Hi ha moments que sembla que no es prengui els fets de forma massa seriosa. No busca una transcendència evident, i això provoca una transcendència paradoxal.
Antonina Canyelles (Palma, 1942) ha publicat un nou llibre de poesia, seguint amb el seu estil directe, incontenible, que flueix de forma imprevisible, sense cap tipus de llindar i suport simbòlic, estètic, artificial.
Xampú Xampany aplega més de cent cinquanta poemes, amb un títol ben curiós i ben provocatiu que fa referència a un restaurant de Barcelona on va anar a dinar amb el seu editor, Jon López.
L’any 2024 va rebre el prestigiós premi Jaume Fuster de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), que es concedeix anualment a una trajectòria, a partir de les votacions dels escriptors associats. Segons la solapa del darrer llibre, és una de les poetes més llegides, influents i estimades en llengua catalana. La seva antologia, Putes i consentits (Lapislàtzuli, 2011), amb tres edicions i una edició il·lustrada, la va situar en el panorama literari. Va ser molt ben rebuda i va cridar l’atenció de molts lectors.
Es fa uns autoretrats com a poeta i com a dona, clarividents, demolidors, i juganers. M’agradaria saber si així es veu realment.
En els darrers anys ha publicat destacats llibres, com ara Exercicis d’una mà insomne (Lapislàtzuli, 2021) o Bistecs de pantera (Lapislàtzuli, 2023).
M’arriben diverses preguntes sobre la seva bibliografia, sobre la seva història personal, sobre els seus poemes, sobre les seves vivències. Va estar trenta-quatre anys sense publicar, des que va presentar les seves primeres dues obres, publicades per ella mateixa, a principis dels anys 1980.
Li preguntaria com va ser tot el procés creatiu, de quina manera va continuar escrivint o projectant-se a través de les paraules. El seu gran reconeixement no li va arribar fins que va començar a publicar amb la petita editorial Lapislàtzuli, a partir del 2011.
Els seus poemes neixen de l’afront, de pensaments ocasionals o remots, d’estirabots, d’acudits, de la reacció més viva, més espontània i lliure, al marge de les elucubracions excessivament retòriques.
N’Antonina Canyelles escriu una poesia espontània, molt breu, directa, lúcida, amb fils de gota, irreverent o potser amb mala bava. Hi ha lectors, de fet, que la consideren una poeta punk.
M’agradaria preguntar-li quins poetes catalans llegeix, quins llibres li agrada llegir. Hi ha moments que sembla que no es prengui els fets de forma massa seriosa. No busca una transcendència evident, i això provoca una transcendència paradoxal. Ni ella mateixa, algunes vegades, es pren massa seriosament.
En l’inici del llibre es fa uns autoretrats com a poeta i com a dona, clarividents, demolidors, i juganers. M’agradaria saber si així es veu realment. S’haurien de concebre els hàbits quotidians dels escriptors, del dia a dia, la forma que tenen de viure, per tal de captar i llegir millor les obres. És així com podríem llegir d’una altra manera, a partir d’escrutar els caràcters, els gestos, la veu, la forma de vestir, la forma que tenen de relacionar-se amb els altres.
La seva poesia podria semblar humorística, per tal de ser llegida en festivals, generant rialles i exhalacions, però en el seu humor s’hi barreja un punt de tendresa. Li preguntaria què busca realment amb l’humor.
S’hi poden trobar paral·lelismes amb l’obra i la trajectòria d’Antònia Vicenç (Santanyí, 1941), poeta i escriptora mallorquina que també ha rebut el reconeixement per la seva vàlua literària en els darrers anys, arran de la seva expressió tenaç, vigorosa, directa.
La poesia de n’Antonina Canyelles connecta amb una expressió lliure, oberta. Els seus poemes neixen de l’afront, de pensaments ocasionals o remots, d’estirabots, d’acudits, de la reacció més viva, més espontània i lliure, al marge de les elucubracions excessivament retòriques, modulades, unitàries, estètiques i forçades.
La seva poesia podria semblar humorística, per tal de ser llegida en festivals, generant rialles i exhalacions, però en el seu humor s’hi barreja un punt de tendresa. Li preguntaria què busca realment amb l’humor, si busca una forma de desgreuge, de deixar anar tota la realitat que l’envolta, que la pressiona, que possibilita que ella sigui així, tal com és, un fet que provoca que ella escrigui així.
En un dels poemes més destacats, hi justifica les accions i malifetes de tota una generació sorgida de la postguerra. Ella mateixa acaba responent així: “I què voleu érem fills de l’Església i del franquisme?”
Justifica les accions i malifetes de tota una generació sorgida de la post-guerra. Ella mateixa acaba responent així: “I què voleu érem fills de l’Església i del franquisme?”
N’Antonina Canyelles fa critiques a l’Església, a les seves formes d’actuar. També parla de la situació de la dona, de violències patriarcals, històriques, tan actuals: “Hi ha dones tan hàbilment maltractades que fins i tot són felices”.
Ha llegit Joan Brossa, sens dubte. Se sent propera o potser influenciada per l’aportació que va fer el prestidigitador Brossa a la poesia catalana. La traça poètica de n’Antonina Canyelles la podem trobar en la seva precisió expressiva i també en la seva visió extrema de la realitat.
Fixa els seus poemes en pocs versos, de forma telegràfica, austera, al límit de la pròpia expressió i del propi temps. Ens parla de la brevetat. Ens parla, per tant, de la mort. I ens parla de la seva mare en algunes de les composicions més destacades del llibre. Ens remet a la seva infància, a imatges que apareixen, de sobte, com una revelació. “Mare, deixa de planxar-me l’uniforme perquè no pens tornar mai més a l’escola”.
Sense oblidar la música que l’ha nodrit de sensibilitat receptiva i d’aïllament social, sonor.
