Josep Maria Benet i Jornet, o “Papitu” (tal com l’han anomenat sempre els amics i la gent de teatre), ha estat un dels més destacats dramaturgs catalans, un «referent inqüestionable», en paraules de Sergi Belbel, per a la literatura dramàtica catalana actual.
Nascut a Barcelona el 1940 i fill d’una família de classe treballadora, va entrar el 1962 a l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual, on començà a formar-se en l’àmbit de les arts escèniques de la mà de Ricard Salvat i de Maria Aurèlia Capmany. Així, les seues primeres obres, lligades al realisme històric (que, d’altra banda, era el corrent artístic dominant dels anys 60), denunciaven la situació de la postguerra i reflectien l’inconformisme de l’individu respecte al seu context social, tal com demostra Una vella, coneguda olor (publicada el 1964 i guardonada amb el Premi Josep Maria de Sagarra), a partir de la història d’uns veïns del barri vell de Barcelona. Una cosa semblant passava amb Berenàveu a les fosques (del 1972), que també incorporava alguns elements del teatre èpic de Brecht, o amb Quan la ràdio parlava de Franco (del 1979).
Catalogat com un autor realista (o fins i tot neorealista), Benet i Jornet sempre ha anat a la recerca de les noves formes teatrals, sense cenyir-se mai del tot a un determinat corrent literari.
Tot i que sovint se l’ha catalogat com un autor realista (o fins i tot neorealista), Benet i Jornet sempre ha anat a la recerca de les noves formes teatrals, sense cenyir-se mai del tot a un determinat corrent literari. Així, també va confegir obres de teatre al·legòric o simbolista, com és el cas de la trilogia formada per les peces: Cançons perdudes (1970), Marc i Jofre, o els alquimistes sobre la fortuna (1970) i La nau (1977), que, tot i que situen la seua història en uns espais imaginaris, gairebé mítics, pretenien reflectir la societat contemporània i criticar-ne els hàbits. Un altre exemple d’aquest tipus de teatre seria el de Revolta de les bruixes (1978), en què, influenciat pel teatre brechtià, presentava la disjuntiva entre el concepte racional de la vida i la visió irracional de les forces que regeixen el destí, tot a partir d’una rebel·lió “domèstica” de sis bruixes contra un bruixot. També va escriure obres de teatre infantil, com ara Supertot (1975) o El somni de Bagdad (1977), i de teatre fantàstic, com ara La desaparició de Wendy (1974), una mena d’homenatge al món de la infantesa i, potser, també al del teatre: aquest món idíl·lic que no acaba d’encaixar amb la frivolitat del món “normal”.
Més avant, després d’estrenar la comèdia sarcàstica Ai, carai! (1989) al Teatre Lliure, i deixant-se aconsellar per les generacions més joves, va començar a escriure peces que reflectien el món interior dels seus personatges. Aquest és el cas d’una de les seues obres més conegudes, Desig, del 1991 (amb un plantejament semblant al de Carícies de Sergi Belbel, publicada el mateix any) o Fugaç (1994). En aquestes peces, a partir d’uns diàlegs que, en un principi, es podrien qualificar de “massa quotidians” o, fins i tot, “intranscendents”, Benet i Jornet aconsegueix tractar la psicologia d’uns personatges frustrats perquè mai no assoliran allò que desitgen: la felicitat (ja que, en definitiva, la infelicitat és presentada com a una cosa inherent a la condició humana).
Sempre disposat a seguir amb el joc dramàtic i obsedit per dignificar el teatre, Benet i Jornet reivindicava els autors de la preguerra al mateix temps que apostava pels dramaturgs més joves.
A mesura que avançava en la seua escriptura dramàtica, Benet i Jornet es convertia en un obsés dels mecanismes formals i temporals propis de la dramatúrgia contemporània. En les seues peces dels setanta ja apareixien algunes escenes simultànies, però, en les més recents, com ara Olors (2000), L’habitació del nen (2003) o Salamandra (2005), feia un pas més enllà, indagant en els límits temporals mitjançant les alteracions de l’ordre lineal de les escenes i la seua repetició, cosa que no només servia per a mantenir la intriga de la “faula”, sinó també per fer-nos reflexionar sobre el mateix concepte de «temps», que engloba tant el temps històric com la concepció temporal induïda pels records.
La trajectòria de Benet i Jornet com a dramaturg ha rebut diversos reconeixements, com ara la Creu de Sant Jordi, l’any 1997, o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 2013. Sempre disposat a seguir amb el joc dramàtic i obsedit per dignificar el teatre, Benet i Jornet reivindicava els autors de la preguerra al mateix temps que apostava pels dramaturgs més joves, com ara Lluïsa Cunillé o Sergi Belbel, i és per això també que s’ha convertit en una figura indispensable per a la dramatúrgia catalana contemporània. Gràcies al seu llegat, doncs, el teatre avança, sense deixar enrere els seus referents del segle XX, com ara Manuel de Pedrolo o Joan Oliver.
