La generació que va fer possible la reconscienciació civil, cultural i política del País Valencià durant el tram final del franquisme ha deixat poques coses escrites sobre si mateixa. S’hi afegeix una manca d’estudis sobre la història cultural del país en la línia de la tradició francesa o alemanya que òmpliga aquest buit. Tot plegat, molts artistes, escriptors, dirigents polítics… ens han deixat sense llegar-nos el testimoni de la seua peripècia vital tan important en l’articulació d’una memòria que done sentit a la nostra voluntat col·lectiva de prevaldre contra les maniobres d’assimilació i les devastadores inèrcies globals sempre uniformadores.
Es continua trobant a faltar el relat personal –més encara que la biografia rigorosa– de tantíssims valencians que han estat rellevants en el món de la cultura i de la política al nostre país.
Afortunadament, el saldo no és negatiu del tot. Tenim, posem per cas, la col·lecció d’entrevistes a prohoms valencianistes editada per Tàndem escrites per periodistes solvents com ara Toni Mollà o Adolf Beltran. Els quatre magnífics volums de Xavier Serra, Biografies parcials editats per Vicent Olmos. Hi ha les biografies d’Antoni Furió, Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragón sobre Joan Fuster. Unes biografies a les quals cal afegir tots els treballs de fons que s’han escrit per part d’autors com ara Antoni Martí Monterde, Antoni Rico, Gustau Muñoz o Ferran Archilés. La biografia també del president Josep Lluís Albinyana escrita per l’historiador i periodista Carles Senso. L’originalíssima reconstrucció de les “memòries” d’Enric Valor per part de Joan Borja. Fa poc Raimon mateix ha publicat Personal i transferible (Empúries, 2023), un dietari escrit entre 1982 i 1983.
I com siga, es continua trobant a faltar el relat personal –més encara que la biografia rigorosa– de tantíssims valencians que han estat rellevants en el món de la cultura i de la política al nostre país.
És per això una excel·lent notícia que l’escriptor Josep Piera –55é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes– continue publicant els volums de les seues memòries a través de la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de València.
Explica les vicissituds amargues què haver de passar la seua companya Marifé Arroyo per haver-se atrevit a ensenyar en valencià en l’escoleta de Barx, els afanys civils i culturals de la seua generació.
Primer va ser Els fantàstics setanta (1969-1974) en què l’escriptor gandià fa un recorregut pel seu univers més íntim. Hi parla d’amics com ara Toni Mestre i Frederic Martí, Ignasi Mora, Joan E. Pellicer, el poeta Marc Granell, l’actor Ximo Vidal, o de coneixences que el van fascinar en una primera època de provatures literàries, com ara Juan Gil-Albert, Jorge Guillén o Jaime Siles. I parla també, com no podia ser d’una altra manera, de la seua companya, Marifé Arroyo.
De fet, “la mestra”, sobrenom amb què la va batejar l’escriptor Victor Labrado en un magnífic llibre amb el mateix títol en què es relata la seua dura experiència com a ensenyant a Barx compromesa amb el valencià, és una de les principals protagonistes del segon volum de Piera, Canvi de rumb. Els fantàstics setanta(1975-1979).
L’escriptor, continuant amb el relat dels seus anys de joventut, explica com va deixar de ser mestre per a convertir-se a poc a poc en un escriptor que no va ignorar els canvis que de manera accelerada es van produir en aquell agònic final del franquisme. Piera explica les vicissituds amargues que haver de passar la seua companya Marifé Arroyo per haver-se atrevit a ensenyar en valencià en l’escola de Barx, els afanys civils i culturals de la seua generació amb iniciatives com va ser l’edició de la mítica revista Cairell, dirigida per Eduard J. Verger, i ens relata amb un punt encara d’emoció les seues descobertes: Miquel Martí i Pol, Fuster, Ignasi Riera, Àngel Terron…
La vellesa, diu, “és acceptar les contradiccions personals. De vells, som la memòria i l’oblit d’aquells que vam ser i ja no som. Som com ens ha anat fent, desfent, refent el temps viscut. Som el que l’espill ens mostra, i el que ens amaga. La velledat, deien els clàssics. La vella edat.”
Piera va partícip el lector de la seua entusiasta i vitalista exploració del món amb la peculiaritat que el centre d’aquest món és sempre la Drova, on l’any 1976 ell i la seua companya van decidir instal·lar-se per sempre més. La Drova, recòndita, bella, és la clau de volta de l’univers de Piera, el lloc on escriu, somia, mira de viure més que no d’entendre la vida. A la Drova, recorda Piera, no hi havia llavors ni telèfon, ni televisor.
L’indret es converteix en mític. Amics com ara Toni Mestre guarneixen aquell paisatge superb d’històries, de contalles. L’indret esdevé, explica Piera mateix, “un paisatge de paraules, de memòries, de somnis, d’històries, de mites, d’idees, de fantasia. De poesia. Un paisatge primordial”. No s’entendria la literatura de Piera sense aquest paisatge primordial al qual cal afegir encara el del desllavassat, brut, grandiós i màgic Nàpols, el de Sicília, el de Grècia.
L’escriptor acaba aquest volum de les seues memòries –se n’espera un altre– amb unes reflexions sobre la vellesa. La vellesa, diu, “és acceptar les contradiccions personals. De vells, som la memòria i l’oblit d’aquells que vam ser i ja no som. Som com ens ha anat fent, desfent, refent el temps viscut. Som el que l’espill ens mostra, i el que ens amaga. La velledat, deien els clàssics. La vella edat.”.
