Havíem vist Elena Gadel en el paper de Blanca, però és ara Alèxia Pascual qui fa tocar el cel als espectadors amb el seu registre vocal. A Eufòria demostrava gala rere gala el seu talent i versatilitat, és amb el clàssic català que marca l’inici brillant d’una carrera teatral?
El segon dilluns de setembre Dagoll Dagom celebrava el seu cinquantè aniversari a la Gala Catalunya Aixeca el Teló, que aquest any ha tingut lloc al Teatre Auditori de Sant Cugat. La festa continua al Teatre Victòria amb l’estrena d’una nova temporada del seu espectacle estrella Mar i cel. Un musical polifacètic que fa honor al text de Guimerà.
Ja havíem vist Elena Gadel en el paper de Blanca, però és ara Alèxia Pascual qui fa tocar el cel als espectadors amb el seu registre vocal. A Eufòria demostrava gala rere gala el seu talent i versatilitat, és amb el clàssic català que marca l’inici brillant d’una carrera teatral? Compartint el cap de cartell, Jordi Garreta aclapara la coberta com a capità Saïd. Un personatge que, així com el seu intèrpret, es deixa descobrir. No es queden pas enrere les interpretacions de Berta Luna –Idriss–, que fins i tot canta cap per avall, ni la de Clara Renom –Mare de Saïd–, que en qüestió de segons ens deixa bocabadats.
No es queden pas enrere les interpretacions de Berta Luna –Idriss–, que fins i tot canta cap per avall, ni la de Clara Renom –Mare de Saïd–, que en qüestió de segons ens deixa bocabadats.
La companyia Dagoll Dagom ens recorda que no hi ha res com una bona adaptació, sobretot amb la música d’Albert Guinovart i la codirecció orquestral de professionals com són Joan Vives i Sergi Cuenca. La distribució espacial dels personatges recorda composicions pictòriques pròpies del Barroc, l’època en què s’ambienta. És per això que l’evolució del vestuari al llarg de l’obra forma part de l’experiència immersiva que és tot l’espectacle. Mentre els companys de Blanca s’aferren a les seves creences les robes són rígides i fosques. Contrasten amb les de la protagonista, a qui veiem desprendre’s progressivament d’una indumentària i uns pentinats imposats. Confessarà l’amor per Saïd amb una camisola que li és fidel a l’essència.
Amb la música d’Albert Guinovart i la codirecció orquestral de professionals com són Joan Vives i Sergi Cuenca. La distribució espacial dels personatges recorda composicions pictòriques pròpies del Barroc.
La mixtura entre ambdós personatges s’evidencia. El virrei pren per nul el judici de la filla. La tripulació s’enerva davant la vulnerabilitat del capità. Quan una captiva passa a compadir-se del seu captor, avui en dia se’n diu síndrome d’Estocolm. Però, deixant de banda la psicoanàlisi, podríem trobar paral·lelismes en altres relats, com ara el de Tristany i Isolda, concretament en el passatge en què la reina es beu el filtre amorós i cau rendida als peus de Tristany. El filtre de Blanca és el d’una pietat cristiana que perdona a Saïd de tots els seus pecats. Ella plora perquè sap que a partir d’aquell moment no hi ha marxa enrere. Múltiples personatges mostren una escletxa per al dilema, els grisos desapareixen quan prenem a Saïd com a màrtir. Un dels arcs amb la cadència més interessant és el de Ferran, que accepta la pèrdua de Blanca malgrat no entendre-ho i ho fa amb més dignitat que el propi pare.
Mentre els companys de Blanca s’aferren a les seves creences les robes són rígides i fosques. Contrasten amb les de la protagonista, a qui veiem desprendre’s progressivament d’una indumentària i uns pentinats imposats.
El gruix de la tripulació representa la barbàrie que els cristians temen, no s’haurien d’oblidar tampoc les escenes on es mostren els intents d’abús sexual. Tots a excepció de Saïd i Hassèn participen en aquest acte. Sembla, d’una banda, que es vulgui mostrar la bèstia continguda de Saïd a través de la tripulació. Blanca arriba a compadir els pirates, que no dubtaven a abusar d’ella. D’altra banda, es mostra un blanqueig de l’abús d’innocents per un retret polític, de qui només és culpable el pare de Blanca. Les dones són emprades com a mecanisme expiatori, ja sigui per expiar la condició d’abusats per unes polítiques racistes, o bé per expiar pecats com a antics abusadors –com és el cas de Saïd.
Malauradament a l’audiència no només li ressona l’Himne dels pirates, també ressonen les barques per creuar de costa a costa, l’expulsió de certs col·lectius del continent, la prohibició de la seva entrada, els maltractes, les morts al mar…
L’obra segueix sent captivadora perquè es concentra en l’instant després d’una promesa de llibertat. És un horitzó, això és el que la fa tan esperançadora. En una tripulació hi ha tantes veus com pirates, així com una obra té tantes experiències com espectadors. Perquè després de la lectura sempre hi ha la relectura. I ens seguim quedant amb el dubte… serà aquesta la darrera interpretació?
