Han passat només tres setmanes des del tiberi literari de Sant Jordi i podríem dir que Barcelona ha quedat satisfeta amb el ressopó. Els poetes celebraven aquest dimarts 13 de maig el 40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, l’acte que posava punt i final a la setmana del Barcelona Poesia 2025.
Hem homenatjat morts amb una lectura epigràfica llatina a la Via Sepulcral Romana de la mà de Mònica Miró, s’ha escoltat poesia medieval cantada.
Els comissaris Maria Callís i Manuel Forcano han fet de la paraula, la connexió i l’emoció els vèrtexs principals d’aquesta vint-i-setena edició. Com ja és tradició la setmana es va inaugurar al Paral·lel 62, aquest any hem tingut el plaer d’escoltar Jordi Oriol –director i dramaturg d’obres com ara Reiterat Rei Tarat (Teatre Lliure, 2024), La mala dicció (Teatre Lliure, 2021)–, i Carles Pedragosa, un acte juganer i popular que convidava l’espectadora a interrogar-se sobre el pes de cada mot.
L’oferta de la setmana ha estat prou variada per oferir contra-programació i, fins i tot així, moure públic. Hem homenatjat morts amb una lectura epigràfica llatina a la Via Sepulcral Romana de la mà de Mònica Miró, s’ha escoltat poesia medieval cantada per Anne-Kathryn Olsen, hem passat per Bécquer a Vallcarca amb Blanca Llum Vidal, Eduard Marcet i Edgardo Dobry… Hem arribat fins a les efemèrides centenàries de Josep Maria Llompart i Josep Cercós. Ens hem acomiadat també de Teresa d’Arenys.
Hem celebrat els vius; el dimecres 7 de maig al Saló de Cent de Barcelona es lliurava el Premi de Poesia dels Jocs Florals al valencià Joan Deusa pel seu llibre Ítaca arrasada. El Verger del Museu Frederic Marès s’ha omplert per escoltar Xavier Albertí i Lluís Homar; la tríada Pedrals, Altaió i Perejaume en nom de Gimferrer; Rubén Luzón i Eduard Marco…, per als més acadèmics hi havia, com sempre, oferta de xerrades a l’Ateneu Barcelonès, traducció poètica portuguesa comparada… S’ha comptat, d’altra banda, amb joves promeses, Toni R. Juncosa i Greta Sibling.
Hem celebrat els vius; el dimecres 7 de maig al Saló de Cent de Barcelona es lliurava el Premi de Poesia dels Jocs Florals al valencià Joan Deusa pel seu llibre Ítaca arrasada. El Verger del Museu Frederic Marès s’ha omplert.
Alguna periodista desorientada per l’arribada del cap de setmana es devia haver perdut per la perifèria de la programació oficial. Va acabar a un vermut a la plaça de les dones del 36 a la Poetada organitzada per Òmnium Cultural i va tenir la sort d’escoltar una extensa cartellera de poetes: Raquel Santanera, Eduard Sanahuja, Maria Antònia Massanet, Carla Fajardo… Escoltaria d’elles tant la poesia pròpia, la d’autores que ens són properes com ara Mercè Rodoreda o d’altres llunyanes com ara la de la poeta palestina Rafeef Zidah. Després d’adonar-se que aquell esdeveniment l’hauria d’encabir d’alguna manera a l’article perquè li havia ocupat tot el matí decideix gaudir i pensar-hi més tard, cap al final de l’article probablement.
Davalla de Gràcia al Born aquella tarda. Una pluja inesperada produeix un canvi de localització però arriba a temps per palpar, provar el recital i concert de Maria Sevilla amb Anna Pantinat i Carlos Martorell, la veu era un eco electrònic dins un ou, i altres cants de la naturalesa. La vetlla culminà amb el retorn de Les Sueques per oferir-nos un concert seguit d’un últim acte amb Remei de ca la Fresca.
La resta de records d’aquella nit no hi tenen gaire cabuda aquí. Els poetes també en saben, de celebrar les nits. La festa és un marge o una nota a peu de pàgina on et retrobes amb amics amb qui potser no cal ni que enviïs missatges perquè la poesia tota sola ja és vocativa. L’harmonia és fràgil. Fer poesia també és escoltar la vibració de la ment, és aprendre el ball intern i, tal i com comentava Anne Carson a la xerrada i performance A Lecture On Pronouns & The Cycladics del CCCB, és conduir el pensament a espais inexplorats per a la creació o descobriment de noves idees. I resulta que no únicament és candidata al Nobel, acadèmica i traductora a més de poeta, sinó que té molt de sentit de l’humor.
Cada vegada esdevé més interdisciplinari i promou el cohabitatge entre llengües, gèneres i formats. Ha fet anar de corcoll les llibreteres de qui ja et coneixes la cara.
La canadenca va ser la darrera rapsoda a la Nit del Palau, la precediren Shota Iatashvili de Geòrgia amb una Carta d’antimotivació; la gallega Lupe Gómez amb les seves imatges tan breus com trasbalsadores –“L’amor de les coses / feia mal com la veu / d’un gos ferit que / venia des de molt lluny”–; hem jugat al tetris amb l’hongarès Márton Simon – “això és el temps més sagrat, / el que malgastem junts”–; ens hem qüestionat el silenci amb Berta García Faet –¿Escuchas el silencio histriónico del imperativo abrázame y, / verbalizándolo, me abrazas?”–; la recentment traduïda del romanès al català per Cafè Central, Ana Blandiana, ha corprès la sala sencera amb el seu Joc –“Jugo amb els nens que esdevindran adults / […] massa més, / Mentre jo em quedo sola a la infantesa”. Adrià Targa introdueix l’espectacle in medias res, a punt per ser el tercer element, ens fa morir el paradís a les nostres mans. En definitiva, una nit completa i connexa gràcies als interludis musicals de Clara Aguilar, una intèrpret absolutament polivalent, i la intervenció final d’Anna Andreu.
La Nit al Palau és una verdadera bombolla, etèria. Tota aquesta setmana ha estat una gran raresa, personalitat amb interessos humanístics amb qui topaves per Ciutat Vella, personalitat que es dirigia –com bé feies tu– a un acte de poesia. Un festival que cada vegada esdevé més interdisciplinari i promou el cohabitatge entre llengües, gèneres i formats. Ha fet anar de corcoll les llibreteres de qui ja et coneixes la cara, els col·legues universitaris de qui encara no et saps el nom, el claustre de la facultat de Filologia i Comunicació, les redactores de premsa que han promès unes ratlles donant-ne notícia a la seva revista de confiança, les institucions catalanes, les biblioteques, teatres i espais que han acollit veus i versos… Però sobretot les poetes, els seus llibres i totes aquelles que en són lectores.
Que la poesia a Barcelona és viva –potser convalescent i drogada aquesta setmana, però és viva. Existeixen espais acadèmics com ara La Beckett, la Brossa, comunals com ara l’Slam Poetry Barcelona, el Radical 3, recitals d’accés gratuït a l’Ateneu Barcelonès.
La lectora es troba sovint que no vol acabar la lectura. És ben capaç d’anar allargant el vers fins que es descompongui al paper dispers. Aquesta vegada, però, s’esmuny a una festa per aconseguir algunes firmes mentre sosté una copa. N’hi ha molts que ja són de camí a casa i els cambrers reclamen les copes. I la poesia al centre de Barcelona no podia ser altra cosa que una bombolla o un miratge.
Mentre et ressegueixes les passes penses que potser sí que podríem deixar rastre. Que la poesia a Barcelona és viva –potser convalescent i drogada aquesta setmana, però és viva. Existeixen espais acadèmics com ara La Beckett, la Brossa, comunals com ara l’Slam Poetry Barcelona, el Radical 3, recitals d’accés gratuït a l’Ateneu Barcelonès, o altres cicles que es regeneren cada dimecres –em refereixo a l’Horiginal. La poesia és una mala herba, s’escampa i creix als marges de la pedra, no li cal gravar-se. Mai res ve del no-res, brota a les àrees més enfosquides de les llibreries. Així que per finalitzar l’article donaré una breu nota prescriptiva: caldria procurar més sovint per la propagació de la poesia, que no li faci pas por a la lectora anotar amb bolígraf un vers al costat d’una lletra ja impresa.
