunicativa que et despulla davant la lectura; a Raymond Carver, per la cruesa expressiva en alguns relats i la radiografia implícita de la societat; i sens dubte, a Txékhov, el mestre, per la naturalitat amb la qual et fa còmplice de la mirada triada. Perquè si alguna cosa m’enlluerna en Anatomia de les distàncies curtes és com sap col·locar la càmera, jugant amb la llum, la profunditat i el ritme narratiu per a traure les nostres zones ocultes.
Marta Orriols ens parla d’aquell tràveling insospitat que es la vida amb “un no- sé-què de llibertat, d’escriure sense prejudicis, sense jutjar els personatges”, com diu en el pròleg Jenn Diaz, que aconsegueix deixar la pell eriçada i la mirada atenta a les diferents experiències, realitats i cossos que es conjuguen en una vida. I ens obri la perspectiva a descobrir que “Hi ha notícies que et deixen astorat, hi ha accidents irreversibles, hi ha un món paral·lel fornit de desgràcies i de girs inesperats que passen cada dia, però continuen sonant rialles al fons de tots els vagons. És sempre així. Ineludible.”
