Desembre de 2025. Tenia pendent la compra dels regals de Nadal i Reis. Habitualment, llibres, joguines i “coses útils”, com diuen els pragmàtics. Pensava de regalar un clàssic contemporani de les nostres lletres a un parell de persones que m’estime, bones lectores.
La vaig buscar per llibreries i per pàgines web comercials per comprar-la i regalar-la: estava desapareguda i, fins i tot, en venda com a “llibre de vell i de segona mà”.
En alguna conversa amb elles va eixir un títol que està de moda, La península de las casas vacías, de David Uclés, un jove escriptor que ha sorprés amb “la novel·la definitiva sobre la Guerra Civil” —la Guerra d’Espanya—, segons lloa hiperbòlicament un dels eslògans que certa crítica a sou ha llançat als quatre vents. Em vaig comprometre, com a bon lector sempre interessat per aquestes temàtiques narratives, a llegir-la i els vaig llançar la pregunta, jo no perd mai el temps: Supose que coneixeu el Cicle de Cassana, d’Enric Valor?
Els sona Valor, l’escola i l’institut, les rondalles: “Cassana, ah sí, un nom literari que oculta el nom d’una ciutat…”. Se’m acudir dir-los que, efectivament, aquella fantàpolis —Cassana— dona nom a una trilogia on dos de les tres obres, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó, giren entorn a la Guerra d’Espanya, que Temps de batuda es va escriure fa quasi mig segle i l’altra, trenta-cinc anys. Totes dues narren com va ser viscuda al País Valencià des dels inicis al final.
Els vaig explicar que el conjunt de la trilogia, però especialment Temps de batuda, radiografia literàriament com les reaccions personals i col·lectives de la defensa a sang i foc d’uns privilegis ancestrals i d’un ordre social injust i cruel, va desencadenar una guerra cruenta liderada per uns ambiciosos assassins, que formaven part de l’Ejército Español, que s’alçaren contra l’ordre legítimament democràtic de la II República.
Tot i que en un país com el nostre certes disfuncions culturals, ai, constitueixen la normalitat, malauradament. No és una sorpresa, sol passar.
De fet, Valor, volia posar-li per títol Diàlegs de guerra i revolució perquè conté moltes converses on “cadascú dona la seua opinió sobre la revolució”, tal i com va explicar el mateix escriptor en una entrevista que li feu Tomàs Llopis el 1985 i que ha estat reeditada el 2025 en la revista L’Aiguadolç.
Els vaig explicar que en condicions socioculturals normals, aquesta obra s’hauria d’haver llegit com un clàssic contemporani de les nostre lletres en les darreres dècades i en l’actualitat i que, per uns motius o per altres, no ha tingut aquesta raonable i desitjada normalitat receptora. I vaig afegir que Temps de batuda, que jo vaig llegir per primera vegada iniciant-se la dècada dels vuitanta, i a la qual he retornat diverses vegades des de llavors, és la millor metàfora narrativa d’aquells versos del Raimon, “A l’any quaranta, quan jo vaig nàixer, / jo crec que tots, tots havíem perdut”.
La conclusió és inequívoca, cal seguir llegint Temps de batuda, malgrat que certa crítica entre oportuna i oportunista l’ha volgut aparcar com una novel·la caduca en termes estilístics i temàtics des que va nàixer, pràcticament, cosa tan injusta com falsa.
Que “si hagués de recomanar algun títol de l’obra narrativa d’Enric Valor, no dubtaria a triar-ne […] Temps de batuda. […] La segona novel·la de la trilogia de Cassana, [perquè] és la millor de les tres, i segurament la millor novel·la de Valor”.
Total que, al desembre, la vaig buscar per llibreries i per pàgines web comercials per comprar-la i regalar-la: estava desapareguda i, fins i tot, en venda com a “llibre de vell i de segona mà”. És a dir, descatalogada. Inexplicable. Tot i que en un país com el nostre certes disfuncions culturals, ai, constitueixen la normalitat, malauradament. No és una sorpresa, sol passar.
I ho direm clar i ras, Temps de batuda és un clar exemple de novel·la clàssica de la Literatura Catalana nascuda de la ploma d’un valencià, des del País Valencià, amb argument i geografia localitzats al migjorn de les nostres terres i amb la pàtina paradigmàtica de la universalitat. Cal llegir-la focalitzant-la en dos nivells: la dialèctica individual de personatge i la dialèctica de la societat que retrata, tot perfectament relligat pel debat ideològic dels protagonistes en un entorn temporal i espacial que creen l’escenari adequat per als esdeveniments, pensaments i sentiments que s’hi desenvolupen.
Potser, per això, Enric Iborra, un reputat crític, escrivia en La veu dels llibres que “si hagués de recomanar algun títol de l’obra narrativa d’Enric Valor, no dubtaria a triar-ne […] Temps de batuda. […] La segona novel·la de la trilogia de Cassana, [perquè] és la millor de les tres, i segurament la millor novel·la de Valor”.
Reconstrueix un món oblidat —al qual tornem amb la imprescindible “Memòria històrica”, que els de sempre malden per soterrar de nou a les cunetes de l’oblit—; que ens parla d’un antiheroi desclassat que s’afanya en perpetu debat interior i exterior per afermar la seua consciència
Cap lector o lectora arreu de la nostra geografia literària no pot negligir la lectura d’aquesta novel·la que dia a dia s’actualitza, que estableix una fita estilística pel que fa a llenguatge emprat absolutament vigent; que (ens) reconstrueix un món oblidat —al qual tornem amb la imprescindible “Memòria històrica”, que els de sempre malden per soterrar de nou a les cunetes de l’oblit—; que ens parla d’un antiheroi desclassat que s’afanya en perpetu debat interior i exterior per afermar la seua consciència entre les contradiccions de les tradicions seculars, l’ordre democràtic establit, els crims feixistes i les violentes reaccions de venjança desfermades; que ens fa viure l’agre de la terra, del paisatge —sempre admirablement tracta per la ploma de Valor—, del món agrari estantís, i aparentment paradisíac, emmirallat polièdricament en la contrarevolució reaccionària de privilegiats, feixistes i ultracatòlics; la revolució violenta dels desheretats o la reforma social inajornable sota l’aixopluc dels valors republicans de justícia, ordre i modernitat, amerats d’ideologia marxista i anarquista, tan difícils de dur a terme en temps convulsos i en un entorn que enfonsava les seues arrels ideològiques en formes de vida quasi feudals.
Acostar-se a Temps de batuda, com a lectura —iniciàtica, lectura de maduresa o relectura, aquella que paga la pena segons Joan Fuster— hauria de percebre’s com un deure civil, entre ètic i estètic, en aquest segon quart de segle que ara mateix s’enceta; un deure cultural, literari, per tant, construït amb els millors estímuls lectors de la Literatura Universal.
No ho exagere, el mestre Valor m’ho va prohibir amb amabilitat i modèstia fa ja algunes dècades, parle del novel·lista rigorós i autoexigent que teclejava pacientment allà al piset del carrer Martínez Aloy, de València, fidel a les formes expressives del seu temps que ens llegà una obra narrativa imprescindible per a entendre el nostre segle XX: el senyor Enric Valor i Vives, un narrador clàssic contemporani imprescindible.
