Manel Naher és una xicota que treballa en un llibreria i sembla que fa una vida normal. En principi tot pareix d’una gran quotidianitat, però no res més lluny de la realitat. Descobreix que hi ha una famosa cantant que porta el seu mateix nom i cognom, això provoca que perille la seua existència perquè en aquest univers distòpic on viu, si ningú pensa en tu, desapareixes, deixes d’existir del tot. Un horitzó complicat i angoixant per als ciutadans ja que el seu únic interés és ser esmentats o que algú pense en tu. La necessitat permanent que et recorden o que algú pronuncie el teu nom. Aquest és en síntesi l’argument d’El gran buit, de Léa Murawiec, però és molt més des d’un punt de vista de la història que conta, com des d’un punt de vista de la tècnica utilitzada en les vinyetes. En el fons s’hi tracta d’una ficció amb trets característics que barreja assaig filosòfic i una bona dosi de crítica de la societat actual. En alguns moments és una visió hiperbòlica dels temps en el quals vivim, però en altres, sense cap remei possible, ja ho tenim a la cantonada. Una reflexió sobre el culte a l’ego i una advertència a tota mena de perills quan la individualitat s’ofega o desapareix sota la massa.
Murawiec, aquesta jove dibuixant, autora i editora de còmics que s’acaba d’estrenar amb l’obra gràfica El gran buit, amb una gran acollida, tant de crítica com de recepció lectora, Premi del Públic al Festival Internacional de la Bande Dessinée d’Angoulême 2022. Va obtenir una beca d’estudis l’octubre de 2019 per fer una residència a la Maison des auteurs d’un any, durant el qual va treballar en el seu projecte Le Grand Vide, que s’ha convertit en el seu gran èxit. L’any 2013, mentre encara era estudiant a Estienne, va començar a publicar al fanzine Flǔtiste, editat per un grup d’estudiants de l’École nationale supérieure des arts appliqués et des métiers d’art, cada número del qual es basa en una limitació narrativa. Després d’unes quantes publicacions, va esdevenir editora del projecte col·lectiu que us recomanem per la seua originalitat. Així mateix, va gaudir d’una beca Erasmus per una estada a Xangai, que la va marcar en la manera de contemplar el món i amb una metamorfosi profunda en el seu estil gràfic.
En una entrevista que li fa Clara Asín, la il·lustradora apunta contundent: “Donar massa importància a la presència en les xarxes socials és un risc perquè obeeixen a uns ritmes imposats per multinacionals”. És una de les possible branques temàtiques que suggereix aquesta novel·la gràfica, tanmateix, no l’única i precisament no la més interessant.
En El gran buit ens esbossa un món ben hostil i difícil d’assumir per la pressió que provoca allò que s’ha estipulat com la “Presència de les persones”, si ningú no diu el teu nom o pensa en tu, mors sense remei. En alguns moments ens recorda la pel·lícula The Lobser, de Yorgos Lanthimos, o algunes ficcions de Bioy Casares i, fins i tot, Kafka per les concomitàncies que s’hi produeixen en bastants de les escenes.
A nivell tècnic, Murawiec utilitza en el còmic tres colors d’una manera molt desimbolta i ben prenyada de significat. Tots tres colors sempre presents a l’espai exterior: la metròpoli angoixant. Una ciutat amb unes perspectives dinàmiques vistes des d’una gran diversitat d’òptiques, ja siga del punt més alt dels gratacels o des de la mirada a peu de carrer. En els interiors sols un color, llevat de la part final on s’hi introdueix, o millor dit, on s’escapa a El gran buit.
La dibuixant brandeix amb la paginació un gran bagatge de recursos, així no numera les pàgines fins a la dèsset com una espècie de preàmbul a la història, encara que forma part com una peça necessària del trencaclosques de l’argument. O quan en una sola vinyeta de dues pàgines senceres de la perspectiva de la metròpoli infinita vista des d’un plànol zenital recull una mirada que inquieta. No cal que ens preguntem qui mira.
Juga magistralment en les il·lustracions amb tota mena de plans, enquadres i focalitzacions, però on es llueix per damunt de tot, és en els picats, els plànols zenitals o els contrapicats, on els trau punta amb una suggeridora càrrega simbòlica de la solitud o del neguit més insuportables. En aquestes perspectives sols mirem edificis infinits amb tot tipus de rètols de noms de persones. És l’única publicitat que hi existeix: noms i cognoms en neó allà on la mirada arribe. Un horitzó impossible farcit de gratacels, rètols de neó, finestres o scalextrics que devoren la vida. Almenys d’aquells animalons kafkians que habiten aquell indret.
Caldria comentar que Léa Murawiec dibuixa amb tinta xinesa per no perdre el vincle amb el gest i el paper. Una qüestió gens fútil. Prenen nota que ha estat una de les grans sorpreses per qualitat dins de la narrativa gràfica del poc que portem de l’any 2023. Un desplegament gràfic ben original que ens arriba de la veïna França de la mà de Finestres.
