Alguns lectors deuen conèixer aquests versos sense firma per obrir Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater. L’epitafi el va escriure Jill Jarrell, la seva exdona, que va morir aquest passat 17 d’abril. D’ella se’n sap més aviat poc, es va canviar el nom i va conservar una discreció severa que la va portar fins als marges del text i de l’oblit, almenys pel que fa a Catalunya. Amb el boom ferraterià del centenari-cinquantenari, a la revista Un fres de móres negres i la biografia recentment editada de Ferrater, es desvetlla l’altre nom emprat per la poeta. Qui la cerqui ha de preguntar per Janet Rodney. Però ja fa més d’una dècada que Enric Juste la va trobar a través de Carmen Balcells i la introduí al documental sobre Ferrater.
Jarrell treballava a l’agència d’una jove Carme Balcells, traduïa i interpretava. Tenia vint-i-dos anys quan va conèixer Ferrater a la Fira del Llibre de Frankfurt del 1963.
Va néixer el 1941 a Washington i va passar la seva infantesa entre Europa, Taiwan, les Filipines i els Estats Units. Es va criar, per tant, en ambients diversos que li van permetre l’aprenentatge i l’accés a diverses llengües i literatures. Jarrell treballava a l’agència d’una jove Carme Balcells, traduïa i interpretava. Tenia vint-i-dos anys quan va conèixer Ferrater a la Fira del Llibre de Frankfurt del 1963. Ell treballava a la indústria editorial, feia informes de lectura, entrevistes, traduccions… Estava establert a Reinbeck, Alemanya, freqüentava Hamburg. Tot just havia publicat el seu segon poemari, Menja’t una cama i tenia en reserva els poemes de la decadència de la seva relació amb Helena Valentí, poeta i traductora catalana. Aquests servirien per al tercer i últim dels llibres.
Poc després d’aquella primera trobada, Gabriel va fer arribar a Jill una traducció –de fet, amb tres variants– del seu poema “A l’inrevés”, també de “By Natural Piety” i “Les mosques d’octubre”. Allà va començar un diàleg entre dues ànimes solitàries que es van entrecreuar i que, mentre s’allunyaven per viatges, no s’acabaven de deixar anar. Parlaren primer en castellà, a ell no l’acabava de convèncer, canviaren al francès. La correspondència, però, era en anglès. S’espaiaven les respostes així que començaren a enviar-se telegrames, mai trucades. Les pauses no constaven en el seu lèxic, només la paraula LOVE. Jarrell li escrivia el dia 16 de març:
“FOUND FIVE THOUSAND IN THE ROMANTIC IMAGE LOVE SISTER HERE AND HAPPY ABOUT US LOVE PIGEONS LOVE AVE CONTRACT AND KEYS TO FLAT NOW LOVE HEMINGWAY A BORE HIMSELF LOVE DON’T SMOKE IN BED LOVE LOVE”.
“N’HE TROBAT CINC MIL A LA IMATGE ROMÀNTICA AMOR GERMANA AQUÍ I FELIÇ PER NOSALTRES AMOR COLOMS AVDA CONTRACTE I CLAUS DEL PIS ARA AMOR HEMINGWAY UN ROTLLO TOT ELL AMOR NO FUMIS AL LLIT AMOR AMOR.”
Es van trobar a Barcelona, van viure al carrer Saragossa. Es casaren l’any següent a Gibraltar –per acotar la burocràcia excessiva en cas d’un hipotètic –o previst– divorci. Fou un inici esplendorós per a la parella, els dies eren apassionats. Al cap d’un temps es van traslladar a Sant Cugat. Les responsabilitats i la distància, la insatisfacció del poeta a l’editorial Seix Barral… Tot plegat els va allunyar i Ferrater va recaure lentament en un alcoholisme que el duria fins a la cirrosi. El novembre del 1966 es van separar, ella va marxar a Madrid i ell va tornar a Reus una temporada breu. El retrobament fou el 69 per firmar els papers del divorci. Al 72 l’americana s’assabentà del suïcidi i després d’acomiadar-se de tots els seus propers va marxar definitivament als Estats Units. Escriuria el 1974 un plany per Ferrater, que duria per títol Chameleon’s Cadmium–traduït al català per Martí Junceda.
Gabriel va fer arribar a Jill una traducció –de fet, amb tres variants– del seu poema “A l’inrevés”, també de “By Natural Piety” i “Les mosques d’octubre”. Allà va començar un diàleg entre dues ànimes solitàries que es van entrecreuar i que, mentre s’allunyaven per viatges, no s’acabaven de deixar anar.
El caire fragmentari i agramatical dels telegrames és seductor per la llum que aporta a com devia ser la seva relació. D’ella se’n llegeix una correspondència lúcida amb el poeta. Els telegrames es mesuren com versos. Ella deia el 17 de març: “MISS YOU LIKE A TIGER”. El poema d’obertura es llegeix igual d’esmolat. Amb un dolor calculat en la mudesa, ofereix una finestra d’introspecció al retret. Es pot especular una relació d’enyor mutu i del saber l’altre perdut abans de temps. I les paraules es filtraven i s’acumulaven amb floridura. Amb el format apte per una nota de nevera i l’estil agre d’un final sense epíleg, Jarrell culmina la relació. Sense dir més del que ella considerava que calia però deixant un neguit afamat.
Jarrell traduïa a Borges mentre es cartejava amb Ferrater, a l’inici de la relació. I, entre totes les lliçons de l’argentí, es troba la de mai menysprear l’autor –així com ell prova de no tractar amb condescendència el lector. Això requereix una atenció absoluta, no únicament al text, sinó també en la vastedat que és el paratext. En Ferrater és fonamental adonar-se’n, ja que la seva matèria d’escriptura era la memòria de les lectures. No hi ha una separació concreta en què marqui entre gaires cometes ni cursives les citacions d’altres, són integrades de manera orgànica en el seu cos i corpus. Potser per això no puc evitar preguntar-me per Jill, que esborra petjades, fa i refà la vida sense deixar rastres. Per especular un podria voler creure que va escriure i no ho va dir a ningú, potser ho va esborrar tot.
Després del divorci no firmà més sota Jill Jarrell. Es féu fonedissa, com deia Juste. Retornà al nom que havia pres de la mare, Janet, al cognom del pare, Rodney i hi afegí el cognom del darrer marit, Tarn. Nathaniel Tarn també era poeta, il·lustrà el plany per a Gabriel Ferrater. Es van casar el 1983. Ella va fundar la seva pròpia impremta, The Weaselsleeves Press, l’any 1987. Amb Tarn col·laboraren en projectes com ara Alashka i passaren la resta de les seves vides junts. Morí el 26 de juny d’aquest any, amb només un parell de mesos de diferència amb la seva dona.
Janet Rodney escrigué des dels anys 70, tal vegada la presència d’una figura estable com la de Tarn l’ajudà a verbalitzar el seu dolor. Es té constància de la selecció de la seva poesia Terminal Colors: Selected Poems 1974-2005 (2006) i del poemari Moon on an Oarblade Rowing (2005), llibres sense existències disponibles a les distribuïdores –fenomen usual quan es tracta de poesia. El silenci és sorollós. Les poques edicions de Valentí i les contades ratlles dedicades a Jarrell. Com és que després de més de vint anys de les primeres publicacions, d’innombrables dies, costa tant parlar de certes dones? Janet no ho va posar gens fàcil, això és cert, però l’interès editorial ha estat passiu. Com parlar d’allò que no s’ha dit i s’ha preservat en silenci? Com es pot fer crítica d’un text que és per ara hipotètic? Si bé no es coneixen escrits dels anys 60 sí que hi ha registre editat, com comentava, a partir dels anys 70.
El novembre del 1966 es van separar, ella va marxar a Madrid i ell va tornar a Reus una temporada breu. El retrobament fou el 69 per firmar els papers del divorci. Al 72 l’americana s’assabentà del suïcidi i després d’acomiadar-se de tots els seus propers va marxar definitivament als Estats Units. Escriuria el 1974 un plany per Ferrater, que duria per títol Chameleon’s Cadmium –traduït al català per Martí Junceda.
Els llibres es parlen entre ells, la lectura condueix a lectura i els poemes es superposen. Ferrater, ens obre les portes a Jarrell; un personatge que desperta la curiositat perquè va vèncer la por a l’oblit, potser mai en va tenir. És un enigma, un enfant terrible. Va fer un proemi mordaç a Ferrater, molt més del que qualsevol crític ha gosat mai –incloent Tosquelles– i el reusenc no li deixa més que cursiva. Janet s’elideix de l’estampa ferrateriana del plàstic, asfíxia i alcoholisme però no és inclosa tampoc a la de crítica, lectura i lucidesa que van impulsar-lo cap a l’erudició.
El problema principal que sorgeix al parlar del seu silenci és que ens topem amb els marges de la paraula de Ferrater. Cal fer flexible aquest espai retrobant els textos que ens manquen per parlar-ne. No pas per morbositat biogràfica o justícia de gènere, sinó pel simple fet que la matèria que es coneix d’ella és de bona qualitat. Cal agrair a Balcells, Enric Juste, Jordi Amat –autor de la biografia de Ferrater, la font dels telegrames– i Andrea Tarn –la fillastra de Janet– la informació aportada.
Tanmateix no n’hi ha prou de fer una recopilació historicista quan l’objecte d’estudi és la literatura. La idea holística d’una escriptora –si és que és possible– s’ha de conformar a partir dels seus textos i de la crítica entorn d’aquests. L’escàndol és un pretext que atrau i que inevitablement condiciona la lectura. És evident que l’experiència lectora des del grau zero és un fenomen utòpic, i és cert que la lectura parteix del prejudici –o la ressenya. Tot i així que una escriptora hagi deixat un epígraf semblant a la literatura catalana i no se l’hagi traduïda em sembla de mal gust. Més val deixar per dir de la vida de Jarrell i dels seus matrimonis, més ens valen una edició curada i un estudi crític. Fins aleshores només podem fer que plànyer la mort de Jill Jarrell.
