Muntar una editorial és un atreviment i una aventura, ara i sempre. Mantenir-la durant dècades i a través de diferents generacions d’editors i de lectors és una odissea o un miracle, com vulguin dir-li. El ben cert és que una editorial consolidada, capaç de fer front als embats del temps, és un valor cultural important.
Assegurar el relleu i la continuïtat d’un segell editorial presenta molts reptes i decisions a prendre, sobretot en uns anys en què han sorgit desenes d’editorials noves de molt bona factura. En la convivència amb totes les nouvingudes, algunes editorials històriques, moltes de les quals nascudes com a segells de caire personal o familiars han hagut de proposar-se canvis, viratges. El temps corre i després de trenta, quaranta, cinquanta anys, i fins i tot més, els editors que les van fundar s’han de pensar l’avenir de l’empresa.
I en aquest futur entren en joc moltes opcions, des de la successió familiar i el relleu generacional, si és possible, fins a la reformulació del projecte, les adquisicions i les absorcions, les quals poden donar resultats ben diversos. Un dels episodis més recents d’adquisicions –parcial en aquest cas, tot i que majoritària– és el d’Edicions Bromera per part del grup Planeta. Josep Gregori, fundador de l’editorial l’any 1986, va prendre la decisió el 2023:
“El Grup Planeta es va interessar pel que representa Bromera al País Valencià i amb la clara intenció que pogués continuar editant des d’Alzira, amb els mateixos objectius que fins ara, comptant amb el personal de Bromera i tenint una autonomia d’actuació total. Les persones que hi ha al capdavant de la divisió editorial de Planeta em mereixen molt de respecte i, sobretot, m’inspiren molta confiança. Si no hagués estat així, no hauríem pres aquesta decisió. Per ara no ens han defraudat, ben al contrari, puc assegurar que el projecte Bromera continua fidel als seus orígens i als seus objectius. I amb aquesta fórmula el futur de Bromera queda garantit després de la meua jubilació professional”.
Una altra opció a l’hora d’assegurar el futur d’algunes editorials és el relleu familiar i generacional. En són exemples reeixits segells com ara Proa, Lleonard Muntaner, Club Editor, Pagès Editors i Editorial Joventut, entre altres. En aquest sentit, i en el context actual de l’edició valenciana, es generen dubtes i preguntes respecte a quin serà l’avenir de projectes editorials consolidats, com ara els segells Afers i Tres i Quatre, dues editorials que amb els anys han anant canviant, creixent i adaptant-se a les necessitats i circumstàncies del mercat editorial en diversos aspectes. Aquest és, ara per ara, un aspecte important que reclama solucions i opcions, no sempre fàcils de trobar.
El llegat editorial i la dificultat del relleu
Heretar o donar continuïtat a un segell editorial implica fermesa però també molta flexibilitat, deixar que hi entren aires nous, però sense perdre allò vàlid i consolidat, tot i que els canvis, com diu Eulàlia Pagès: “solen fer por i et miren amb una mica de desconfiança”. D’altra banda, el relleu familiar no sempre és fàcil ni evident, i de vegades fins i tot directament no és factible. Tanmateix, en el món editorial català ha estat una opció que ha donat continuïtat i èxit a editorials històriques i llegendàries. Anem a pams.
En el cas de l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner, l’arribada de Maria Muntaner, filla de Lleonard, fundador de l’editorial l’any 1994, ha suposat un punt d’inflexió i de rellançament de l’editorial. Maria, junt amb un petit equip, ha continuat una tasca i una tradició editorial ja iniciades, tot donant-li un aire de modernitat, elegància i normalitat, fins a convertir-la en un bastió important de la producció d’assaig i poesia en català, amb traduccions molt valuoses i coedicions amb altres segells, com és el cas d’Afers:
“Mai vaig arribar aquí i vaig dir: ara faré això i allò, no. Anava fent correccions, fou prou gradual i natural, però quan vaig entrar de ple en la dinàmica, vaig haver d’aprendre l’ofici. I plantejar-me: com ho faig? Ja havia introduït alguns canvis en la branca més literària de l’editorial, com ara editar llibres de caire més generalista. Mon pare havia estudiat Història i va crear un catàleg impressionant a nivell d’història local, així doncs, vaig decidir crear col·leccions noves de narrativa —Debiaix, amb llibres de format petit, i Artificium— i poesia —La Fosca—, i de mica en mica anava introduint canvis i fèiem broma, ell em deia: ‘des que hi has arribat tu, sembla que tenim dues editorials’ i rèiem sobre el tema, però tot amb harmonia, bona comunicació i confiança. Per mi era important mantenir oberta la porta a l’assaig local, perquè ha donat caràcter al nostre segell editorial des de sempre, són temes molt de Balears, i alhora introduir un ventall més ampli de propostes que ens projecten en tot el territori”.
La represa de Club Editor per part de Maria Bohigas, neta de Joan Sales, qui va fundar el segell l’any 1959, és un altre cas de continuïtat molt ben resolt, com subratlla la mateixa Maria Muntaner:
“Tornar a posar-se al davant d’una editorial del renom i el pes de Club Editor no deu ser una tasca fàcil. Maria Bohigas, a part de publicar obres d’autors contemporanis interessantíssims —pens, per exemple, en la narrativa de Sebastià Perelló, Joan-Lluís Lluís, o en traduccions d’autores com Munro, Lispector i altres— ha fet una cosa imprescindible en qualsevol cultura: reeditar i fer una lectura actual de grans obres de la literatura catalana, tornar-les a posar a l’abast del públic però llegides des de l’avui. I d’això em sembla que en tenim exemples claríssims en obres de Víctor Català, Mercè Rodoreda, Blai Bonet o Joan Sales”.
L’admiració sembla que és mútua. En paraules de Maria Bohigas:
“El que ha fet la Maria Muntaner és lloable, ha continuat el llegat literari creat pel seu pare, l’ha modernitzat i dinamitzat en un moment de molta efervescència editorial, sense perdre’n l’essència, i això és admirable”.
Per a Maria Bohigas, aquesta eclosió de petites editorial independents és completament estimulant,
“és el reflex d’un món ric i dinàmic, d’algú que dona el pas i es llença a concretar un projecte en català. I això és simptomàtic, perquè som un sistema cultural que té força, gent que es llença a la piscina amb empenta, amb una personalitat molt afinada. Ara mateix hi ha un equilibri interessant en el món editorial perquè, a banda d’haver-hi gent amb un projecte i un impuls propi i particular, hi ha una visió de conjunt i això és molt important i et fa sentir acompanyada, alhora que també t’obliga a afinar més a tu i et fa ser més exigent amb tu mateixa i amb el teu projecte editorial i no simplement omplir un foradet. La cultura catalana té una tendència a pensar que si ja tenim algú fent això, sigui el que sigui, ja n’hi ha prou. I cal que hi hagi més i més visions perquè així s’enriquirà el món editorial. Com més en serem, millor”.
Pagès Editors, fundada a Lleida el 1989, és un altre exemple de successió familiar i renovació. D’igual manera que en el cas de Maria Muntaner, també hi hagué un temps de transició i convivència entre les dues generacions. Ho explica Eulàlia Pagès, directora de l’editorial i filla de Lluís Pagès, fundador del segell:
“Van ser set o vuit anys de convivència, mon pare va allargar la jubilació, i hi vam tenir moments difícils, perquè ser la seva filla tenia pros i contres, però anà bé i ens n’hem sortit.
“En el meu relleu –comenta Eulàlia– no hi hagué molta continuïtat perquè estàvem en una època de crisi econòmica, financera, i canvis radicals en la societat i en el sector, a més de la digitalització. I no tots els canvis eren negatius, calia evolucionar. Necessitàvem altres visions, però hi havia una part de la tasca feta per Pagès, una part sòlida del projecte, que volia mantenir, com ara continuar treballar amb Ramon Badia, editor de tota la vida de la casa, com que va marxar el 2015 –data en què es va incorporar Joana Soto–, hi hagué continuïtat, però també hi vaig incorporar col·leccions noves, nous tipus de llibres, innovant en el disseny, en el sistema de treball. Ara bé, els canvis solen fer por també, i clar, era un… ‘A veure que voldrà aquesta ara? Què passarà?’ O almenys així ho pensava jo, i vaig haver d’anar-hi a poc a poc, proposant i observant i escolant molt l’equip, i fins i tot la gent que, en principi era més reticent, va anar acceptant els canvis”.
A diferència de Maria Muntaner i Maria Bohigas, Eulàlia Pagès, arquitecta d’ofici, no havia previst mai dedicar-se al món del llibre, però la vida et du per molts camins:
“vaig arribar a la direcció de l’editorial d’una manera molt circumstancial, amb la crisi de la construcció vaig parar i vaig pensar: Què faig ara? Em reciclo? Començo un projecte de vida nou? Només hi vaig posar una condició: ‘si veig que no me’n surto, li vaig dir a mon pare, vull tenir la llibertat de dir-t’ho amb franquesa i a la inversa, si no vaig pel bon camí, digues-m’ho amb confiança’. Ell em va ajudar molt i vaig trepitjar cada part del procés d’edició, fins que vaig conèixer tots els treballadors i vaig haver fet de tot”.
Un cas de llegat històric és el de l’editorial centenària Joventut, per on han passat quatre generacions: José Zendrera, el fundador del segell, junt amb Juli Gibert Mateus, el 1923, i en mans totalment de Zendrera des de 1925, els seus fills, Pablo i, sobretot, Concepción Zendrera, molt activa i present en l’editorial des dels anys 40, i el tercer relleu a mans de Carlos i Luis Zendrera, néts de José, els quals se’n fan càrrec l’any 1995 i, posteriorment, Luis en solitari, amb un equip sòlid i durador, on recentment s’ha incorporat Mar Zendrera, filla de Carlos, i quarta generació. Tot un miracle de relleus.
El 1995, una data decisiva per a l’editorial, Luis Zendrerea tenia 31 anys i estava treballant a l’empresa des de 1985. Tanmateix, semblant al cas de Pagès, tot fou una mica atzarós i a poc a poc:
“Em dedicava a altres coses. Però hi venia sovint i els ajudava amb les liquidacions d’autors. I vaig entrar-hi per uns mesos i em va agradar molt. Llavors vaig anar a Amèrica, pensant que m’hi estaria uns mesos, i m’hi vaig quedar un any i mig. En aquell moment imprimíem alguns llibres allà perquè era més barat que aquí i hi vaig fer molts contactes. I el 1987 vaig participar en l’organització de la primera fira del llibre de Bogotá. Tenia 25 anys. Va ser un temps de molts aprenentatges. El 1995 va haver-hi una petita crisi societària al si de l’empresa. Jo venia d’un altre àmbit professional, molt relacionat amb els números i les finances, i soc fill d’una altra generació ben distinta, però finalment ens vam entendre i entre el meu cosí Carlos i jo ens vam fer càrrec de l’editorial. En aquella època sortíem d’una crisi greu, 1992-93, i les vendes havien baixat. Però entre els immobles que tenia l’empresa i els nostres estalvis ho vam tirar endavant i ens n’hem sortit. I ara hi treballa la filla del meu cosí, la Mar Zendrera, la quarta generació!”
Històries i circumstàncies diferents les de cada editor, tenen punts i aspectes que conflueixen, tots reconeixen un llegat i admeten que “sempre hi ha coses noves per fer i millorar”. El repte, però és trobar l’equilibri entre la tradició, el llegat, i la incorporació de novetats i modernitat. Com diu Maria Muntaner: “Em don per satisfeta si es nota que hi ha algú nou a la casa, sense haver de sentir: ‘des que hi ha la Maria ja no fan això o allò’”.
