Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825-Barcelona, 1897) és una de les figures més fascinants de les lletres catalanes del segle XIX. La seva peripècia vital va estar marcada per la seva condició de xueta o, més exactament, per l’ambient hostil i opressiu que hi havia a Mallorca contra els descendents dels jueus conversos, que el va menar, el 1944, a embarcar-se cap a Barcelona, on va instal·lar-se de per vida.
El 1854 va ser nomenat bibliotecari supernumerari de l’esmentada biblioteca i el 1856, segon bibliotecari. Va ocupar també el càrrec de bibliotecari primer de la Universitat de València entre el 1858 i el 1861.
Una vegada llicenciat en Dret, va decidir no seguir la pràctica de l’advocacia i va entrar a fer feina a la Biblioteca Pública de Barcelona. La seva carrera professional va estar sempre lligada a aquest àmbit: el 1854 va ser nomenat bibliotecari supernumerari de l’esmentada biblioteca i el 1856, segon bibliotecari. Va ocupar també el càrrec de bibliotecari primer de la Universitat de València entre el 1858 i el 1861, any en què va tornar a Barcelona, on va ser bibliotecari en cap de la Biblioteca Provincial, fins al 1892, any en què es va jubilar.
El 1908 la Diputació de Barcelona en va comprar la biblioteca particular al seu fill Àngel, una adquisició que va suposar l’origen de la Biblioteca de Catalunya.
El fris de l’armari llibreria de fusta de noguer i d’estil neorenaixentitsta que guardava els volums més preuats de la seva col·lecció duu la inscripció “Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor”, que és també el lema del superlibris que figura en molts dels seus volums. Es tracta tant d’una declaració que sintetitza molt bé el pensament d’Aguiló com del principi rector que va guiar-ne la tasca intel·lectual i que explica els múltiples interessos a què va esmerçar temps i esforços.
Establir un model de llengua, que segons ell s’havia de nodrir tant de la llengua dels clàssics medievals com de les diverses varietats dialectals de la llengua viva del seu moment.
Una part significativa de la tasca erudita d’Aguiló va ser la que va dedicar a l’estudi i l’edició d’antics manuscrits catalans i d’alguns dels clàssics preeminents de la literatura catalana medieval. El 1860 la Biblioteca Nacional el va premiar per l’obra Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, que no va publicar-se, però, fins al 1923 i de la qual hi ha una edició facsímil publicada el 1977 (Barcelona: Curial).
El 1873 va iniciar la col·lecció Biblioteca Catalana, en què ell mateix va editar —o va encarregar editar— i publicar obres cabdals com ara el Recull de eximplis e miracles, gestes e faules e altres ligendes ordenades per A-B-C; la Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim rey En Jacme Primer; el Libre de fets d’armes de Catalunya, de Bernat Boades; el Libre del valeros e strenu caualler Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell; el Libre apellat Felix de les marauelles del mon, de Ramon Llull, a càrrec de Jeroni Rosselló; el Gènesi de scriptura, que va preparar Miquel Victorià Amer, o el Libre de consolacio de philolsophia, de Boeci, que va preparar Bartomeu Muntaner.
Fora d’aquesta col·lecció, Aguiló va preparar també l’edició del Libre del orde de Cavayleria, de Ramon Llull; de la Historia de Valter e de la pacient Griselda en la versió de Bernat Metge, i del Cançoner de les obretes en nostra lengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI.
“Figura cabdal a qui tots havem de retre homenatge de gratitud i d’admiració il·limitades”, atès que “fou qui cregué fermament en l’esdevenidor de la nostra llengua quan tothom en dubtava”.
Un altre dels interessos centrals en l’activitat intel·lectual d’Aguiló va ser la recerca de literatura oral popular arreu dels Països Catalans, però de manera especial al Principat. Tot i que va iniciar la recollida de cançons i de rondalles quan encara vivia a Mallorca, els anys de màxima activitat en aquesta recerca —en la qual solia esmerçar tot l’agost, que era el seu mes de vacances— varen ser del 1854 al 1864, una dècada en què va dur a terme diversos viatges folklòrics que li varen reportar una quantitat enorme de materials, la immensa majoria dels quals, però, varen romandre inèdits quan va morir i encara ara ho són en molt bona mesura.
L’únic aplec de materials de literatura oral popular que va publicar va ser el Romancer popular de la terra catalana. Cançons feudals cavalleresques, un volum de trenta-tres balades factícies que va aparèixer el 1893. El 1921 Rafael Patxot es va adreçar a l’Orfeó Català per a exposar el projecte de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, el propòsit del qual era
“fer un corpus musical de totes les cançons populars nostres: les que ja són publicades; les moltes que hi ha recollides, emperò romanen inèdites; les que encara ignorem, per mor de que vaguen esquerpes per les nostres contrades, on caldrà sobtar-les.”
Una de les col·leccions de cançons recollides però inèdites que s’hi varen incorporar va ser la de Marià Aguiló. El 1985 Josep Massot i Muntaner en va publicar un únic volum de Cançonetes mallorquines (Barcelona: Barcino) i el 2008 jo mateix en vaig publicar El rondallari Aguiló (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat), en què vaig transcriure, editar, catalogar i estudiar el corpus de cent-seixanta-nou versions rondallístiques que Aguiló havia reunit i que també es va incorporar a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Essent com era un dels principals actors i artífexs de la Renaixença, Aguiló va tenir una participació destacada en els Jocs Florals i, com remarca Margalida Tomàs,
“hi dedicà llargues hores i grans esforços per tal d’encaminar des d’aquesta institució el conreu de la literatura i, especialment, per a fixar la base imprescindible d’aquesta literatura, és a dir, la llengua literària.”
L’interès d’Aguiló per establir un model de llengua, que segons ell s’havia de nodrir tant de la llengua dels clàssics medievals com de les diverses varietats dialectals de la llengua viva del seu moment, i les solucions ortogràfiques que va proposar en aquest sentit el varen convertir en un precursor reconegut de Pompeu Fabra, el qual en l’homenatge que el 1925 li va dedicar l’Associació per la Cultura de Mallorca amb motiu del centenari del seu naixement, va qualificar Aguiló de “figura cabdal a qui tots havem de retre homenatge de gratitud i d’admiració il·limitades”, atès que “fou qui cregué fermament en l’esdevenidor de la nostra llengua quan tothom en dubtava” i que va ser el qui en va obrir “l’única via per la qual podíem assolir-ne el ressorgiment.”
Varen ser aquesta solidesa intel·lectual i la robustesa del seu estil les que varen fomentar el seu prestigi i la seva autoritat i les que varen propiciar la influència que va exercir sobre Pompeu Fabra, Antoni M. Alcover, Jacint Verdaguer i molts altres.
Varen ser Fabra mateix i Manuel de Montoliu els qui varen revisar els materials lexicogràfics que durant anys havia recollit Aguiló i els varen publicar el 1915 en vuit volums i sota el títol de Diccionari Aguiló, del qual el 1988 es va fer una edició en quatre volums (Barcelona: Alta Fulla).
Un esment a part mereix la seva poesia, a la qual va dedicar-se fonamentalment durant els anys de joventut. Tot i que al llarg de la seva vida hi va continuar treballant, Aguiló no va arribar a publicar-ne cap recull en forma de llibre, sinó que va ser el seu fill Àngel qui va començar a publicar-ne els volums que son pare havia deixat gairebé enllestits: Llibre de la mort (1898), Records de jovenesa (1900) i Focs follets (1909).
Posteriorment, Francesc Matheu, devers el 1920, en va publicar les Poesies completes en tres volums, que contenen els llibres Esplais de jovenesa, Llibret d’aniversaris, Llibre de la mort, Focs follets, Vària, Embriaguesa i Llibret de Consells.
El 1975 se’n va publicar una Antologia poètica (Palma: Moll) que va preparar i prologar Josep Maria Llompart, el qual remarca en el pròleg que “l’autèntica poesia de Marian Aguiló hem d’anar a cercar-la en el tractament dels temes diguem-ne ‘no compromesos’, concretament en els dos grans temes romàntics: amor i mort”.
El 1990 Joan Mas en va publicar el volum Poemes inicials (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat), que inclou trenta poemes publicats a la premsa mallorquina entre 1843 i 1857. Margalida Tomàs, al seu torn, és la responsable d’una edició modèlica de Focs follets que va aparèixer el 2006 (Tarragona: Arola).
Mereixia, sens dubte, qualque cosa més que no els pocs però molt estimables actes que se li han dedicat enguany amb motiu de la celebració del bicentenari del seu naixement.
Si la condició de xueta en va marcar la peripècia vital, la seva indolència proverbial el seu afany de perfeccionisme, un caràcter dubitatiu i un estat de salut permanentment precari en varen marcar la peripècia intel·lectual i són alguns dels motius que se solen adduir per explicar per què Aguiló no va arribar a dur a bon port les múltiples empreses en què es va embarcar.
Però tot i que en vida no arribàs a publicar el nombre d’obres de producció pròpia que hauria correspost als esforços enormes que va esmerçar en la recerca i l’ordenació de materials, Marià Aguiló va merèixer l’apel·latiu de “Patriarca de la Renaixença”.
Margalida Tomàs, a la “Introducció” al volum Obra en prosa (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat), amb què s’iniciava el 1988 la col·lecció Biblioteca Marian Aguiló, observa amb molta de raó que
“precisament perquè Aguiló escriu molt poc, quan escriu diu moltes coses i, a més, escriu molt bé. Té una llengua […] riquíssima i exposa el seu pensament d’una forma ordenada, sempre amb una tendència a la poesia, però on s’endevinen uns coneixements molt forts dels temes tractats.”
Varen ser aquesta solidesa intel·lectual i la robustesa del seu estil les que varen fomentar el seu prestigi i la seva autoritat i les que varen propiciar la influència que va exercir sobre Pompeu Fabra, Antoni M. Alcover, Jacint Verdaguer i molts altres autors i actors clau en el procés de consolidació del redreçament lingüístic i cultural que es va iniciar a la Renaixença i que va continuar fins a l’inici del la Guerra Civil.
Una personalitat de la talla i de la importància de Marià Aguiló mereixia, sens dubte, qualque cosa més que no els pocs però molt estimables actes que se li han dedicat enguany amb motiu de la celebració del bicentenari del seu naixement.
