No sé si es pot generalitzar sobre un fet com aquest —en realitat, generalitzar, ben sovint, no deixa de ser una estupidesa com una casa de pagès—, però si ens plantegéssim escriure sobre la nostra vida, la majoria de nosaltres pensaríem que el període vital més productiu des del punt de vista literari és el pas de l’adolescència a l’edat adulta. I permeteu-me que ara mateix deixi de banda la reflexió sobre en quina edat fem aquesta transformació, perquè em sembla que la resposta obriria un debat generacional que no sé si tinc ganes d’encetar ni d’encarar. Un exemple ben aclaridor: quan em vaig fer el primer carnet jove, en la dècada dels vuitanta del segle passat, l’edat màxima per a obtenir-lo eren els vint-i-sis anys; ara s’ha allargat fins als trenta i de ben segur que la majoria de joves pensen que el límit es queda molt i molt curt.
El punt de partida d’Amb mal peu és la mort del seu pare, al novembre de 1967. Manel té tot just onze anys i acaba d’abandonar els pantalons curts. El pas dels pantalons curts als pantalons llargs és tota una metàfora
Manel Joan i Arinyó, que dubto que mai hagi tingut un carnet jove, ens ofereix en la seva darrera publicació, Amb mal peu, un relat bastant exhaustiu d’aquest període de la seva existència. Aquest llibre, guanyador del 38è Premi de Narrativa Vila de Puçol, s’afegeix a una llarguíssima producció que abasta diferents gèneres i registres, des de la poesia a la novel·la eròtica o la narrativa per a joves i infants, entre els quals les memòries tenen un pes més que significatiu —de fet, Arinyó ja havia explorat, i explotat literàriament, la seva infantesa en Les nits perfumades (1989), Com la flor blanca (1991) i Na Desconeguda (1994). El punt de partida d’Amb mal peu és la mort del seu pare, al novembre de 1967. Manel té tot just onze anys i acaba d’abandonar els pantalons curts. El pas dels pantalons curts als pantalons llargs és tota una metàfora de la profunda metamorfosi que ha de viure un infant per a fer-se adult, una metàfora que només la gent que ara ja té una certa edat pot entendre plenament.
Aquesta és, de fet, per a mi, la característica principal del llibre d’Arinyó: planteja aproximacions molt diferents, que depenen, bàsicament, de l’edat del lector. Si els que el llegim som gent pròxima a la seva generació —jo, que tinc dotze anys menys que Arinyó, crec que em puc considerar pràcticament de la mateixa generació d’acord amb aquests paràmetres—, ens sentirem identificats si no en tots els passatges sí, possiblement, en la major part de les sensacions. Si a més a més de tenir una edat més o menys similar, també som de poble —el meu, també de la Ribera del Xúquer, però de l’Alta, molt més petit que el seu—, comprendrem el sentit d’ofec que plana sovint sobre la narració. Per als lectors més joves, tot això serà el testimoni d’un temps gairebé remot, però que pot resultar igualment atractiu.
Sens dubte, el que se’ns mostra en Amb mal peu és una transformació doble i simultània. D’una banda, la previsible d’un infant que ha de créixer a marxes forçades sense el referent del seu pare —«Quedar-te sense pare en l’adolescència, i en general en qualsevol moment abans d’arribar a l’edat adulta, és una de les pitjors desgràcies que et poden passar»— i, de l’altra, la d’un poble del litoral que comença a sentir de manera radical l’impacte del turisme massiu, amb el que comporta d’obertura social —els biquinis i les minifaldilles en són la punta de l’iceberg— però també de mutació de determinats valors i, tampoc no ho podem passar per alt, de corrupció:
Simultàniament a la meua metamorfosi, Cullera canvià més en cinc anys que en els últims cinquanta segles. Passàrem de pansir-nos en una austeritat quaresmal permanent a dansar en l’esclat d’un carnestoltes multicolor. […] Un poble de llauradors i de pescadors es va convertir de la nit al matí en un poble de potentats i de cambrers, de porters, d’agents immobiliaris i encara de pescadors i de llauradors a extingir. Les males llengües asseguraven que els comptes corrents i les propietats immobiliàries dels regidors creixien a un ritme vertiginós, directament proporcional a la facilitat i velocitat amb què es tramitaven i concedien els permisos d’obra.
En la metamorfosi del protagonista, un infant baixet, rodanxó i amb ulleres, relativament acomplexat, van prenent importància a poc a poc diferents aspectes vitals. Hi ha un canvi continu d’amics: primerament abandona els de tota la vida per ajuntar-se amb els que anava a l’institut; després n’ha d’abandonar uns altres que no han de compaginar els estudis amb la feina o que no tenen els mateixos interessos intel·lectuals; més endavant en fa uns altres en arribar a la universitat —he comptat fins a quatre canvis de colla i, ben probablement, me n’he deixat algun. Hi ha la religió com a element de repressió i hi ha el desig sexual poques vegades correspost i gairebé mai satisfet. Hi ha els primers amors i la frustració quasi contínua.
la presa de consciència política en els darrers anys del franquisme, que el jove Arinyó viu de manera intensa. I la presa de consciència cívica, d’identitat lingüística, amb la coneixença d’alguns dels personatges que acabaran resultant capitals individualment i col·lectiva
També trobem la presa de consciència política en els darrers anys del franquisme, que el jove Arinyó viu de manera intensa. I la presa de consciència cívica, d’identitat lingüística, amb la coneixença d’alguns dels personatges que acabaran resultant capitals individualment i col·lectiva: Alfons Llorenç, Fermí Cortés, Eliseu Climent, Josep Pitarch, Francesc Giner Perepérez o Joan Fuster —«el pare de la pàtria» a qui Arinyó va veure ballar una nit al Chelsea, el pub més famós de la Cullera d’aquella època: «Només sé que ballava amb un grup de joves progres i que no ho feia gens malament». I hi ha la passió per les motos i per la literatura, que esdevindrà, en certa manera, el pilar fonamental que sustenta finalment el dia a dia d’aquell jovenet que un dia volia, simplement, treure a ballar una noia en les festes del poble. I hi ha —permeteu-me que ho deixi per al final com a homenatge a tantes mares, o a tants pares, i a tantes famílies— una mare que fa mans i mànigues per arribar a final de mes, amb el lloguer d’habitacions o amb la venda clandestina de caliquenyos. Us identifiqueu o no amb la història d’Amb mal peu, la cosa certa és que no us deixarà indiferents.
