Així ens captiva la interpretació d’Ariadna Gil, una flama esplèndida.
Els destins d’Anna i Vronski s’entrellacen de manera irrevocable en l’estació de tren de Moscou. Algú mor aquell mateix dia, envestit per una locomotora. Un mal auguri, un presagi, diu Anna… Una prefiguració, pensa el públic. De fons, una veu diu que és la millor manera de morir, immediata. Carme Portaceli estrenava el 21 de novembre la seva adaptació de l’obra de Lev Tolstoi a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. Un amor que traspassa els límits de la convenció, l’adulteri d’Anna Karènina apuja la intensitat dels afers d’Emma Bovary. La francesa busca un passatemps, com qui fuma per matar les hores, de manera recreativa… quan la literatura deixa de fer-li efecte augmenta la tensió i s’inicien els flirteigs i les passions. Així mitiga la desídia i el mal –tan burgès– de fi de segle. El cas d’Anna, d’altra banda, és d’una disrupció absoluta. Anna, pertorbada per la fredor del seu matrimoni amb Aleksei (Jordi Collet), crema. Així ens captiva la interpretació d’Ariadna Gil, una flama esplèndida.
La densitat dramàtica de l’escena del vals arriba a la cúspide quan una Kitty radiant debutant en societat –i, per tant, en el mercat matrimonial– col·lapsa després de cantar per si la balada de Mina Oggi sono io.
Tolstoi segmenta la seva obra en capítols brevíssims en els quals narra una veu omniscient i lliure que s’introdueix en les intencions, temors i volences dels personatges. Els tres eixos fonamentals són la parella madura conformada per Stiva i Dolly, la germana petita de Dolly, Kitty i Levi, i, la parella central Anna –germana de Stiva– i Vronski. Ambdós protagonistes esdevenen en algun punt vèrtexs principals de triangles amorosos, Anna pel seu matrimoni, i Vronski pels flirtejos inicials amb Kitty.
El primer acte captiva amb aquest romanç a quatre bandes d’estil italià en què ningú és correspost. Levi (Bernat Quintana) esperançat per Kitty (Miriam Moukhles), Kitty per Vronski i Vronski per Anna, el temps s’atura per ells i la passió es comença a pronunciar amb una espurna. La densitat dramàtica de l’escena del vals arriba a la cúspide quan una Kitty radiant debutant en societat –i, per tant, en el mercat matrimonial– col·lapsa després de cantar per si la balada de Mina Oggi sono io.
Un teatre al ritme d’òpera, les grans àries es transformen en soliloquis, la forma predominant de l’obra.
Aquesta condició depenent de tots i cadascun dels personatges es contraposa amb la interioritat, la veu narrativa, encarnada per Andie Dushime i recitada en anglès. Una proposta escènica arriscada i limítrof, insígnia de Portaceli. La comunicació precària entre els personatges contrasta amb la sobreabundància sentimental que depassa la capacitat verbal. La traducció emprada és la d’Andreu Nin, que Anna Maria Ricart Codina adapta al guió posant especial èmfasi al tall; “l’apart” continu esdevé la condició sine qua non que articula l’obra sencera.Un teatre al ritme d’òpera, les grans àries es transformen en soliloquis, la forma predominant de l’obra.
Anna i Vronski no saben dur la vida de parella fins al desús, com Dolly (Bea Segura) i Stiva (Eduard Farelo)… Tampoc saben com començar a estimar-se amb la pau i l’aprenentatge sentimental que Levi i Kitty temptegen. Són permanentment en una situació d’impasse que muta de la possibilitat d’ésser feliços a la de perdre’s per sempre. No sabran fugir mai d’aquesta situació intermèdia i on les seves individualitats mai es troben; o bé pesen massa o bé es perden.
Cadascun dels personatges és esclau d’ell mateix, allà on vagi carrega amb el pes de les seves decisions i de la pròpia consciència. Per lluny que corrin, cap pot evadir el pes que suposa la condemna d’escollir.
Anna aposta tota la seva essència per sentir de nou que pot tornar a existir, Vronski es devasta el futur professional… El gran sacrifici és clarament el d’Anna, que, per tal de poder viure a la seva manera, amb les seves pròpies normes, es veu obligada a abandonar el fill. Amb tot el que això comporta, la marginació social. Si bé les condicions al segle XIX per a una dona no eren les actuals, Portaceli ha apostat per una posada en escena fora de temps precisament perquè els judicis de gènere després de les separacions –i de manera bastant generalitzada, de fet– encara es troben vigents a l’actualitat.
Cadascun dels personatges és esclau d’ell mateix, allà on vagi carrega amb el pes de les seves decisions i de la pròpia consciència. Per lluny que corrin, cap pot evadir el pes que suposa la condemna d’escollir. L’espectador cercarà una coherència, una integritat en la coreografia conjunta de moviments. Aquesta condemna i impossibilitat d’escapatòria del fat que l’individu construeix per sí es veu reflectida amb la tria escenogràfica d’unes vies de tren circulars. Tot retorna…
Aquesta condemna i impossibilitat d’escapatòria del fat que l’individu construeix per sí es veu reflectida amb la tria escenogràfica d’unes vies de tren circulars.
Un espectacle coral de tres hores i mitja. A voltes tràgic, amb pics còmics característics del patetisme del segle XIX. Però qui no està disposat a ser una mica patètic mentre està enamorat? L’intent de suïcidi de Vronski és còmic perquè fracassa… La seva bala ja ha estat gastada i, cal dir que era poc coherent que es suïcidés en ple naixement de la criatura i malaltia de l’Anna. L’autolesió per pal·liar el pànic era una opció molt més raonable.
Pel que fa al suïcidi d’Anna, sí que aconseguia l’impacte en l’auditori que es proposava –deixem de banda un moment el factor de la interpretació–, el silenci magnànim. Ariadna Gil s’arrauleix a les vies. No s’aboca a la mort, la convida a prendre-la. Ella s’ha llençat de ple a la vida amb Vronski i lentament la fermesa d’aquest amor esdevé una condemna que fa minvar i minvar la llum de la seva vida. Anna era en una condició terminal, feia temps que ja moria. L’espectacularitat dels darrers minuts d’obra s’apaga, no hi ha llums ni efectes estroboscòpics –així com en la mort accidental d’aquell desconegut del principi–, Anna es disposa a exhaurir-se, com una foguera que ja ha cremat i ara la flama ja decau a foc lent.
