L’atractiu de la figura de l’heroi caigut rau en el fet que la historiografia oficial, administrada pel vencedor, el confina sovint als màrgens i, per tant, limita les possibilitats de transformar-lo en metàfora o símbol per a la posteritat. En certa manera, s’hi perd la possibilitat que l’imaginari popular se l’apropie narrativament; se’ns escapa, en tant que col·lectiu, el potencial de resignificar el vençut per a construir-nos a través del seu relat, perquè, en definitiva, els pobles i les tradicions són ben bé això, una narració ininterrompuda elaborada amb interpretacions esbiaixades de fets passats que s’amalgamen en un corpus identitari, alhora didàctic i captivador sempre que siguem conscients d’aquests orígens espuris. A canvi, arribat el moment en què algun autor s’hi fixe, en el derrotat, se n’amplien els marcs de ficcionalització tot permetent de derivar-ne relats alternatius que ens faculten per a confegir una mena de paradigma de dislocació històrica que pertorbe el lector acostumat a un punt de vista canònic.
Per a l’ocasió que ens ocupa, el dibuixant Daniel Olmo (Alcoi, 1973) i el guionista Just I. Sellés ofereixen en la novel·la gràfica Al-Azraq. El malson de Jaume I, adaptació de la novel·la literària del mateix Sellés Al-Azraq el Blau. Crònica de la conquesta de la Muntanya (2014), un acostament agredolç a Abú Abd Allah Muhammad ben Hudayl, el visir andalusí que s’oposà, precisament, a l’arquetip nacional dels valencians, el rei Jaume I, ací observat des de la perspectiva de l’altre, ja no l’heroi fundador sinó el Tirà.
un acostament agredolç a Abú Abd Allah Muhammad ben Hudayl, el visir andalusí que s’oposà, precisament, a l’arquetip nacional dels valencians, el rei Jaume I, ací observat des de la perspectiva de l’altre, ja no l’heroi fundador sinó el Tirà
En aquest punt, el lector, per a connectar emocionalment amb la crònica dels altres valencians, es veu a obligat a abandonar el prurit sacralitzador entorn el monarca entés com a demiürg nacional; ha de despullar-se, doncs, de la vestimenta historiogràfica i, sobretot, etnopoètica amb què ha transitat fins ara i ha d’abillar-se amb peces de roba –que li han contat– que no li pertanyen.
Així, per bé que l’obra transmet un rerefons de recerca documental notable, corroborable en altres novel·les i llibres de fotografies de Sellés mateix i que mitologitzen la Diània, la clau desllorigadora del pacte ficcional amb el lector hodiern remet no tant als continguts atestats com a la descodificació de l’al·legoria: amb tota certesa, la consideració ponderada del Conqueridor o d’al-Azraq no té a veure a connotar-los com a tirans o herois sinó amb matisos complexos i difícils de traslladar a la nostra actualitat si partim de pressupòsits estrictament historiogràfics, però la memòria –les memòries, en veritat– juga en un altre reialme, el de les narracions que ens permeten d’autoconcebre’ns. Així, més enllà de constatar que, a fi de comptes, estem davant d’interpretacions artístiques, pareix benvinguda la incorporació del relat dels musulmans derrotats a la nostra identitat com a valencians, operació que permet confrontar el discurs acrític que ens ha pervingut amb les arestes del sofriment dels qui foren desventurats. Sens dubte, el maniqueisme hi és latent, ja que aquest tipus d’enfocament comporta esvair la caracterització dels enemics –en aquest cas, els cristians–, però no pareix particularment greu quan ja se’n disposa d’un corpus profús de referències culturals hagiogràfiques.
A mitjan camí entre la memòria recreada i el diari intimista, Olmo i Sellés, aquell per mitjà d’un dibuix figuratiu esbossat amb colors ocres i difuminats que apel·len a la melancolia, aquest a través d’una prosa de rerefons desconsolat però de ritme seré i pausat, plantegen una narració sentimental que col·loca els contorns humans dels protagonistes en un primer pla, mentre que el marc històric, per bé que referenciat prolixament, serveix d’eina contextualitzadora a l’objectiu essencial de la caracterització dels personatges. Des dels records d’infantesa a l’estiu del 1229 a Perputxent fins a la desfeta final d’al-Azraq el 1276 a Alcoi, després de 18 anys d’exili a Granada, assistim a un relat que posa el focus sobre el sentit comunitari i la dependència de les arrels per a tirar avant: l’amor per la terra on es naix i creix, no en tant que patriotisme barat i, de més a més, anacrònic, sinó com a tòtem ancestral i místic, fonamentat en l’estima al paisatge, així com als fruits i la flora que el modelen.
la força atàvica del territori en favor de la configuració identitària. Així, la Muntanya, aquella Ŷibāl Balansiya que abraçava les senderes compreses entre la serra de Mariola i la Mediterrània, s’encarna en les vinyetes com un personatge més
Com suggereixen els efectes corprenedors d’aquella tija de timó que el Blau olora i tasta per a (re)conéixer-se, l’obra reïx a plasmar la força atàvica del territori en favor de la configuració identitària. Així, la Muntanya, aquella Ŷibāl Balansiya que abraçava les senderes compreses entre la serra de Mariola i la Mediterrània, s’encarna en les vinyetes com un personatge més, fins i tot potser com a personatge principal gràcies a un disseny de pàgina mutable que atorga profunditat de camp, des de la pàgina-vinyeta fins a la retícula clàssica de 3×3, passant per les combinacions d’horitzontalitat i verticalitat per a equilibrar l’estatisme i l’austeritat del grafisme –no hi ha, per exemple, onomatopeies, ni a penes línies cinètiques. D’aquesta manera, el ritme morós de la prosa, basat en el jo narratiu d’Abú al-Qasim ben Hilal, mestre d’obres esdevingut conseller personal d’al-Azraq, respira tot emprant les panoràmiques paisatgístiques mudes com a contrast a la retòrica alambinada de cartel·les i bafarades emmarcades en nombrosos primers plans.
De tot plegat, en definitiva, en brolla una proposta de narrativa gràfica que invoca la integració del llenguatge de la historieta i de la literatura que, de ben cert, serà del gust d’un receptor força transversal, tant d’edat com d’interessos temàtics i d’experiència intermedial. Una proposta, de més a més, que, en complement a les virtuts ja exposades, aconsegueix de no caure en un dramatisme impostat via la remissió a la relació entre al-Azraq i aquest Abú al-Qasim, el flux de pensament intern del qual aporta al lector un cant d’amistat commovedor que, en última instància, desvia el focus del fet històric a l’esfera de la intimitat.
