Es compleix el 40é aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), aprovada per les Corts Valencianes a Alacant –sense cap vot en contra–, la qual cosa va significar una fita molt important per a la història dels valencians, perquè, centrant-nos en l’àmbit educatiu, per fi es va introduir el valencià com a llengua d’ensenyament de forma oficial i, de retruc, va propiciar la necessitat de crear uns textos literaris aptes per al nou públic escolar. És així com, gràcies a aquesta demanda de llibres de lectura i al compromís lingüístic del professorat, s’ha anat creant i consolidant una autèntica literatura infantil i juvenil al País Valencià.
Actualment, però, el panorama de la producció literària per a infants i joves presenta alguns aspectes preocupants, com ara l’excessiva dependència de les empreses editorials amb el mercat escolar o el fet de confiar la lectura a una activitat merament acadèmica. En aquesta línia, considere que cal ressaltar més l’aspecte lúdic de les obres infantils i juvenils, sense renunciar del tot al seu ús pedagògic, és clar. Els àlbums il·lustrats, els contes, els poemaris i les narracions d’aventures són una aposta segura per a fer dels llibres uns excel·lents companys de joc. Com a mostra, una recomanació.
un homenatge de l’autor al conte clàssic Jack and the Beanstalk, del qual s’han fet moltes versions. Allò indubtable és que li serveix d’inspiració, o punt de partida, per a escriure un relat modern i humorístic
El desbaratat conte dels fesols màgics de Carles Cano és una obra d’una amenitat notable. Segons afirmen des de l’editorial Bromera, és un homenatge de l’autor al conte clàssic Jack and the Beanstalk, del qual s’han fet moltes versions. Allò indubtable és que li serveix d’inspiració, o punt de partida, per a escriure un relat modern i humorístic. Vull afegir que, per a mi, és anecdòtic que amb aquest llibre s’emportara el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, perquè també el mereixia en altres ocasions, per exemple amb La princesa Totpamí o amb Ratolí a la selva tropical. Potser fou perquè hi havia un jurat que va saber valorar el sentit de l’humor, ho dic sobretot per Enric Lluch; un dels autors més reeixits en la narració humorística.
Fet i fet, el protagonista, de nom Bru, es troba en la mateixa situació que Jack, és a dir, sa mare l’envia a vendre un animal. En aquest cas, un porc molt inquiet i amb més fam que Garró. El jovençol, coneixedor del conte popular anglés i atés que ningú no li ofereix el que vol, acaba bescanviant-lo per un grapat de fesols màgics. Uns llegums que ja us avance que provoquen, de primer antuvi, una catàstrofe. I és que ja se sap: un gran poder comporta una gran responsabilitat. El bo de Bru, que té fama de no allargar molt, haurà de madurar a sotragades si vol traure profit d’aquesta força “desbaratada”.
no us pense revelar quina és la divertida màgia dels fesols, perquè el mèrit de Carles Cano rau a haver aconseguit, per enèsima vegada, ser totalment imprevisible
A diferència de les ressenyes de Clara Berenguer i Joan Portell, jo no us pense revelar quina és la divertida màgia dels fesols, perquè el mèrit de Carles Cano rau a haver aconseguit, per enèsima vegada, ser totalment imprevisible. Quan tot fa pensar que creixerà un mata fesolera fins als núvols, on hi ha un castell habitat per algun personatge extret de l’imaginari popular… Alça! Es trau de la mànega un recurs temàtic singular que, unit a la seua imaginació innata i a un pessic de fantasia, li basta per a connectar amb el públic infantil.
Cal recordar que Carles Cano forma part de la primera promoció de mestres que, en la dècada dels vuitanta, es va aventurar a escriure narrativa infantil i, en l’actualitat, és un dels escriptors valencians més populars i un contacontes destacat. Val a dir que en aquest conte ens dona una mostra d’ofici narratiu. Personalment destaque la prosa fluida, amarada d’oralitat, i el vocabulari genuí, amb onomatopeies i frases fetes. Com tota obra que beu en la narració popular, ens regala algunes sentències a tindre en compte. D’altra banda, l’estil característic dels dibuixos, fidels al text, venen de la mà de Paco Giménez, l’il·lustrador preferit de Cano des que tots dos es van donar a conèixer amb Les aventures de Potaconill (1983). El llibre que us comente queda arredonit amb el disseny modern i atractiu d’El Micalet Galàctic; la col·lecció valenciana d’obres infantils amb més títols publicats.
Tornant al que ja s’ha dit, quaranta anys després de l’aprovació de la LUEV, moltes generacions de valencians ens hem format en valencià i, a més, disposem d’una oferta immensa i variada de llibres. No obstant això, tenim un índex de lectura molt baix fora del món escolar. I, arribats ací, el més lògic seria retraure la manca de mesures polítiques en favor de la lectura, però no ho faré, perquè soc dels que pensen que no hi ha un pla de foment lector més eficaç que el d’una mare i un pare llegint contes i poemes als seus fills. Feu la prova i ja em direu.
