La Veu dels llibres
‘Aire’, d’Elvira Cambrils

Diu la dita que cada persona és un món. I és cert. Cada persona som un món particular ple de quimeres, angoixes, il·lusions, alegries, frustracions, pors o passions tan personals com universals. Sempre he pensat que cada persona conté una història que mereix ser contada. Tal volta algú podria objectar, des de la modèstia o la sensació d’intranscendència o monotonia, que la seua vida fretura d’al·licients dignes de ser narrats o que, a tot estirar, la narració no passaria d’un relat breu o d’un curtmetratge. No és cert. Cada una de les nostres vides donaria per a una novel·la extensa o per  a una sèrie d’èxit d’unes quantes temporades. Ignore si Elvira Cambrils (Pego, 1955) comparteix aquest plantejament però, després de la lectura d’Aire, em fa l’efecte que no deu dissentir-ne gaire. No debades Felicitat, la protagonista d’aquest llibre —si és que podem parlar de protagonistes en una obra coral, polifònica, en què cada un dels personatges té un pes ben important— ja va aparéixer en un treball anterior de l’autora, Tot el que tinc per ballar amb tu, editada per Edicions del Bullent el 2014.  

Aila (2022)

construeix, a partir del microcosmos particular de cada una de les dones que coincideixen en una perruqueria d’un poble costaner i turístic en temporada baixa, un altre microcosmos més ample en el qual s’entrellacen vides i històries

En Aire —obra guanyadora del V Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa d’Altea—, Elvira Cambrils construeix, a partir del microcosmos particular de cada una de les dones que coincideixen en una perruqueria d’un poble costaner i turístic en temporada baixa, un altre microcosmos més ample en el qual s’entrellacen vides i històries.

Felicitat, professora de Filosofia en un institut i escriptora enamorada de Grècia i la cultura hel·lènica —“Grècia no era una geografia ni una història ni una mar ni unes illes, és un estat de l’anima que l’empenyia a l’exaltació vital, a recuperar la innocència, a escurar la copa.”,acudeix un matí a Reflexos de mar per tal d’arreglar-se els cabells per a la presentació de la seua segona novel·la, que tindrà lloc aquella mateixa vesprada. Lluny, però, de l’ambient de trivialitat que acostumen a suposar que caracteritza llocs com ara una perruqueria, l’autora ens situa cara a cara amb un seguit de temes ben allunyats de lleugereses i banalitats.

un recer, un aixopluc, un oasi, un espai transitori de sororitat —“és com estar als llimbs, sense pena ni glòria ni cap obligació. El temps de la perruqueria és una pausa deliciosa. Et deixes fer, escoltes, opines. La vida pràctica s’atura i comença la contemplativa”

Reflexos de mar és, d’una banda, una cruïlla on convergeixen temporalment les vides de set dones que tenen en comú la resiliència, la resiliència femenina, ço és la capacitat de recuperar-se i seguir avançant malgrat les circumstàncies adverses; set vides de set dones que l’autora fa servir per fer visibles els diversos conflictes a què s’han d’enfrontar pel fet de ser dones i que, malauradament, continuen ben presents en el nostre dia a dia. D’altra banda, Reflexos de mar esdevé també un recer, un aixopluc, un oasi, un espai transitori de sororitat —“és com estar als llimbs, sense pena ni glòria ni cap obligació. El temps de la perruqueria és una pausa deliciosa. Et deixes fer, escoltes, opines. La vida pràctica s’atura i comença la contemplativa”on, sota la batuta d’Eimi, la perruquera, una mena de mestra de cerimònies amb forma de papallona, que no espera de la vida sinó “estar a gust amb ella mateixa i fer felices les persones que l’envolten” i a qui el sofriment aliè li oprimeix el pit, cada una de les protagonistes, en algun moment al llarg de la sessió, troba no sols tractaments estètics sinó també interrogants i, de vegades, respostes per als seus desficis.

Elvira Cambrils, d’una manera planera, senzilla, acara el lector amb gran subtilesa amb els temes que la neguitegen i que, per la seua transcendència i gravetat, haurien de neguitejar-nos individualment i social. És a través dels personatges d’Eimi, Felicitat, Irene —ama d’un café-pastisseria maltractada pel seu home, que la culpa de no haver estat capaç de donar-li fills—, Olena —jove ucraïnesa que fa les pràctiques d’esteticista a Reflexos de mar—, Tonica —amiga d’infantesa de Felicitat, dona sense estudis que fa una vida tan modesta com grisa—, Maria —una anciana de vuitanta anys que viu en l’univers particular que ofereix un alzheimer ben avançat i a qui Tonica porta a la perruqueria un dia a la setmana— i Àngela —fotògrafa artística a qui la mort de sa mare quan ella tenia divuit anys l’obligà a fer un tomb en la seua vida— com l’autora ens obliga a reflexionar sobre qüestions com ara la violència masclista, tant la física —Eimi, després de patir maltractaments continus decideix abandonar definitivament el seu nóvio el dia que aquest quasi la mata d’una pallissa— com la psicològica, capaç de devastar emocionalment la persona que la pateix —“vache stérile” és la floreta que li dedica sovint a Irene el seu home—; la immigració i l’explotació laboral dels immigrants; el classisme; les agressions sexuals contra les dones, cada vegada més freqüents —l’autora posa el focus també en les que es produeixen en l’àmbit familiar i amb menors d’edat i en el sentiment de culpabilitat que acompanya la persona agredida—; els efectes devastadors de les drogues i l’alcohol; l’ocultació i la renúncia a la pròpia sexualitat per imperatius socials; el racisme inconscient encara latent.

D’altra banda, Elvira Cambrils barreja amb mestria aquestes reflexions amb d’altres sobre la vida i el pas del temps, l’ensenyament, la filosofia i les dones filòsofes, o el fet literari  —àmbits, tots ells, que coneix de primera mà—. “El que importa d’una novel·la és la capacitat per a fer-nos gaudir d’una experiència estètica global”, diu en un passatge de l’obra. Això mateix és Aire: un gaudi amable, pausat, sense estridències però profund, global, tant en el fons com en la forma.  

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa