Explicar les vides oblidades, o bé obviades, dels immigrants que buscaven refugi a la Unió Europea i en lloc d’això varen trobar rebuig. Blanco viatja a les tombes que es troben entre la frontera de Polònia i Bielorússia.
A les tombes anònimes de Polònia s’hi inscriuen dues enes: “N.N.”. Indiquen que no es coneix el nom d’aquell que hi jeu enterrat… Les dues enes com dos peus de neu que s’encarreguen de cobrir les petjades i els rastres que ha deixat una vida sencera. Tanmateix les enes han reverberverat al Teatre La Gleva des del 14 fins al 25 de maig. Paula Blanco Barnés –la dramaturga i actriu– exposa un conflicte que travessa la individualitat sense obviar-la gens en absolut en la seva representació.
L’autora parteix d’un projecte de recerca propi que tenia com a intenció principal explicar les vides oblidades, o bé obviades, dels immigrants que buscaven refugi a la Unió Europea i en lloc d’això hi varen trobar rebuig. Blanco viatja a les tombes que es troben entre la frontera de Polònia i Bielorússia per tal de conferir un homenatge i cloenda als morts sense identificar. Entrevista, grava, i sobretot relata.
Chawa, que ha fugit de les guerres de Txetxènia; Zala, la primera dona policia de l’Afganistan, amenaçada de mort pel seu pare; i l’Olena, ucraïnesa del Donbass que deixa de trobar sentit al camí artístic i opta per unir-se a l’exèrcit ucraïnès.
L’autora exerceix un desplaçament de la pròpia persona en el relat. Cedeix la centralitat de la seva història a tres vides diferents que han estat empeses a la perifèria. Aquestes tres veus ens guiaran als límits del nostre jardí que és Europa. Chawa, que ha fugit de les guerres de Txetxènia; Zala, la primera dona policia de l’Afganistan, amenaçada de mort pel seu pare; i l’Olena, ucraïnesa del Donbass que deixa de trobar sentit al camí artístic i opta per unir-se a l’exèrcit ucraïnès deixant via lliure a la seva ira. Totes tres són encarnades per una mateixa actriu, Susanna Barranco.
La força centrífuga de l’autora es somatitza en l’escenografia –Pol Roig Valldosera–i en el moviment en l’espai. Trobem un mapa canviant construït amb fustes i peces pròpies dels jocs de construcció infantils representant un mapa que ocupa la centralitat dels personatges. Les dues actrius Blanco i Barranco es desplacen per la seva perifèria. Amb cada mort encenen una llumeneta que deixen a la frontera del fons de l’escenari. Trobem a més a més recursos audiovisuals, testimonis en format d’entrevistes i gravacions que es manifesten al llarg de la representació.
Amb cada mort encenen una llumeneta que deixen a la frontera del fons de l’escenari. Trobem a més a més recursos audiovisuals, testimonis en format d’entrevistes i gravacions que es manifesten al llarg de la representació.
La dramaturga i el director –Martí Torras Mayneris– duen a terme una pràctica d’allò més delicada: teixir un fil narratiu que preservi la fidelitat històrica. Blanco no fa autoficció, no parla d’ella ni de la seva pròpia experiència. Si deixem de banda el fet que la subjectivitat és ineludible quan es parla, podríem pensar aquesta peça com una performance periodística.
No és paròdica, és cert que es troben gests còmics en la seva representació, però principalment el que hi trobem darrere és una intenció absolutament divulgativa. Barranco cedeix el seu cos com a refugi d’aquestes tres històries, perquè com a mínim aquestes vides es transfereixin com a extractes que van de veu en veu.
Blanco no fa autoficció, no parla d’ella ni de la seva pròpia experiència. Si deixem de banda el fet de que la subjectivitat és ineludible quan es parla, podríem pensar aquesta peça com una performance periodística.
El projecte de Paula Blanco resulta absolutament imprescindible en l’època en què ens trobem. Demostra la difusió dels límits entre els conceptes d’orient i occident, la violència i la crueltat que comporten la domesticació d’una terra. “La selva sempre envaeix el jardí”… El jardí com a imatge al·legòrica d’Europa ja no es presenta des d’una òptica de denigració vers l’exterior de les seves fronteres.
La denigració és intrínseca al jardí, la seva clausura i l’intent evasiu de redirecció de la vegetació, de l’orientació de la mirada s’explicita. La selva ha estat sempre dins del jardí. El civisme ha estat sempre cruel, puix que aquest s’ha erigit damunt la dominació de tot aquell que s’identificava com a mínimament dissident. Blanco excava la neu del jardí i deixa veure els noms oblidats i abolits.
