Dijous 20 de febrer Lucía de Greco presentava a la Fundació Brossa la posada en escena de Mata’m psicosi, un text de Lola Miquel performat per Alba Pujol i adaptat per Albert Roig.
Els nou monòlegs de Lola Miquel s’entrellacen a la perfecció com un de sol, en una mateixa actriu que transmuta la veu –a través d’un vestuari excepcionalment versàtil.
Entre els assistents s’hi mig dissimulen periodistes, es distingeix algun poeta també, i, evidentment els estudiants de literatura, teatre i altres disciplines de les belles arts que saben que sempre resulta interessant fer acte de presència el dia d’estrena. Quan encara som al bar, abans de veure l’obra, em topo amb l’autora.
Sempre és un xoc interessant que convisquin autor i obra en una mateixa sala. I jo duia descaradament l’obra al costat de la copa i dels fruits secs amb què l’esperava. Li pregunto que com prefereix que m’hi refereixi, “Dolors o Lola?”.
“Lola, Lola, des que em vaig canviar el nom –em diu– no m’han passat més que desgràcies.” Una declaració prou interessant, que em fa pensar una estona molt curta, el que dura baixar les escales per només un pis i arribar a temps al lloc assignat.
El treball corporal d’Alba Pujol és visceral, tal com el d’una eruga que segrega seda, com el d’un xai recentment esquilat que enyora la llana.
Els nou monòlegs de Lola Miquel s’entrellacen a la perfecció com un de sol, en una mateixa actriu que transmuta la veu –a través d’un vestuari excepcionalment versàtil (Chloe Cambell)–, ella fa i desfà mentre l’espai oprimeix. El treball corporal d’Alba Pujol és visceral, tal com el d’una eruga que segrega seda, com el d’un xai recentment esquilat que enyora la llana.
L’exigent atenció al cos no és pas anecdòtica, trobem darrere del treball de moviment Lorena Noga, guanyadora del Premio Nacional de Danza del 2024. A més a més, aquest darrer any la directora ja havia treballat amb la companyia de la ballarina Vero Cendoya en el projecte que va estrenar al Mercat de les Flors, Cicatrius.
Mata’m psicosi és un viatge indispensable, sumeix la consciència en una divagació violenta. Lola Miquel planteja amb la seva obra la possibilitat de la metempsicosi, de transmigrar elements i escapar la identitat.
Un contenidor metàl·lic –d’ideació de Cube.bz– constreny la intèrpret, nosaltres, espectadores, ens adonem que el teló, fet de tires de plàstic transparent, no s’ha alçat. Que l’inici s’ha marcat amb la llum; una llum freda com la d’una clínica, com la d’un hotel modern amb massa pisos, com la d’un escorxador, com les d’un tren o un cotxe abans d’envestir un gos o un ciclista…
Som nosaltres les captives rere aquest teló de plàstic? Som nosaltres totes les veus latents per les quals podria haver transitat el monòleg? Som totes nosaltres un contínuum, una mateixa entitat articulada pel canvi?
¿Tu i la contigua de setena fila us trobeu igualment immerses en el joc a l’escena, quina diferència hi ha entre tu i l’espectadora que seu al teu costat? El temps es doblega, la proposta dramatúrgica redistribueix els estadis del monòleg: s’inicia l’espectacle metamòrfic amb la visió del cos mig nu de la mare i culmina amb el primer dels monòlegs.
Com els òrfics i pitagòrics haurien cregut, l’autora presenta una cosmovisió on elements d’un mort es reencarnen en el fetus en el moment en què esdevé nounat. Res és propi.
Mata’m psicosi és un viatge indispensable, sumeix la consciència en una divagació violenta. Lola Miquel planteja amb la seva obra la possibilitat de la metempsicosi, de transmigrar elements i escapar la identitat. És la disposició impalpable de desprendre’s i transcórrer cap al desconegut, és desdoblament, dissociació entre cos, ment i ànima.
Com els òrfics i pitagòrics haurien cregut, l’autora presenta una cosmovisió on elements d’un mort es reencarnen en el fetus en el moment en què esdevé nounat. Res és propi i la concepció del temps podria arribar a considerar-se un constructe en aquest recorregut cíclic.
Al llarg d’aquest procés es mata múltiples vegades i és que “la mort pot ser una solució”. Dolors esdevé díctica, per anomenar-se s’assenyala com un nen assenyala els pares abans de parlar: lo, la. Com una mare drogada assenyala els fills, perquè els noms ja els ha oblidat. La filla que absorbeix la identitat del germà que no va arribar mai a néixer, també en ella hi habita ell: Dolors fa una síntesi de l’erràtica de la seva psique, ens deixa ben clar que ella es diu Lola.
