M’he posat a rellegir La pesta d’Albert Camus abans d’assabentar-me que la novel·la s’ha convertit, després de molt de temps, en un fenomen editorial a França i Itàlia. Molts lectors han volgut, en plena pandèmia del maleït coronavirus, veure si poden trobar alguna complicitat o lliçó en els personatges de la novel·la, ja que la història que conta transcendeix el seu marc temporal i geogràfic i adquireix la condició de metàfora universal. Camus ens presenta una ciutat lletja: d’aspecte tranquil, però “sense coloms, sense arbres i sense jardins, on no hi ha batecs d’ales ni remoreig de fulles, un lloc neutre, en una paraula”. I on els habitants només s’esforcen a guanyar diners: “Els nostres conciutadans treballen molt, però només per enriquir-se. S’interessen sobretot pel comerç i s’ocupen en primer terme, segons la seua expressió, de fer negocis”. Una ciutat que es veu obligada a tancar-se a la resta del món en caure víctima d’una terrible epidèmia.
Haguera pogut triar un altre llibre que parle d’epidèmies i de confinaments, com ara, de Defoe, de Bocaccio, de Saramago… N’hi ha un fum. He preferit, però, rellegir primer —sembla que açò va per a llarg— el de Camus per un parell de raons. Una, perquè està ambientada a Algèria, a Orà, que tants lligams ha tingut amb nosaltres, ja que s’hi va establir una nombrosa colònia valenciana que ha deixat petjades de tot tipus en la ciutat, de la mateixa manera que ells n’han deixat a casa nostra. Només cal parlar dels plats de cuina valencians que es mengen allí, com ara, les pilotes de Nadal, els gaspatxos a l’estil valencià, l’olla amb blanquets, llonganisses, arròs caldós… I no cal recordar el meló d’Alger que és el nom que la majoria de valencians li donem a la síndria. Fins i tot, i sense anar més lluny, el meu pare va patir un terratrèmol un any que hi va anar a treballar.
Ha vingut la pesta i no pots triar: és cosa de tots. Tot s’atura i comença allò que diu Camus: l’exili a casa teua.
El mateix Albert Camus era un pied-noir. De pare francés, però de mare d’ascendència menorquina. Per això, una de les coses que diuen que es troba a faltar en La pesta és el problema de la identitat. En la lletja i empestada ciutat del llibre de Camus només hi ha malalts i sans. No apareixen ni àrabs, ni francesos, ni pieds-noirs, ni tan sols explotadors ni explotats. Camus no vol tractar el tema de la diversitat. Tracta d’un tema que afecta a tots, la pesta, però que costa d’entendre a cada individu concret. Ningú no es creu del tot la gravetat del problema, ni tampoc el protagonista de la novel·la, Bernat Rieux, que es troba escindit entre l’ansietat i la confiança. Pensa el mateix que pensa el personal quan comença una guerra: “no durarà, açò és massa estúpid”. Però s’acumulen els morts i arriba un punt en què ja tot canvia. Ja no queda res de la vida de cada dia. Ha vingut la pesta i no pots triar: és cosa de tots. Tot s’atura i comença allò que diu Camus: l’exili a casa teua.
L’altra raó de la meua elecció és perquè sempre m’ha interessat la relació de Camus amb Joan Fuster, que el traduí: “M’és prou simpàtic i he traduït al català cinc o sis llibres seus no perquè jo compartira les seues idees, sinó perquè el salari és el que és. Sempre m’ha paregut Albert Camus un filòsof mediocre”. No m’acabe de creure que Fuster —supose que amb Palacios— traduïra Camus només per un grapat de duros. Supose que es tractaria d’una atracció que, com totes, amb el temps, es va gelar. A Fuster li devia interessar el seu assaig de reflexió moral, el seu escepticisme, l’existencialisme d’anar per casa, el sentit de rebel·lió. Ho diu Fuster al pròleg de la seua traducció de La pesta: “la rebel·lió contra la mort, i la certesa del ‘treball de tots els dies’ i el repudi de l’home ‘com a idea’, i la consciència de la comunitat que s’aguditza davant la desgràcia”.
“La rebel·lió contra la mort, i la certesa del ‘treball de tots els dies’ i el repudi de l’home ‘com a idea’, i la consciència de la comunitat que s’aguditza davant la desgràcia”.
El personatge protagonista, el doctor Bernat Rieux, tracta de barrar el pas a la malaltia amb tots els mitjans. És el personatge més ètic de la novel·la, que no podem deixar d’admirar. Sense voler, però, ens commou la dèria per l’estil a l’hora d’escriure, d’un altre personatge que, en plena pesta, passa “nits, setmanes senceres per una paraula… i a vegades per una simple conjunció”. Diu a Rieux: “Feu-vos càrrec, doctor. Si bé és mira resulta fàcil triar entre però i i. Ja costa més d’optar entre i i després. La dificultat augmenta amb després i de seguida. Però, sens dubte, encara és més difícil de saber si cal escriure i o no.” I el personal morint-se de la pesta.
