Cada text va associat a una de les 33 lletres de l’alfabet rus i a una paraula concreta, l’excusa a partir de la qual Dyakonova construeix un relat.
Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) és poeta, traductora, crítica literària, professora d’escriptura. Gran lectora, té, a més, una habilitat excepcional per a observar, enllaçar idees, experiències i llibres. Viu entre dues cultures i dues llengües, la russa i la catalana, a més d’altres llengües que coneix i de les quals també tradueix. Una riquesa i una diversitat que li donen una perspectiva i una amplitud de mires ben particular. D’aquesta mirada rica en matisos s’han amarat els centenars d’alumnes que han passat pels seus cursos d’escriptura i de literatura.
L’any 2020 Xènia Dyakonova va començar a publicar en la revista L’Avenç una sèrie de textos construïts sobre records i reflexions literàries. Dos anys després, aquests textos —on Dyakonova conta moltes coses interessants amb humor i guspira— sortirien en forma de llibre sota el títol El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022).
Recollir textos publicats mensualment i donar-los l’harmonia i la totalitat d’una obra conjunta era el repte, i Dyakonova se’n va sortir, i molt bé. Com ella mateixa explica en la nota preliminar al llibre, el detonant el va trobar a partir d’un viatge a la ciutat polonesa de Katowice en mig d’un paisatge bàsicament rus:
“Els records desenterrats se m’havien imposat amb massa força per poder esborrar-los. Finalment, vaig descobrir que la presència recurrent d’alguns amics, que hi figuren amb noms reals, i d’alguns escriptors, i les citacions esporàdiques de poemes propis o aliens, podien contribuir a donar una certa melodia al conjunt”.
Després vingué la reescriptura: retocar, ampliar, matisar, i és clar, d’això Xènia en sap molt. El conte de l’alfabet va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de narrativa el 2023, la qual cosa venia a confirmar la bona acollida que el llibre havia tingut entre els lectors i la crítica. De fet, si pareu esment a com comença el llibre, entendreu una mica aquesta benvinguda. Heus ací les primeres línies de la “A d’alfavit!”:
“La primera lletra de l’alfabet ciríl·lic, igual que del llatí, és la a. Alfavit —alfabet— va ser la primera paraula que em va desconcertar. L’avi la feia aguda —Alfavit— i l’àvia, plana: alfàvit. S’havien separat abans que jo nasqués i no els vaig veure mai junts. Com era possible que haguessin viscut gairebé vint anys plegats si no es podien posar d’acord sobre una cosa tan senzilla? O potser això de la seva vida en comú era una mentida més dels adults?”.
L’estima de Dyakonova pel seu país, i fins i tot una mica d’enyorança, però també un punt (auto)crític, capaç de fer-ne caricatura en moments puntuals. En definitiva, hi trobem alhora humor i sentiment, en un viatge apassionant a la història, la cultura i la vida russa.
Un llibre que comença així, amb aquesta ironia tan fina i naturalitat, és ja una promesa… I així, a base de records, anècdotes, experiències, i pensaments diversos, es com Dyakonova construeix el seu abecedari personal, una filigrana literària on cada text va associat a una de les 33 lletres de l’alfabet rus i a una paraula concreta, l’excusa a partir de la qual Dyakonova construeix un relat on dona cabuda a la memòria de la seua família, els avantpassats, a vicissituds i tradicions de la cultura i de la societat russa, a la seua infància, pocs anys abans del final de la Unió Soviètica, als anys d’escola, d’adolescència, d’hores de piano i de descoberta d’una veu poètica en potència i, en especial, a l’evocació dels escriptors, de vegades també amics, llegits, admirats i traduïts, i que formen part d’ella.
Escrit des de la distància, molts anys després d’haver canviat de vida i costums, en el Conte de l’alfabet hi ha l’estima de Dyakonova pel seu país, i fins i tot una mica d’enyorança, però també un punt (auto)crític, capaç de fer-ne caricatura en moments puntuals. En definitiva, hi trobem alhora humor i sentiment, en un viatge apassionant a la història, la cultura i la vida russa, una realitat que coneixem per referències ben diverses, però que en el fons desconeixem.
Cada capítol del llibre és un petit assaig i alhora un relat, una mena de conte, en diria l’escriptora:
“El meu alfabet matern em permetia fer textos breus i independents. Cada lletra em duia a una paraula i cada paraula a records i associacions. I això em tranquil·litzava, el fet de saber que el llibre tindria un final, en arribar a la darrera lletra de l’alfabet”.
És un llibre que parla de Xènia Dyakonova, però ho fa de manera que a penes si ho sembla. De fet, l’autora s’envolta d’anècdotes, històries i personatges: amistats, familiars, coneguts, professors, i tot allò que, en definitiva, és l’essència del que serà Xènia Dyakonova.
El conte de l’alfabet és un llibre que parla de Xènia Dyakonova, però ho fa de manera que a penes si ho sembla. De fet, l’autora s’envolta d’anècdotes, històries i personatges: amistats, familiars, coneguts, professors, i tot allò que, en definitiva, és l’essència del que serà Xènia Dyakonova anys més tard: una dona apassionada per la poesia i la literatura, una escriptora plena d’espurna, amb una conversa d’alt voltatge, divertida i intel·ligent.
La passió per la literatura li ve des de ben menuda: llegia i llegia i li agradava molt escoltar històries. Aviat va començar a escriure poesia, la qual cosa la dugué a diversos programes infantils i juvenils de ràdio i televisió de la seua ciutat natal; de fet avui col·labora amb Ciutat Margada, el programa de literatura de Catalunya Ràdio dirigit per David Guzmán. Com veieu, Xènia Dyakonova és dona de paraula, de paraules, d’alfabets, de contar històries.
Ara bé: Què hi ha de ver i de ficció en aquest conte en forma d’afabet? En paraules de l’autora:
“Les coses explicades tal com són resulten inversemblants, per tal que resulten creïbles t’has de permetre un grau de mentida, una exageració, però has de saber quin grau de mentida et pots permetre, i no és fàcil trobar la mentida versemblant”.
El conte de l’alfabet és un viatge vital i literari al passat rus de Xènia Dyakonova, connectat amb el seu present català, però també rus. Un conte on hi ha gran part d’allò que l’ha feta ser la poeta i la persona que és. Literatura inclassificable d’alt voltatge. Us la recomane!
