Com una mena de diari amb entrades que Benjamin data a Portbou el 25 de setembre de 1940. Ell mor l’endemà. A banda d’aquestes entrades, n’hi ha d’altres, molts menys nombroses, datades en llocs i moments diferents, en què ens parlen les dues dones clau en la vida de Benjamin.
Walter Benjamin és, sens dubte, una figura cabdal de la primera meitat del segle XX. No acabo de saber per què cada vegada que penso en ell se’m fa present Miguel Hernández. Soc conscient que tenen ben poques coses en comú com a escriptors; potser els podríem connectar a nivell ideològic, tot i que amb molts matisos. Crec que realment el que fa que els relacioni és el que té a veure amb la frontera i amb la sensació de mala sort. Walter Benjamin se suïcida a Portbou perquè la Guàrdia Civil li reclama “el visat de sortida de les autoritats franceses” per a poder entrar al territori espanyol, d’acord amb una directiva aprovada dies abans. Benjamin tenia previst viatjar des de Lisboa als Estats Units per exiliar-s’hi, però està esgotat, se sent vell: “Fa temps que em trobo malalt i amb quaranta-vuit anys presento l’aspecte i els símptomes de la vellesa”. La solució és una sobredosi de morfina:
“Pensar que em retornaran a França i m’internaran en un camp de concentració de manera imminent ha estat decisiu a l’hora de prendre la resolució de no viure cap altra misèria. No puc quedar-m’hi ni puc marxar. La policia espanyola i la francesa, el nazisme i la Gestapo m’han barrat el pas i ja no em resten sortides. El malaguanyat destí m’ha condemnat. Perdoneu tots els que m’esperàveu.”
És un llibre duríssim. Bàsicament, perquè sabem que tot el que hi ha al darrere, fins i tot elements tan intangibles com els sentiments del filòsof que Gomar ens transmet, són del tot reals.
En el cas d’Hernández, si no vaig errat —em baso en una biografia seva de José Luis Ferris que vaig llegir fa anys i que reconec que no he revisat—, són els carrabiners portuguesos els que el retornen a l’Estat espanyol perquè pensen que és un lladre: duu el rellotge d’or que Vicente Aleixandre li havia regalat quan s’havia casat el 1937 amb Josefina Manresa. El final tots el coneixem. Morirà de tuberculosi a la presó d’Alacant el 1942.
Walter Benjamin. Passatges acabats se’ns presenta com una mena de diari amb entrades que Benjamin data a Portbou el 25 de setembre de 1940. Ell mor l’endemà. A banda d’aquestes entrades, n’hi ha d’altres, molts menys nombroses, datades en llocs i moments diferents, en què ens parlen les dues dones clau en la vida de Benjamin, la seva esposa i mare del seu únic fill, Dora Sophie Kellner, i una de les seves parelles, amb qui es va voler casar, Asja Lacis. De vegades, ens trobem els mateixos fets narrats des de punts de vista diferents. D’altres, són textos que es complementen.
El títol del llibre —Rafa Gomar mateix ho apunta— juga amb el que es va donar a un projecte de Walter Benjamin en publicar-se, òbviament, de manera pòstuma, el 1983:
“Das Passagen-Werk, la meva obra inacabada dels passatges, dedicada íntegrament a París, està confegida com un feix d’intuïcions, observacions, apunts, citacions, pensaments breus i imatges que agrupen un cúmul de petiteses que construeixen l’essència de l’escriptura breu i fragmentària que tant venero.”
Un assaig autobiogràfic, si voleu, però un assaig al capdavall. S’hi conten coses, sí. Hi ha una trama, també. Però el que més hi pesa, per a mi, és la reflexió. Ho podríem deixar en literatura del jo.
Gomar fa l’exercici de regalar-nos-en una que se’ns presenta totalment acabada i rodona, en què estic ben segur que Benjamin mateix es podria haver sentit identificat. Walter Benjamin. Passatges acabats és un llibre duríssim. Bàsicament, perquè sabem que tot el que hi ha al darrere, fins i tot elements tan intangibles com els sentiments del filòsof que Gomar ens transmet, són del tot reals. Coneixem la història, coneixem el personatge i la ficció que Gomar hi hagi pogut incorporar resulta del tot creïble. S’hi intueix un treball intens de documentació —i dic intueix perquè en cap moment no se’n fa la més mínima ostentació. La veu de Walter Benjamin, de vegades contundent, de vegades humil i dubitativa, fins i tot contradictòria —precisament la que a mi m’agrada trobar en un bon pensador que regira els mots per construir assaigs atractius—, ressona amb tota naturalitat a través de la ploma de Gomar.
No cal que us interessi la història de la filosofia, la situació dels jueus a Europa al principi de la Segona Guerra Mundial, la connivència de Franco amb el règim nazi, la repressió… Si simplement voleu tenir un bon llibre entre les mans, heu de llegir aquesta obra mestra de Rafa Gomar.
Com que soc una persona molt obedient —bé, no sempre, però ara sí—, us reproduiré el que diu Lletra Impresa Edicions en el text de presentació de l’obra: és una “novel·la de caràcter biogràfic sobre el filòsof berlinès”. Doncs això, si ells ho diuen, acceptaré que el que he llegit és una novel·la. Ara bé, jo em trobo molt més còmode llegint l’obra com un assaig. Un assaig autobiogràfic, si voleu, però un assaig al capdavall. S’hi conten coses, sí. Hi ha una trama, també. Però el que més hi pesa, per a mi, és la reflexió. Ho podríem deixar en literatura del jo. Tant se val. Perquè la veritat és que, si bé és cert que tinc dubtes respecte al gènere en què l’hauria d’encasellar, no en tinc cap ni un respecte a la qualitat del llibre de Rafa Gomar.
Ho diré de manera molt senzilla i conscient que parteixo dels meus gustos literaris, de les meves afectivitats selectives —per cert, no sé si m’acabo d’inventar el terme; si és així, en vull els drets d’autor—, que assumeixo que poden ser molt particulars: sense desmerèixer-ne cap dels altres —n’he llegit de molt bons—, i acceptant qualsevol altra opinió, Walter Benjamin. Passatges acabats és, ben probablement, el millor llibre que he llegit darrerament. Sincerament, l’hauríeu de llegir. I no cal que us interessi la història de la filosofia, la situació dels jueus a Europa al principi de la Segona Guerra Mundial, la connivència de Franco amb el règim nazi, la repressió… Si simplement voleu tenir un bon llibre entre les mans, heu de llegir aquesta obra mestra de Rafa Gomar.
